“Tenim una visió de l’antic Egipte fantasiosa”

En l’època de la seva expansió, Occi­dent neces­si­tava crear un relat que expliqués d’on venia i per què estava cri­dat a domi­nar el món. I això ho va tro­bar en l’antic Egipte. Hi havia dos pre­ce­dents: la visió nega­tiva que en donava la bíblia, que es va arra­co­nar, i la dels pen­sa­dors clàssics, que ja havien exal­tat aquesta civi­lit­zació con­si­de­rant-la l’ori­gen de la huma­ni­tat, i que és la que va pre­val­dre. Se’n va fer una inter­pre­tació a mida. Per exem­ple, durant molt temps, es va donar per fet que els fara­ons eren blancs, i el cas és que n’hi va haver molts de negres.

Abans de la seva expe­dició, pràcti­ca­ment ningú no s’havia endin­sat en aquell ter­ri­tori. La fan­ta­sia, amb grans dosis d’espe­cu­la­ci­ons esotèriques, es va des­fer­mar. Va ser un període de for­tes trans­for­ma­ci­ons mar­cat també pels ide­als de la Revo­lució Fran­cesa, i la soci­e­tat nai­xent neces­si­tava, com dic, expli­car-se a si mateixa i expres­sar-se d’una manera dife­rent. L’art egipci és con­tun­dent, amb for­mes colos­sals i mas­sis­ses, i això es vin­cula al poder.

Les per­so­nes cor­rents conei­xem molt poc la història de l’antic Egipte, però n’iden­ti­fi­quem unes matei­xes imat­ges que s’han anat trans­me­tent i que, alhora, han anat vari­ant de sig­ni­fi­cats. Òbvi­a­ment, avui, l’antic Egipte ja no repre­senta el mateix que repre­sen­tava fa dos segles. La nos­tra visió ha pas­sat per altres fil­tres.

La cul­tura de mas­ses ha bana­lit­zat molta cosa. Amb l’arque­o­lo­gia, s’ha avançat en conei­xe­ments, però, popu­lar­ment, hem man­tin­gut la part fan­ta­si­osa, fins al punt que s’han cons­truït autèntics mons paral·lels i teo­ries tan curi­o­ses com ara que les piràmides van ser cons­truïdes per extra­ter­res­tres. El relat actual se sus­tenta espe­ci­al­ment en dos pro­to­tips: la mòmia i Cleòpatra.

El cinema és el que sobre­tot ha for­jat la nos­tra visió de l’antic Egipte. A diferència d’altres arts, neix amb una vocació de ser entre­te­ni­ment, absor­bint tot el que ve de la cul­tura popu­lar, sense cap altra fina­li­tat que gua­nyar diners. Hi ha unes pri­me­res pel·lícules que s’afer­ren als per­so­nat­ges bíblics de Moisès i de Josep, els bons. Però la mòmia no tar­darà a aparèixer, sota l’influx del que serà la gran tro­ba­lla del segle XX, la tomba de Tutanka­mon. I, a par­tir d’aquí, hi ha una inversió de nar­ra­ti­ves: la mòmia no és cap bene­fac­tor que ve a guiar el poble, sinó a per­tor­bar-lo. Què ens ha que­dat? La mòmia. Els deu mana­ments han des­a­pa­re­gut de l’ima­gi­nari, sobre­tot de les gene­ra­ci­ons més joves. I el mateix passa amb Cleòpatra, que encarna la sen­su­a­li­tat dels para­di­sos somi­ats, exòtics, on són pos­si­bles les aven­tu­res pro­hi­bi­des en la nos­tra soci­e­tat.

Nosal­tres no vam tenir grans inves­ti­ga­dors, no vam patro­ci­nar exca­va­ci­ons i, fins i tot, les nos­tres col·lec­ci­ons d’anti­gui­tats van ser bas­tant modes­tes. Espa­nya, i par­ti­cu­lar­ment Cata­lu­nya, ja no era una potència colo­nial. Les cam­pa­nyes arqueològiques a Egipte van ser durant molt temps un mono­poli de fran­ce­sos i angle­sos. Més enda­vant, hi van entrar ale­manys, ita­li­ans i ame­ri­cans. Espa­nya va girar la mirada cap al nord de l’Àfrica, al seu pro­tec­to­rat, i sobre­tot al sud de la Península, on l’Al-Anda­lus li per­me­tia crear-se una deter­mi­nada imatge inter­na­ci­o­nal.

A la capi­tal espa­nyola hi ha més ras­tres arqui­tectònics, bàsica­ment de caràcter aris­tocràtic, i més antics, de la pri­mera onada de l’egip­to­ma­nia del segle XVIII. A Bar­ce­lona, d’aquell moment, tenim poquíssima cosa. Mínima­ment des­ta­ca­ble, uns vasos cano­pis al Labe­rint d’Horta. De llunyà en el temps, el més relle­vant és la façana del cemen­tiri del Poble­nou, amb doble pan­ta­lla pira­mi­dal, de l’arqui­tecte italià Anto­nio Ginesi. L’impacte va ser més potent arran de la repre­sen­tació d’Aïda, de Verdi, el 1876, al Tea­tre Prin­ci­pal, i, un any, després al Liceu. Va ser la pri­mera òpera que es va estre­nar a l’Àfrica, al Caire, per com­me­mo­rar la inau­gu­ració del canal de Suez. En la seva gira euro­pea, va arri­bar, pri­mer, a Madrid i, després, a Bar­ce­lona, però aquí amb unes esce­no­gra­fies i uns ves­tu­a­ris de Fran­cesc Soler Rovi­rosa que van impres­si­o­nar.

