‘As bestas’ devoren els pagesos d’‘Alcarràs’

Es veia a venir: As bes­tas gua­nya­ria la par­tida a Alcarràs en els Goya. Així ha estat, de manera que l’apro­xi­mació al món rural de Rodrigo Soro­goyen (amb la con­fron­tació vio­lenta entre dos ger­mans gallecs i un francès eco­lo­gista a qui els rivals retre­uen haver impe­dit la ins­tal·lació d’uns aero­ge­ne­ra­dors pels quals hau­rien cobrat uns diners per fotre el camp) s’ha impo­sat a la de Carla Simón, en què una família llei­da­tana, repre­sen­tant de la petita page­sia, ha d’aban­do­nar les ter­res on ha cul­ti­vat préssecs perquè el pro­pi­e­tari les vol per al seu negoci de pla­ques solars. El cas és que els acadèmics han pre­fe­rit una manera de fer cinema efec­tista i a vega­des tram­posa en què tot es fa explícit amb un traç grui­xut que passa per les pre­mi­a­des inter­pre­ta­ci­ons mas­cu­li­nes, a una altra d’auto­ral i deli­cada que, com si no hi passés res, busca la poètica dels ges­tos quo­ti­di­ans. Un cinema comer­cial, hàbil­ment arra­pat a les con­ven­ci­ons nar­ra­ti­ves, a un altre que con­ti­nua explo­rant en ter­ri­to­ris en què la ficció és un docu­ment sobre el món.

Era pre­vi­si­ble que as bes­tas devo­ra­rien els page­sos d’Alcarràs, però pot­ser no pas que ho farien amb una vora­ci­tat que pràcti­ca­ment humi­li­a­ria la pel·lícula de Simón (tot i que la seva dig­ni­tat es manté intacta) negant-li cap premi com si, a més, se li fes pagar que, esco­llida només per una part dels acadèmics, no pros­perés en la car­rera dels Oscar. O pot­ser és que els page­sos avor­rei­xen la gent del cinema espa­nyol si no rene­guen fort i es maten entre ells? En fi, no només el film de Soro­goyen es va endur nou pre­mis, entre els quals hi ha els més impor­tants, sinó que en va gua­nyar cinc Modelo 77, la pel·lícula d’Alberto Rodríguez que narra una revolta de pre­sos comuns a la Model als ini­cis de la Tran­sició política espa­nyola. És així que, per molt que s’insistís en la mateixa cerimònia que la majo­ria de pel·lícules nomi­na­des són diri­gi­des (i també produïdes) per dones, va tri­om­far un cinema tes­tos­terònic. En reco­llir el guardó al millor actor, Denis Ménoc­het va dir que As bes­tas mos­tra el seny de les dones davant la boge­ria dels homes, però és simp­tomàtic que l’únic premi gros que no va rebre el film fos el de millor actriu, que pot­ser sí que hau­ria d’haver estat per a la magnífica Marina Foïs, pro­ta­go­nista del con­tin­gut tram final. En tot cas, l’única pel·lícula recom­pen­sada diri­gida per una dona és la més con­ven­ci­o­nal en la manera com aborda la mater­ni­tat i la fili­ació, Cinco lobi­tos, pre­mi­ada per la direcció nove­lla (Alauda Ruiz de Azúa) i per les actrius (Laia Costa i Susi Sánchez).

El cas és que sem­blava impos­si­ble, però ho van acon­se­guir: cap premi per a Alcarràs després de no donar ni una sola nomi­nació a Paci­fic­tion, d’Albert Serra, que, curi­o­sa­ment, va ser rei­vin­di­cat per un direc­tor comer­cial com José Anto­nio Bayona, que va recor­dar que la pel·lícula aspira a nou pre­mis César. Ho va fer abans de donar el guardó al millor direc­tor, jun­ta­ment amb la cine­asta i pin­tora ira­ni­ana Mira Fara­hani, que va afir­mar: “El dia que els fei­xis­tes siguin expul­sats [...], esta­rem sal­vats i, com deia Godard, aquesta espe­rança és ver­ta­dera.” Fara­hani va ser l’única que va fer una referència a Godard, pot­ser perquè bona part dels acadèmics del cinema espa­nyol no han tran­si­tat per la moder­ni­tat cine­ma­togràfica repre­sen­tada pel direc­tor suís mort fa uns mesos. Ni tan sols han tran­si­tat per aque­lla que va cul­ti­var –i aban­do­nar després– als anys sei­xanta i setanta Car­los Saura, a qui tot just ahir, l’endemà de la seva mort, van reconèixer amb un Goya d’honor. Molts van ser –i, en aquest cas, jus­tos– els home­nat­ges –si bé es va fer poca memòria en el cas d’Agustí Villa­ronga–, inclòs el de Juli­ette Binoche, que, al final del seu dis­curs de recepció del Goya inter­na­ci­o­nal, va taral·lejar “¿Por qué te vas?”.

Va ser una gala espe­ci­al­ment cofoia, cele­brant “el gran momento del cine espa­nyol”. Alguns van rei­vin­di­car la sani­tat pública, però, davant d’una nom­brosa repre­sen­tació del govern espa­nyol coman­dada per Pedro Sánchez, el pre­si­dent de l’Acadèmia del Cinema Espa­nyol, Fer­nando Méndez-Leite, va arri­bar a dir que no dema­nen res. Ah, sí, una cosa: que, en lloc de dir pel·lis, diguéssim pel·lícules. Dema­nava que fos per decret llei. Una ale­gria: el premi al millor guió adap­tat, per a Un año y una noche.