“No ens prohibim abordar tots els temes una mica difícils de Pablo Picasso”

És el Museu Picasso de París el que va iniciar, amb Bernard Ruiz Picasso, el net del pintor, la idea d’una celebració en el cinquantenari de la seva mort. L’objectiu és suscitar projectes al voltant de Picasso afavorint els préstecs de les nostres col·leccions. La nostra és la més important al món i aquest és un moment propici per fer una mena anàlisi de la seva figura. Deixem moltes obres, sobretot a l’Estat espanyol. Igualment als Estats Units, al Metropolitan (Met) i el MoMA de Nova York, però també al Museu de Brooklyn o el Guggenheim. I, a més, en altres museus europeus.

L’estudi d’un artista no s’acaba mai, i més quan es tracta de Picasso, amb la seva gran longevitat. Es veu, actualment, amb l’interès sobre les qüestions postcolonials o del feminisme. Però, alhora, sobre temes inèdits. Per exemple, l’estada de Picasso a Fontainebleau (1921), que explorarà el MoMA i que és una pàgina poc coneguda. També la important decoració per a un col·leccionista nord-americà (Hamilton Easter Field), que no va acabar. El Met intentarà reconstituir-la. Ara, a més, hi ha una exposició nostra al Museu de l’Home de París sobre Picasso i la prehistòria.

No s’ha d’oblidar que, quan Picasso va morir el 1973, ja se’l criticava molt però no per les mateixes coses. En aquell moment, es considerava que la seva darrera producció era feble, que es tractava gairebé del treball d’un ancià senil, que s’entretenia amb una pintura una mica buida, una mica manierista. I, en canvi, als anys vuitanta, la renovació de la pintura alemanya o nord-americana es va inspirar força en la seva època tardana. Avui, es parla evidentment molt d’aquesta qüestió de les dones, que no només afecta Picasso, sinó molts altres artistes. I les exposicions en parlaran. Per exemple, de la relació de Picasso i la intel·lectual nord-americana Gertrude Stein (al Museu de Luxemburg de París), que s’identificava com a homosexual, i de la qual jo mateixa soc la comissària. Explica una mica la qüestió del gènere en el pintor. El simposi a la Unesco serà un moment de restitució. Inclòs el projecte del Museu de Brooklyn sobre Picasso i el feminisme. No ens prohibim abordar tots els temes una mica difícils. No fugim d’una mirada bastant crítica o que no sigui hagiogràfica.

No, de cap manera, el repte és preguntar-nos sobre la manera com transmetrem l’herència de Picasso a les noves generacions. Perquè és un artista que ve del sud d’Espanya, que va néixer al segle XIX, que prové d’una cultura patriarcal. Tot això s’ha de desxifrar. I també s’ha de mostrar la seva radicalitat, quin tipus de camí va obrir sent tan honest com va poder.

Aquest és un projecte força gruixut, però que forma part del nostre ADN. Disposem del conjunt dels arxius Picasso, és a dir, més de 200.000 peces. I és necessari donar-hi accés de la manera més còmoda possible. Comencem pel fons fotogràfic, amb més de 10.000 clixés. També estem treballant en l’obertura d’un espai en què els investigadors puguin consultar la nostra documentació, perquè es troba en caixes des de fa molt de temps.