Llibres

Una autora especial

La basca Eider Rodriguez presenta la novel·la ‘Materials de construcció’, en què, a base de retalls cosits amb fluïdesa literària, fa un recorregut generacional

“Volia que hi hagués diferents veus, registres, perspectives, personatges, temps...”
“Beure alcohol és un costum social que tenim integrat en la manera de relacionar-nos”

Eider Rodri­guez arriba can­sada. Són mol­tes hores segui­des de pro­moció. Tot i això, força un lleu som­riure abans d’entrar a la lli­bre­ria on hem que­dat. Viu a Hen­daia, una loca­li­tat fron­te­rera –com la seva lite­ra­tura–, amb la seva família, plan­tes i arbres, gats i lli­bres. Tran­quil·la, sense el bro­git urbà embru­tant-li les idees.

Nas­cuda a Erren­tera el 1977, aquesta nar­ra­dora, peri­o­dista i guio­nista –ha estat edi­tora i actu­al­ment és pro­fes­sora al depar­ta­ment de Llen­gua i Lite­ra­tura de la Uni­ver­si­tat del País Basc– ha visi­tat Bar­ce­lona per pre­sen­tar la seva pri­mera novel·la després de qua­tre lli­bres de relats, entre d’altres tex­tos. Mate­ri­als de cons­trucció –publi­cat en català per Peris­copi, amb una excel·lent tra­ducció del basc de Pau Joan Hernàndez, i en cas­tellà a Ran­dom House, amb tra­ducció de la mateixa autora– comença amb una dona que observa un home que ha patit un ictus i està en un llit d’hos­pi­tal. Filla i pare. Els separa una distància que ella anirà can­vi­ant a mesura que es qüesti­oni els fona­ments emo­ci­o­nals sobre els quals s’ha cons­truït la iden­ti­tat.

Així comença aquesta novel·la sobre una filla, però també sobre una mare, una tieta i una ger­mana que es deba­ten entre la ten­dresa i el res­sen­ti­ment cap a la figura d’un pare alcohòlic i imper­fecte però extre­ma­ment humà. “Hi ha un desig de pas­sar comp­tes, sí. A l’inici era un duel entre pare i filla, però no volia que fos només íntim, vaig voler que també tingués un con­text social i gene­ra­ci­o­nal que inclogués tota una època. Per això abraça qua­tre dècades i l’evo­lució d’un país, d’un poble, i la relació entre pare i filla. Hi ha pre­gun­tes, a l’obra, que dema­nen una res­posta col·lec­tiva, social, més enllà de l’àmbit fami­liar”, comenta Rodri­guez, que reviu en un text per­so­nal i íntim l’ori­gen de la seva edu­cació sen­ti­men­tal. Con­ce­buda amb la cer­tesa que algu­nes coses només es poden enten­dre si s’escri­uen, aquesta obra tran­sita per l’existència d’una família del País Basc que es dedi­cava a ven­dre mate­rial de cons­trucció men­tre a casa seva bre­ga­ven amb els silen­cis, les renúncies i l’amor. Una família en què la cul­tura, i en espe­cial la lec­tura, eren un bé pre­uat.

Tot i que el for­mat va datat com un die­tari (entre el 5 de desem­bre del 2018 i fins al 5 de gener del 2021), la cons­trucció s’apropa a una novel·la riu que flu­eix amb força gràcies a un bon ús de recur­sos tècnics ben diver­sos. Cap al final, la nar­ra­dora diu: “Això no és escriure, això és estar amb ell sent jo una altra per­sona.”

“No volia que fos un lli­bre de memòries. El pas­sat no està nar­rat en pas­sat, ho faig en pre­sent. D’alguna manera he vol­gut plas­mar el caos que és la vida, for­mada amb records que no són records perquè estan pre­sents, més del que està pas­sant en cada moment. Vaig uti­lit­zar com a man­tra al llarg de tota l’escrip­tura del lli­bre una frase de Mau­rice Blanc­hot: «No seràs tu qui parli; deixa que la ruïna parli dins teu, ni que sigui a través de l’oblit o del silenci». Aquest caos, dins d’un ordre, el vaig anar cre­ant de manera intuïtiva. En els relats nor­mal­ment tre­ba­llo amb una esca­leta del que pas­sarà, tot i que també pugui tre­ba­llar amb la intuïció i l’incons­ci­ent. En aquest cas vaig dei­xar que fluís el text, que m’anés arri­bant, i després vaig fer una feina de reor­de­nació, però tam­poc gaire, perquè volia que hi hagués dife­rents veus, regis­tres, pers­pec­ti­ves, per­so­nat­ges, temps i que, tot junt, con­tribuís a donar una visió més polièdrica, que és un terme que no suporto perquè el fem ser­vir massa!”, comenta rient.

Un dels temes més impor­tants de l’obra és l’alco­ho­lisme. “No sé el motiu de fons que ens pot dur fins a l’alco­ho­lisme, però beure és un cos­tum social que tenim inte­grat en la nos­tra manera de rela­ci­o­nar-nos. El famós poteo del País Basc es basa a beure anant de bar en bar; beure i xer­rar, fins que la con­versa des­a­pa­reix i només es beu. El pro­blema amb l’alco­ho­lisme és el silenci que l’envolta, que no hi ha un dis­curs polític que l’ana­litzi, com sí que es va fer en el seu moment amb el con­sum d’heroïna.”

Escriure una obra ambi­en­tada els dar­rers setanta anys a Euskadi obliga a pin­ze­lla­des sobre ETA i la kale bor­roka. “El tema del con­flicte basc hi és, però de fons. Com que he nas­cut i cres­cut a Erren­te­ria, era molt difícil no par­lar d’aquest tema. Altra cosa és que ho faci de manera tan­gen­cial o perifèrica. M’interessa aquest punt de vista perquè fins ara les novel·les sobre el con­flicte basc s’han enfo­cat des de la mirada de les vícti­mes, de mem­bres d’ETA, d’un infil­trat…, però l’onada expan­siva del con­flicte va afec­tar totes les capes i estrats de la soci­e­tat basca, i volia mos­trar-ho.”

A més que “hi ha coses pit­jors que la mort”, frase que es va repe­tint en dife­rents con­tex­tos, també hi ha una visió posi­tiva de la relació entre pares i fills. “Crec que, en el fons, tots els pares pen­sen que els seus fills són espe­ci­als, i està bé que sigui així. I també passa a la inversa. Per a bé o per a mal, tots som espe­ci­als. Llàstima que ens rela­ci­o­nem a través de la vul­ga­ri­tat. El més maco que tenim no ens atre­vim a mos­trar-ho per si és massa estrambòtic”, afirma una autora ben espe­cial i gens vul­gar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia