Art

ORIOL PASCUAL

HISTORIADOR

“Tenim una visió de l’antic Egipte fantasiosa”

En l’època de la seva expansió, Occident necessitava crear un relat de per què estava cridat a dominar el món
El més genuí i potent del llegat de l’estil arquitectònic neoegipci a Barcelona són les construccions funeràries

El poder d’atracció de l’antic Egipte no té parangó en altres civilitzacions primigènies. La seva eterna seducció impregna el llibre Barcelona i l’antic Egipte. Història d’una fascinació (Viena Edicions), d’Oriol Pascual (Barcelona, 1961) i amb pròleg d’Enric H. March. Un treball divulgatiu que, com el títol anuncia, explora les petjades arquitectòniques, literàries, teatrals, cinematogràfiques i simplement quotidianes, al nostre entorn més proper, de l’egiptomania que es va despertar en el segle XVIII. Un fenomen que es manté viu. Vivíssim.

Per què va fascinar tant l’antic Egipte quan Europa va descobrir-lo?
En l’època de la seva expansió, Occident necessitava crear un relat que expliqués d’on venia i per què estava cridat a dominar el món. I això ho va trobar en l’antic Egipte. Hi havia dos precedents: la visió negativa que en donava la bíblia, que es va arraconar, i la dels pensadors clàssics, que ja havien exaltat aquesta civilització considerant-la l’origen de la humanitat, i que és la que va prevaldre. Se’n va fer una interpretació a mida. Per exemple, durant molt temps, es va donar per fet que els faraons eren blancs, i el cas és que n’hi va haver molts de negres.
Amb Napoleó es pot dir que va començar tot.
Abans de la seva expedició, pràcticament ningú no s’havia endinsat en aquell territori. La fantasia, amb grans dosis d’especulacions esotèriques, es va desfermar. Va ser un període de fortes transformacions marcat també pels ideals de la Revolució Francesa, i la societat naixent necessitava, com dic, explicar-se a si mateixa i expressar-se d’una manera diferent. L’art egipci és contundent, amb formes colossals i massisses, i això es vincula al poder.
No va ser una moda passatgera. Continuem abduïts.
Les persones corrents coneixem molt poc la història de l’antic Egipte, però n’identifiquem unes mateixes imatges que s’han anat transmetent i que, alhora, han anat variant de significats. Òbviament, avui, l’antic Egipte ja no representa el mateix que representava fa dos segles. La nostra visió ha passat per altres filtres.
Banalitzadors.
La cultura de masses ha banalitzat molta cosa. Amb l’arqueologia, s’ha avançat en coneixements, però, popularment, hem mantingut la part fantasiosa, fins al punt que s’han construït autèntics mons paral·lels i teories tan curioses com ara que les piràmides van ser construïdes per extraterrestres. El relat actual se sustenta especialment en dos prototips: la mòmia i Cleòpatra.
Amb la cultura de masses va tornar a començar tot.
El cinema és el que sobretot ha forjat la nostra visió de l’antic Egipte. A diferència d’altres arts, neix amb una vocació de ser entreteniment, absorbint tot el que ve de la cultura popular, sense cap altra finalitat que guanyar diners. Hi ha unes primeres pel·lícules que s’aferren als personatges bíblics de Moisès i de Josep, els bons. Però la mòmia no tardarà a aparèixer, sota l’influx del que serà la gran troballa del segle XX, la tomba de Tutankamon. I, a partir d’aquí, hi ha una inversió de narratives: la mòmia no és cap benefactor que ve a guiar el poble, sinó a pertorbar-lo. Què ens ha quedat? La mòmia. Els deu manaments han desaparegut de l’imaginari, sobretot de les generacions més joves. I el mateix passa amb Cleòpatra, que encarna la sensualitat dels paradisos somiats, exòtics, on són possibles les aventures prohibides en la nostra societat.
L’egiptomania va arribar tard a Catalunya i les petjades que han sobreviscut són escasses. Per què?
Nosaltres no vam tenir grans investigadors, no vam patrocinar excavacions i, fins i tot, les nostres col·leccions d’antiguitats van ser bastant modestes. Espanya, i particularment Catalunya, ja no era una potència colonial. Les campanyes arqueològiques a Egipte van ser durant molt temps un monopoli de francesos i anglesos. Més endavant, hi van entrar alemanys, italians i americans. Espanya va girar la mirada cap al nord de l’Àfrica, al seu protectorat, i sobretot al sud de la Península, on l’Al-Andalus li permetia crear-se una determinada imatge internacional.
Diferències entre Madrid i Catalunya?
A la capital espanyola hi ha més rastres arquitectònics, bàsicament de caràcter aristocràtic, i més antics, de la primera onada de l’egiptomania del segle XVIII. A Barcelona, d’aquell moment, tenim poquíssima cosa. Mínimament destacable, uns vasos canopis al Laberint d’Horta. De llunyà en el temps, el més rellevant és la façana del cementiri del Poblenou, amb doble pantalla piramidal, de l’arquitecte italià Antonio Ginesi. L’impacte va ser més potent arran de la representació d’Aïda, de Verdi, el 1876, al Teatre Principal, i, un any, després al Liceu. Va ser la primera òpera que es va estrenar a l’Àfrica, al Caire, per commemorar la inauguració del canal de Suez. En la seva gira europea, va arribar, primer, a Madrid i, després, a Barcelona, però aquí amb unes escenografies i uns vestuaris de Francesc Soler Rovirosa que van impressionar.
No tindrem uns rastres espectaculars, però sí una colla de personatges d’allò més interessants. Comencem per l’arquitecte Josep Vilaseca (1848-1910).
