Centenari d’una publicació històrica
Projecte ‘La Mainada’
Avel·lí Artís i Balaguer i Joan Laguia i Lliteras van posar en marxa la revista infantil ‘La Mainada’, que va estar activa entre el juny del 1921 i el novembre del 1923
Molts noms il·lustres hi van publicar textos: Carner, Riba, Lola Anglada, Víctor Català...
Els censors de la dictadura de Primo de Rivera la van fer tancar
La Mainada va néixer el 10 de juny del 1921, en ple auge del catalanisme polític i cultural. Era una revista infantil d’arrels clarament catalanistes, catòliques i noucentistes pensada per a la formació i l’entreteniment dels infants i joves de Catalunya, que es veuen com el futur del país. “El nostre objectiu principal i primordial és fer catalans bons [cursiva a l’original]”, diu un fullet propagandístic de la revista que es conserva a la col·lecció Jordi Verrié de la Biblioteca de Catalunya. En són les ànimes Avel·lí Artís i Balaguer (1881-1954) i Joan Laguia i Lliteras (1890-1937) i tenen un esplet de col·laboradors que impressiona i amb uns mitjans certament importants a l’època.
En part va néixer per intentar mitigar la influència i el predomini d’En Patufet entre els infants i els joves, ja que la revista, nascuda l’any 1904 i ben consolidada a la dècada de 1920, no acabava de fer el pes a una part de la intel·lectualitat, la més propera al noucentisme, la més urbana, la més oberta a Europa, ja que la considerava excessivament ruralista, popular i localista. És per això que intel·lectuals de la talla de Josep Carner, Carles Riba, Antoni Rovira i Virgili, Marià Manent, Clementina Arderiu, Lola Anglada... hi són presentats com a col·laboradors des del primer número.
Els continguts de la revista
Els continguts de La Mainada es poden agrupar en quatre apartats: l’editorial i les informacions de la revista, que en marquen clarament la línia i que al llarg dels tres anys d’existència té tres redactors en cap: Joan Laguia, que va signar El Guia Joan, Avel·lí Artís, que signa X, i Narcís Masó i Valentí (1890-1953), que signa El Cavaller Sant Jordi; les seccions de literatura, entre les quals destaquen El que ens conta l’avi, Els nostres poetes i De les coses que passen, en què trobem textos de grans noms de la literatura catalana, tant de la Renaixença (Àngel Guimerà i Víctor Balaguer) i del modernisme (Prudenci Bertrana, Víctor Català i Apel·les Mestres) com del noucentisme, com hem dit; les seccions d’història i coneixements, entre les quals sobresurten els Fulls de la història de Catalunya, d’Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), Els grans homes de Catalunya, de Francesc Curet (1886-1972), i Del món de les bèsties, signada majoritàriament per Joan Amades (1890-1959) i dedicada a curiositats del món dels animals; i les seccions d’entreteniment i acudits, repartits arreu de la revista, i encara una secció molt innovadora, Allò que fa riure els altres nois, formada per acudits i vinyetes, il·lustrats i provinents de revistes infantils d’arreu, amb predomini de les d’origen francès i anglosaxó, sobretot britànic.
Per fidelitzar els lectors i crear-ne de nous es fan concursos i sortejos. Al número 1, ja s’hi anuncien tres concursos i el primer sorteig. Els sortejos consisteixen en un regal (una càmera fotogràfica Kodak, una ploma estilogràfica, una edició monumental de L’Atlàntida...) que es rifa entre tots els subscriptors i compradors de la revista. El primer dels concursos és Els campanars de Catalunya, que consisteix a enviar un dibuix d’un campanar “fet a la ploma, amb tinta negra”. Va ser un concurs d’un èxit extraordinari, amb més de mil dibuixos presentats. Altres concursos van ser Quina obra bona has fet durant la setmana?, presentat així: “Cada noi o noia pot escriure allò que més l’enorgulleixi del que hagi fet. Les respostes no podran excedir de vint-i-cinc paraules.” I també Els plançons de la pàtria, subtitulat Les més belles fotografies de nois i noies catalans i en publiquen una bona colla d’arreu de Catalunya.
De calendaris només en van poder publicar dos, força inspirats en els d’En Patufet. Es publiquen en volums independents i tenen seccions variades (Literatura, Arts, Ciències, Arqueologia, Història, Música...). Hi col·laboren grans autors: Àngel Guimerà, Joan Salvat-Papasseit, Carme Karr, Marià Manent, Joaquim Ruyra, Clementina Arderiu, Anna M. de Saavedra, Enric Morera, Serra Massana, Lola Anglada, d’Ivori...
Quatre publicacions encartades
Pel que fa a les publicacions encartades, en destaquen quatre: els fulletons, els contes, les rondalles i les auques. Els fulletons són un conjunt de novel·les per entregues que es repartien amb la revista, des del primer número, i que tenien com a objectiu crear una col·lecció per a joves, la Biblioteca de La Mainada. La mateixa revista, un cop publicada per entregues, oferia la possibilitat d’enquadernar els plecs i també de comprar-la ja com a llibre. Els contes també eren quadernets, de mida més petita, i contenien un conte sencer escrit per algun dels col·laboradors de La Mainada. De cada dotzena de contes en feien un volumet. La nova col·lecció s’anomenarà Contes de La Mainada i només arribarà a tenir tres volums.
Les rondalles van tenir una vida efímera, ja que se’n van anunciar tres, però només se’n van arribar a publicar dues: La pubilla de l’Estany, contada per Aureli Capmany i il·lustrada per Lao Romero, i La princeseta, també de Capmany i il·lustrada per Garcia Escribà. D’auques, també, només en publiquen dues: La Guerra de Successió o La pèrdua de les llibertats catalanes i Facècies del senyor Fargues el de les sabates llargues.
Tots aquests esforços, totes aquestes il·lusions, es van acabar el novembre del 1923, ja que la dictadura de Primo de Rivera va clausurar la revista i va esdevenir un altre projecte cultural frustrat.