Quan els Oscar esperen tocar fons

L’any passat els Oscar van tocar fons. Es va premiar una pel·lícula ridícula, Coda, de Sian Heder, i la gala va acabar a bufetades. Els premis van ser un desori, però també el símptoma d’alguna cosa més preocupant: la crisi de Hollywood. Les xifres de recaptació mostren com en els múltiplex només triomfen les obres que formen part d’una franquícia i les que tenen a veure amb el cinema de terror. La primera divisió està ocupada per Avatar, la forma del agua, Top Gun: Maverik, Jurasic World: Dominion i Doctor Strange en el Multiverso de la locura. En la segona hi ha Smile, Nop, Llaman a la puerta. Les propostes d’una cert cinema d’autor com Armagedon time, de James Gray, i Tár, de Tod Field, ja no encaixen en el supermercat. Tampoc The Falbelmans, de Steven Spielberg, ni Babylon, de Damian Chazelle. Mentrestant les plataformes alimenten obres grandiloqüents que s’ofeguen en el seu excés: Blonde, d’Andrew Dominick, Bones and All, de Luca Guadagnino, i Ruido de fondo, de Noah Baumbach.

Què poden ser aquests Oscar del desconcert? Les nominacions posen en evidència la fi de moltes coses, entre les quals una certa idea de cinema nascuda els anys setanta quan va néixer el nou Hollywood. La fàbrica dels somnis és avui una cosa espectral. Les sales són un gran parc temàtic. Els espectadors de mitjana edat acaben embadalits per les sèries de les plataformes, mentre un cert cinema d’autor està creixent gràcies a les engrunes del sistema. El baf de tantes crispetes ha carregat tant l’ambient que cada cop costa més respirar. El cas més paradigmàtic de la crisi és la pel·lícula que acapara més nominacions, Todo a la vez en todas partes, dels Daniels. El film és un objecte fílmic que només pot ser identificat per certes generacions d’adolescents convertits en avatars del metavers. Una part del públic la mira de reüll des de la impotència extrema. Todo la vez en todas partes no para d’anunciar que els temps han canviat, que la vella cinefília ja està més que enterrada i que l’excés és la nova formula estètica del moment. Això sí, malgrat els canvis, hi ha una cosa que la industria no esborra mai: el sentimentalisme. Podem perdre’ns pel metavers, però és evident que els botiguers continuen creient en les llàgrimes. Potser per això és molt curiós veure com la crisi no para de generar pel·lícules enyoradisses, amb cert punt de malaltisses, com The Fabelmans, de Steven Spielberg. El cineasta recorda quan els estudis eren capaços de fabricar el més gran tren elèctric del món i els vells mestres eren murris o sorneguers. The Fabelmans busca el paradís perdut i en veure que no existeix opta per glorificar el seu autor com a cineasta juràssic.

Davant aquest Hollywood despistat, l’Acadèmia acaba omplint les nominacions de pel·lícules fetes a altres llocs. Parásitos, de Bong Joon-Ho, va demostrar al món, abans de la pandèmia, que el negoci ja no era només a l’oest de Califòrnia. Davant les pel·lícules nominades potser caldria preguntar-se per què Sin novedad en el frente, d’Edward Berger, una pel·lícula parlada en alemany, s’ha imposat com l’aposta Netflix de l’any? No deu ésser pel fracàs de Blonde i de Ruido de fondo? També és interessant veure com la simplicitat –gairebé ofensiva– d’ El triángulo de la tristeza l’ha convertida en l’obra clau sobre els aires del temps. L’Acadèmia del seu país, Suècia, no va gosar nominar-la, però la indústria no ha trigat a assimilar-la. Si cap ment ingènua va veure Parásitos era un manual de marxisme per a debutants, ara poden arribar a creure’s que El triangulo de la Tristeza és El capital de Marx del nostre temps. Davant un panorama tan mancat d’encant és interessant preguntar-se per què una obra que aposta pel teatre de l’absurd com Almas en pena en Inisherin, de Martin Mc Donagh, s’ha colat en el reialme de l’espectacle. No deu ser perquè la guerra sense sentit entre els dos homes irlandesos és la millor metàfora de les bufetades que van convertir la darrera cerimònia dels Oscar en, gairebé, un combat de boxa?