El MNAC s’autoexamina
El museu confia a experts independents investigacions sobre la història de les seves col·leccions, inclosa una recerca de les obres que hi van dipositar els franquistes
En ple debat de l’origen, a vegades tèrbol, de les col·leccions dels museus, el MNAC vol autoexaminar-se per “conèixer millor la seva història”: “Farem una revisió del nostre patrimoni, com s’ha format i com ha entrat. Moltes coses no les sabem”, va anunciar ahir Pepe Serra, el director del centre. El museu ha confiat una sèrie d’investigacions a estudiosos independents que faran aflorar aspectes desconeguts, alguns també incòmodes. Una d’espinosa, de recerca, afectarà el dipòsit d’obres d’art que el règim franquista hi va fer en la immediata postguerra. Es tracta d’un lot de 124 peces de procedència enigmàtica que carreguen la sospita de si van pertànyer a persones republicanes.
La investigació l’entomaran Francesc Vilanova i Mireia Capdevila, tots dos vinculats a la Fundació Carles Pi i Sunyer i els comissaris de l’exposició Museu en perill! Salvaguarda i endreça de l’art català durant la Guerra Civil , que va produir el MNAC el 2021. “Anirem fins al fons, amb màxima transparència”, assegura Serra. La recerca anirà més enllà d’aquesta qüestió per mirar de donar una visió general de la situació del museu a partir del 1939. “Per exemple, no hi ha ni una sola línia escrita sobre per què el 1942 el museu es va partir i es va crear la seu de la Ciutadella. És un episodi més de la repressió”, raona Serra.
Una altra línia dins aquest paquet d’accions de memòria furgarà en els orígens de la institució en el context de l’Exposició Internacional del 1929. S’han obert tres vies d’estudi. Una la durà a terme José Ángel Montañés sobre la gran exposició El arte en España, que es va fer al Palau Nacional, determinant en la política museística catalana. Una segona anàlisi, a càrrec de Lucila Mallart, se centrarà en el Repertori iconogràfic d’Espanya, inventari fotogràfic i documental, dirigit per Josep Puig i Cadafalch i Jeroni Martorell, de més de 100.000 béns patrimonials que es volien blindar dels espolis (80.000 fitxes es conserven al MNAC). I la tercera aportació, de Maria Jorquera, es fixarà en les infraestructures i l’arquitectura de l’Exposició del 1929.
El MNAC, doncs, es va preparant per a la celebració del centenari d’aquest esdeveniment. Mentrestant, l’activitat d’enguany s’articula en un programa d’exposicions també amb un perfil d’investigacions pròpies. La mostra més ambiciosa, a la tardor (del 26 d’octubre a l’11 de gener): Quina humanitat? Figuracions existencials a la postguerra (1940-1966), amb prop d’un centenar d’obres, la meitat d’artistes catalans i espanyols i l’altra meitat, internacionals, que van exorcitzar en les seves obres la catàstrofe de l’Europa en guerra.
L’art de les dones tindrà un paper privilegiat. A La mà guiada (del 6 de juliol al 15 d’octubre), un cara a cara entre dues creadores del primer tram del segle XX molt vinculades als sabers esotèrics: la catalana Josefa Tolrà i la britànica Madge Gill. Una artista nascuda 100 anys més tard que elles, Laia Estruch (Barcelona, 1981), instal·larà, al juny, a la Sala Oval, una enorme escultura sonora (35 metres de llargada, 6,6 d’amplada i 5 d’altura) que activaran els visitants.
Les col·leccions medievals seran estímul de diversos projectes que forjaran un cicle de tres anys de durada. Enguany ja se’n desplegaran un munt, coincidint amb el centenari del redescobriment, l’arrencament i la museïtzació de les pintures murals romàniques, el cor del MNAC. A finals d’any, s’incorporaran a les sales uns fragments, que eren a les reserves, recentment identificats i restaurats, dels conjunts de Sant Climent de Taüll, Sant Pere del Burgal i Sant Joan de Boí. A l’estiu, una intervenció de l’artista Oriol Vilapuig a l’església de Sant Joan d’Isil, a Alt Àneu. Un altre moment fort, l’estrena d’un espai permanent dedicat al Mestre de Cabestany, de qui la Generalitat acaba de comprar quatre escultures originàries de la portalada de Sant Pere de Rodes (i que actualment s’exposen a la galeria Artur Ramon ). En territori del gòtic, exposició imprescindible de Lluís Borrassà i el seu treball a la catedral de Barcelona (del 23 de febrer al 2 de juliol). L’excusa per abordar-lo també és l’ingrés al museu, el 2020, de dues pintures seves.
És sempre bon senyal de l’estat d’una institució museística que els seus fons s’enriqueixin. Els diners per comprar no solen ser abundants. Els darrers anys, excepcionalment, n’hi ha hagut, tot i que mai per fer cap festa major. La sort del MNAC és que les donacions cobreixen moltes mancances. Aquest any en presumirà de dues, que exposarà: l’arxiu personal d’Anglada Camarasa (aviat: del 9 de febrer al 7 de maig) i el fons sencer del fotògraf Pere Formiguera (segon semestre).
Pepe Serra no es mossega la llengua en les presentacions dels programes del museu. “Ens falta personal –cada any som menys i cada any fem més–, recursos i un país que s’ho cregui una mica més”, va remarcar ahir, sense poder concretar encara el pressupost de què disposarà aquest any. Sí que sap que hi haurà “un increment important de la Generalitat.” I un misteri que va deixar anar: “Aviat hi haurà notícies de l’Estat.” Bones o dolentes? Silenci. L’administració central deu més de vuit milions al MNAC perquè no compleix els seus compromisos de finançament. Tampoc se sap quina aportació farà a l’ampliació del museu al pavelló de Victòria Eugènia. D’aquest important projecte hi haurà novetats “a la primavera”.