El més para­digmàtic de l’estil neo­e­gipci, que no té cap vera­ci­tat històrica i que fa un bar­rig-bar­reig amb altres tra­di­ci­ons. Vila­seca va ser més excep­ci­o­nal perquè va idear edi­fi­cis exempts només amb aquesta estètica, l’exte­rior i els inte­ri­ors, com ara la casa Agustí Pujol de Llo­ret de Mar, des­a­pa­re­guda. Una tro­ba­lla recent: l’arca de l’aliança que guar­nia l’altar de la basílica dels Sants Just i Pas­tor per Set­mana Santa, i que fins al 2016 va estar ama­gada dar­rere una escala tapi­ada. I una curi­o­si­tat: a un empre­sari amic seu li va dis­se­nyar un cotxe en forma de sarcòfag faraònic.

Per­so­ni­fica l’aven­tu­rer romàntic que pene­tra en llocs ignots. Va ser el pri­mer euro­peu que va entrar a la Meca. En les seves memòries, explica tot de fets extra­or­di­na­ris. Un, que una nit va voler dor­mir a les piràmides de la vall de Gizeh, però no va poder perquè esta­ven envol­ta­des de lla­dres. Es va dedi­car a obser­var les piràmides de lluny i va con­cloure que feien apro­xi­ma­da­ment la mateixa alçada, en con­tra del que altres viat­gers havien dit fins lla­vors, que tenien alçades dife­rents. No el podem con­si­de­rar egiptòleg, però.

Íntim de Víctor Bala­guer, el minis­tre d’Ultra­mar, va anar a Egipte com a vicecònsol d’Espa­nya. Va tenir la sort de conèixer el francès Gas­ton Mas­pero, lla­vors cap de les anti­gui­tats del país. Li va aga­far molta con­fiança, fins al punt que va voler que l’acom­panyés en la tasca d’ins­pec­ci­o­nar les exca­va­ci­ons. En un d’aquests jaci­ments, Deir al-Madi­nah, hi havia la tomba intacta del man­da­tari Sen­ned­jem, i Toda s’hi va que­dar sol. Va bui­dar-la ràpida­ment per evi­tar que s’ho empor­tes­sin els saque­ja­dors i... es va endur alguns dels tre­sors a Bar­ce­lona. Una part la va ven­dre al Museo Arqueológico Naci­o­nal de Madrid i l’altra la va rega­lar al museu del seu amic Víctor Bala­guer, a Vila­nova i la Geltrú. Con­tro­ver­tit, sí.

El pare Ubach és una figura única quan aquí hi havia un desert en els estu­dis d’Egipte. Amb el seu mate­rial va néixer el Museu de Mont­ser­rat. A Cata­lu­nya, tenim dues mòmies més: una al Museu Epis­co­pal de Vic i una altra al Museu Egipci de Bar­ce­lona.

Exac­ta­ment. El més genuí i potent són les cons­truc­ci­ons funeràries. Cre­en­ces en el més enllà a banda, hi ha una altra raó que se sol pas­sar per alt: de l’estil tri­om­fant en l’època, el neogòtic, en sor­tien unes tom­bes massa tene­bro­ses; en canvi, el neo­e­gipci les dotava d’un toc més ama­ble i feia l’efecte, amb la seva con­tundència, que el des­cans etern seria més impe­ne­tra­ble i esta­ria més ben pre­ser­vat.

Que vagi al cemen­tiri de Montjuïc, on, a més, tot el reper­tori d’al·lusi­ons egípcies és molt a prop i es pot veure en un pas­seig de vint minuts. Una de les més xocants: el panteó de la família Batlló, una de les nis­sa­gues més pode­ro­ses, dis­se­nyat jus­ta­ment per Vila­seca, que és un hipo­geu, és a dir, està exca­vat a la roca. Damunt la porta hi ha un disc solar alat, el símbol més carac­terístic de l’antic Egipte per als nos­tres avant­pas­sats del segle XIX, men­tre que per a nosal­tres ho és l’ull d’Horus, l’Udjat. I atenció amb el sepul­cre de Pilar Soler, que té forma de piràmide.

Però poques, peti­tes i no massa sig­ni­fi­ca­ti­ves, i cap de con­tem­porània de la dimensió de la del Louvre. La més cri­da­nera és la de vidre que corona la sala de cerimònies del cre­ma­tori del cemen­tiri de Montjuïc. Una que sí que hau­ria estat faraònica no va anar més enllà del paper: la volia fer el pro­mo­tor i actor egipci Moham­mad Ali a l’antiga cen­tral tèrmica de Sant Adrià de Besòs, dins la qual hi havia d’haver una rèplica de la bibli­o­teca d’Ale­xan­dria.

Dues de prou impres­si­o­nants, al parc de Tor­re­blanca de Sant Just Des­vern, que repro­du­ei­xen el ros­tre de Josep Maria Escrivà de Romaní i de Dusai, ter­cer marquès de Monis­trol, que és qui les va fer escul­pir per orna­men­tar el seu palau. I també hi ha la font de Neptú de la plaça de la Mercè, que està col·locada sobre qua­tre esfinxs. Són ele­ments que estan tan inte­grats en la nos­tra vida quo­ti­di­ana que sovint pas­sen des­a­per­ce­buts per a molta gent.

Les per­cep­ci­ons han can­viat radi­cal­ment, per des­comp­tat, però, curi­o­sa­ment, l’iti­ne­rari, pels matei­xos llocs i en el mateix ordre, és cal­cat des de fa 150 anys!