El més paradigmàtic de l’estil neoegipci, que no té cap veracitat històrica i que fa un barrig-barreig amb altres tradicions. Vilaseca va ser més excepcional perquè va idear edificis exempts només amb aquesta estètica, l’exterior i els interiors, com ara la casa Agustí Pujol de Lloret de Mar, desapareguda. Una troballa recent: l’arca de l’aliança que guarnia l’altar de la basílica dels Sants Just i Pastor per Setmana Santa, i que fins al 2016 va estar amagada darrere una escala tapiada. I una curiositat: a un empresari amic seu li va dissenyar un cotxe en forma de sarcòfag faraònic.
D’un segle enrere: Domènec Badia (1767-1818), Alí Bei, l’espia i amic de Napoleó.
Personifica l’aventurer romàntic que penetra en llocs ignots. Va ser el primer europeu que va entrar a la Meca. En les seves memòries, explica tot de fets extraordinaris. Un, que una nit va voler dormir a les piràmides de la vall de Gizeh, però no va poder perquè estaven envoltades de lladres. Es va dedicar a observar les piràmides de lluny i va concloure que feien aproximadament la mateixa alçada, en contra del que altres viatgers havien dit fins llavors, que tenien alçades diferents. No el podem considerar egiptòleg, però.
Eduard Toda (1855-1941), amb les seves llums i ombres, sí que va ser el nostre primer egiptòleg.
Íntim de Víctor Balaguer, el ministre d’Ultramar, va anar a Egipte com a vicecònsol d’Espanya. Va tenir la sort de conèixer el francès Gaston Maspero, llavors cap de les antiguitats del país. Li va agafar molta confiança, fins al punt que va voler que l’acompanyés en la tasca d’inspeccionar les excavacions. En un d’aquests jaciments, Deir al-Madinah, hi havia la tomba intacta del mandatari Sennedjem, i Toda s’hi va quedar sol. Va buidar-la ràpidament per evitar que s’ho emportessin els saquejadors i... es va endur alguns dels tresors a Barcelona. Una part la va vendre al Museo Arqueológico Nacional de Madrid i l’altra la va regalar al museu del seu amic Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú. Controvertit, sí.
Mòmia inclosa, d’un nen, la primera que va arribar a Catalunya. El pare Bonaventura Ubach (1879-1960) també en va portar una.
El pare Ubach és una figura única quan aquí hi havia un desert en els estudis d’Egipte. Amb el seu material va néixer el Museu de Montserrat. A Catalunya, tenim dues mòmies més: una al Museu Episcopal de Vic i una altra al Museu Egipci de Barcelona.
Tornem a la Barcelona burgesa que va flirtejar amb aquesta moda. Si volem fer una ruta per l’arquitectura neoegípcia, hem d’anar als cementiris?
Exactament. El més genuí i potent són les construccions funeràries. Creences en el més enllà a banda, hi ha una altra raó que se sol passar per alt: de l’estil triomfant en l’època, el neogòtic, en sortien unes tombes massa tenebroses; en canvi, el neoegipci les dotava d’un toc més amable i feia l’efecte, amb la seva contundència, que el descans etern seria més impenetrable i estaria més ben preservat.
Recomanacions per a qui vulgui fer una ruta.
Que vagi al cementiri de Montjuïc, on, a més, tot el repertori d’al·lusions egípcies és molt a prop i es pot veure en un passeig de vint minuts. Una de les més xocants: el panteó de la família Batlló, una de les nissagues més poderoses, dissenyat justament per Vilaseca, que és un hipogeu, és a dir, està excavat a la roca. Damunt la porta hi ha un disc solar alat, el símbol més característic de l’antic Egipte per als nostres avantpassats del segle XIX, mentre que per a nosaltres ho és l’ull d’Horus, l’Udjat. I atenció amb el sepulcre de Pilar Soler, que té forma de piràmide.
Heu dit piràmide. Tenim piràmides.
Però poques, petites i no massa significatives, i cap de contemporània de la dimensió de la del Louvre. La més cridanera és la de vidre que corona la sala de cerimònies del crematori del cementiri de Montjuïc. Una que sí que hauria estat faraònica no va anar més enllà del paper: la volia fer el promotor i actor egipci Mohammad Ali a l’antiga central tèrmica de Sant Adrià de Besòs, dins la qual hi havia d’haver una rèplica de la biblioteca d’Alexandria.
I tenim esfinxs.
Dues de prou impressionants, al parc de Torreblanca de Sant Just Desvern, que reprodueixen el rostre de Josep Maria Escrivà de Romaní i de Dusai, tercer marquès de Monistrol, que és qui les va fer esculpir per ornamentar el seu palau. I també hi ha la font de Neptú de la plaça de la Mercè, que està col·locada sobre quatre esfinxs. Són elements que estan tan integrats en la nostra vida quotidiana que sovint passen desapercebuts per a molta gent.
Acabem somiejant que viatgem a Egipte. Res a veure amb els periples dels primers aventurers.
Les percepcions han canviat radicalment, per descomptat, però, curiosament, l’itinerari, pels mateixos llocs i en el mateix ordre, és calcat des de fa 150 anys!

D’una exposició ha nascut un llibre

A la coberta de ‘Barcelona i l’antic Egipte’ impacta una fotografia de la comparsa ‘L’esfinx robada’ que va obtenir el primer premi del carnaval de Barcelona l’11 de febrer del 1934. Si la imatge fos en color, creuríem que és actual. Aquest material, com molt d’altre de sucós inclòs en el llibre, va teixir l’exposició ‘Udjat, l’exotisme de l’antic Egipte’, que va presentar el 2021 el Museu de Cultures del Món. Oriol Pascual, cap del departament de programes d’aquesta institució, també en va ser el comissari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.