Llibres

Emili Bayo i les tempestes al Delta

Emili Bayo (Lleida, 1961) presenta Després de la tempesta (La Magrana), el seu catorzè títol, entre novel·la i narrativa, des que va debutar el 1997. És un autor força constant que, sense fer gaire soroll i transitant per diversos gèneres, ha anat guanyant lectors i el respecte dels editors.

En aquesta ocasió ofereix una trena ben construïda amb les històries de tres personatges que es mouen en el paisatge natural del Delta, que va ser, en bona part, el que va inspirar l’autor. “Aquesta novel·la és fruit d’una història d’amor per uns paratges. Soc de Lleida, de terra ferma, però sempre m’ha apassionat el paisatge del Delta de l’Ebre. Vaig aconseguir anar a viure temporalment a Sant Carles de la Ràpita gràcies a un canvi de feina com a professor, però va ser un temps mogut. Primer el pas del Glòria i després la pandèmia”, comenta.

La trama “ambiciosa i potent, amb una certa aroma de western, elegíaca pel que fa al paisatge”, segons l’editor Joan Riambau, també ens porta a Lleida i Barcelona.

Els tres protagonistes, de tres generacions i situacions diferents, són l’Edmon, de 70 anys, professor retirat, solitari i taciturn, dolgut amb la societat, i que viu en una caseta al Delta; l’Anaïs, de 39 anys, periodista que marxa de Barcelona fugint d’un marit maltractador i que va a casa del seu oncle; i finalment hi ha la Coia, de 13 anys, filla de l’Anaïs, que busca l’encaix amb el món dels adults, com tot adolescent. Al llarg de només tres dies del gener del 2020, a través de converses tranquil·les, aniran sortint antigues tempestes del passat, algunes amb rerefons polític de l’època combativa de l’Edmon. La relació que més fort es nua és la que s’estableix entre l’Edmon i la Coia, perquè el salt generacional sol ajudar. “També té una mica d’intriga, però no és la intenció, com sí que ho era en altres novel·les meves”, com ara Puta pasta, amb què va guanyar el premi Crims de tinta del 2015 i que ara ha estat reeditada, també per La Magrana.

“Primer volia explicar la història des del punt de vista de l’Edmon, però quedava una mica coix i vaig afegir la mare i la filla. Tots tres amb les seves tempestes i el pas del temps, del darrer franquisme i la Transició fins al present. El paisatge arrasat que va deixar el Glòria era ideal per a la història que em rondava pel cap”, comenta l’autor.

Emili Bayo, que es va fer lector de ben jove gràcies a El comte de Montecristo –potser el seu Edmon té alguna cosa de l’Edmond Dantès de Dumas–, afirma que Després de la tempesta “és un relat sobre la solitud i la necessitat que tenim dels altres, d’establir unes relacions que ens ajuden a tirar endavant”.

Cal destacar l’aposta tècnica. “Volia explicar la història des del punt de vista de cada personatge, però no fent allò tan típic de capítols en primera persona per a cadascun, així que vaig optar per la tercera persona que, quan el narrador s’acosta a un dels personatges, es transforma en primera, respectant els registres. Per exemple, l’Edmon fa servir una mena de tortosí.” El cert és que és menys arriscada del que pot fer pensar la descripció i funciona perquè, com ha anat demostrant al llarg de la seva trajectòria, Bayo, com a filòleg amb talent, sap narrar fent un bon ús de les eines estilístiques més convenients en cada cas.

Home de conversa amena i una mica tastaolletes (escriu articles de premsa, crítiques literàries, va ser locutor de ràdio, cambrer a Londres, bibliotecari...) és un gran lector de poesia i, en aquesta obra, ha titulat alguns capítols i ha inclòs alguns versos, aquí i allà, de Gerard Vergés.

Una bona tempesta de tempestes i, després, esperem les pròximes que Bayo ens vulgui explicar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.