La veu del Picasso català
L’artista, mort fa mig segle, serà el gran protagonista de la programació cultural de Barcelona d’aquest 2023 i amb singulars propostes a la resta del país
“Barcelona és una ciutat picassiana i Barcelona ha de respirar Picasso tot el 2023”, proclama Emmanuel Guigon, el director de l’únic Museu Picasso del món creat pel mateix artista, “com una obra més seva”. És el de Barcelona, sí, al qual enguany se li han ajuntat dues efemèrides de pes. Els 50 anys de la mort de Picasso, amb un programa oficial organitzat pels governs espanyol i francès. I, precisament, els 60 de la inauguració de la llar del seu llegat de joventut en tres palaus del carrer Montcada.
Al dit programa oficial del cinquantenari de la desaparició del creador, el 8 d’abril del 1973, el museu barceloní aporta dues exposicions de gran ambició. La primera, ja oberta, és una magnífica presentació de la col·lecció del marxant Daniel-Henry Kahnweiler, a qui Picasso i les altres feres del cubisme deuen gairebé tot. Ara mateix és la millor exposició de la cartellera de Barcelona.
Un any que ha començat tan bé no acabarà gens malament, per no dir encara més bé. A la tardor, a partir del 19 d’octubre i fins al 25 de febrer del 2024, una doble mostra simultània escodrinyarà la relació entre Picasso i Miró (sumem una efemèride més: els 40 anys de la mort de l’artista de les Constel·lacions) als seus respectius museus. Se n’està parlant molt, d’aquest projecte, però poc dels seus detalls i de les obres que s’exhibiran. Els seus promotors demanen una mica més de paciència. Guigon prometia ahir, en un acte per a la premsa, que la llista de préstecs serà “impressionant.”
L’efecte Picasso, com en diu Guigon, anirà molt més enllà d’aquests dos plats forts amb els quals el museu espera recuperar les seves xifres de visitants prepandèmiques. L’any passat ja s’hi va acostar, amb prop de 800.000 entrades. Encara n’hi falten més de 200.000. Dèiem que el 2023 és un any propici per a la picassobogeria, i no només dins del seu temple d’obres. Una de les grans iniciatives que sorgiran de la commemoració del 60è aniversari de la inauguració del museu, que es complirà el 9 de març, és un llibre que resseguirà totes les passes que feu l’artista a la capital catalana des que hi va arribar amb la seva família el 1895, quan tenia tretze anys. Picasso Barcelona. Una cartografia, de Claustre Rafart, és una invitació a trepitjar els indrets de la ciutat que van marcar la vida de Picasso. Literalment, perquè l’Ajuntament instal·larà uns tòtems allà on va viure, va crear, va menjar i es va divertir. Feia anys que Barcelona devia a Picasso aquesta ruta, pensada tant per als ciutadans com per als turistes.
Claustre Rafart, ara ja exconservadora del Museu Picasso perquè s’acaba de jubilar, intervindrà en una altra aportació d’aquest any tan especial dins d’una línia de projectes, propulsada per diversos agents, igualment necessària per conèixer millor el Picasso català. És el Picasso que traspassa les fronteres barcelonines i revoluciona l’art en les seves estades a Horta de Sant Joan, Gósol i Cadaqués. El fotògraf Bernard Plossu, premi estatal de fotografia a França, ha fet un reportatge d’aquests paratges catalans que va recórrer, i que agafarà forma de publicació.
Un llast és que l’anunciada xarxa de centres picassians de Catalunya encara està pendent d’activar-se. Però l’espera aquest any serà més suportable amb exposicions temporals singulars, com ara la que fa una estona comentàvem que tutelarà Rafart, al Museu de Solsona, cap a la tardor, en què afloraran les connexions de Picasso amb els costums i les tradicions populars catalanes. Un altre imperdible: al Museu Maricel de Sitges, Rusiñol vist per Picasso (del 26 de maig al 24 de setembre) ensenyarà alguns dels retrats que el geni va fer de Rusiñol. I més retrats: a la Fundació Palau de Caldes, en lluiran de doble direcció, els que Picasso va fer als seus amics catalans i els que aquests li van fer a ell.
Tornant al museu del carrer Montcada, aquest curs també s’exploraran els influxos picassians en artistes contemporanis. La valenciana Carmen Calvo ho manifestarà en una petita retrospectiva (del 4 de maig al 3 de setembre). I la francesa Hélène Delprat, amb una invocació del Picasso de la Guerra Civil (a l’estiu). D’accions a la col·lecció permanent n’hi ha de previstes de Carlos Pazos (ja hi és, el vídeo Nicasso), Frederic Amat, Orlan i Pilar Aymerich.
Sortint de nou del museu, hi ha nombroses institucions barcelonines que programaran activitats en aquest Any Picasso. Com ara el Museu del Disseny, que també dins del programa oficial francoespanyol dedicarà una mostra a les ceràmiques que el van inspirar. O la Filmoteca, que ha digitalitzat cinc pel·lícules que tracten l’obra de l’artista, i al voltant de les quals farà col·loquis. O el Col·legi d’Arquitectes, que posarà l’accent en una exposició en els cinc murals que Picasso va concebre per al seu edifici de la plaça Nova, just acabats de restaurar. Fou als anys seixanta, quan ell ja feia temps que era físicament lluny de Catalunya, però emocionalment a prop, com sempre; que és l’esperit de la celebració organitzada des d’aquí: defensar amb dents i ungles la catalanitat de Picasso, cosa que altres no faran.