‘La monstra’ que soc
La imatge de la Medusa d’Hélène Cixous articula una exposició al Bòlit de Girona sobre les figuracions de gènere, la monstruositat i el biopoder en l’era postcovid
La primera paraula ja és una anomalia. “La monstra” no estava prevista en un llenguatge tan masculinitzat, que ni tan sols l’havia tinguda en compte per definir les criatures contràries a l’ordre natural, entre les quals les dones són l’espècie més rara, particularment per la seva capriciosa obstinació a no ser homes. I aquesta és la paraula, amb tota la seva càrrega de bestialitat mitològica, insubmissió al cànon i repugnància a la diferència, que Ingrid Guardiola, directora del Bòlit, ha escollit per obrir la nova proposta expositiva del centre d’art contemporani gironí, una recerca al voltant de la monstruositat, les figuracions de la feminitat, les diverses maneres de ser altre, la veu com a encarnació del cos i les estratègiques polítiques i culturals de control de la vida. Enumerades així, sense agafar aire com el títol mateix (El meu cos coneix cants inaudits, la carn diu ver, soc carn espaiosa que canta), poden portar més aviat a l’ofec, però en el fons tracten de coses molt comunes, com ara què significa viure en un cos de dona avui o per què una persona amb el nas mutilat ens sembla visualment repulsiva i, en canvi, trobem juganer i fins i tot atractiu que Lady Gaga es disfressi de bistec.
“La lletjor no és una qualitat de les persones, sinó una manera de ser cossos”, afirma amb rotunditat Ingrid Guardiola, que comparteix el comissariat de la triple exposició a les diverses seus del Bòlit amb Marta Segarra, experta en estudis de gènere, amb qui ja va coescriure l’assaig epistolar Fils (Arcàdia) sobre “l’anormalitat” en ple confinament pandèmic. La monstra és de fet un “mural pop”, com el qualifica Guardiola, que serveix de preàmbul del projecte a l’exterior del Bòlit del Pou Rodó: un collage vertiginós d’imatges de la dona damnada, des de l’Eva cristiana fins als maniquins desconjuntats de Hannah Höch o els escorxaments de Frida Khalo. Heretge, bruixa, histèrica, venjativa, maquinadora o nocturna, la dona ha representat històricament “la genealogia monstruosa” de tot allò que la societat patriarcal tem, continua Ingrid Guardiola, que adverteix que la monstruositat potser no és sinó “la possibilitat de ser una altra cosa” i, per tant, de “potenciar una vida interior alliberada de prejudicis i modes”. I si hi ha una autora pionera en la reflexió sobre aquestes qüestions és la pensadora i escriptora d’origen algerià Hélène Cixous, que articula bona part del discurs expositiu i que hi és present a través d’un vídeo on llegeix (mentre el gat se li passeja per la taula del despatx) l’escruixidor El carreró de les bruixes, un text en què descriu minuciosament com les dones acusades d’heretgia eren llançades al riu d’Osnabrück, la ciutat natal de la seva mare, i com anys després hi moririen les dones jueves deportades pels nazis.
Una altra presència extraordinària: la de la poeta iraniana Forugh Farrokzhad, de qui es projecta l’única pel·lícula que va arribar a filmar, la hipnòtica La casa és negra (1962), sobre una colònia de leprosos que posa una nota de bellesa insospitada en “l’alteritat radical” de la lletjor, de la qual el món és ple, com afirma la cineasta, i “encara n’hi hauria més si apartéssim la mirada”. Morta d’accident massa aviat, la proposta de Farrokzhad no és ni morbosa ni esteticista; de fet, va adoptar una de les nenes de la leproseria, com explica Ingrid Guardiola, que sosté que “el pudor ha estat eradicat de l’exposició perquè la poètica el traspassa”. No n’hi ha gens, certament, en el videoassaig de Mireia Trias i Maria Isern al voltant de la gana i el desig, que s’endinsa fins i tot en l’escatologia per explorar certs càstigs infligits al cos, des de l’anorèxia al canibalisme, ni en la investigació de Laia Estruch sobre la veu fent-se cos: una dona posseïda per la piuladissa dels ocells perquè, d’acord amb Ingrid Guardiola, “quan la dona pensa la seva identitat, acaba sent un cor de veus”. Hi ha fins a una desena d’artistes pensant el cos com un espai antidogmàtic, perquè la pregunta pertinent avui “ja no és qui soc, sinó què esdevinc”, diu Guardiola, que ha plantejat l’exposició, assegura, com “un retorn a la carn” per escapar dels discursos de gènere massa arrapats als genitals.