Manel flirteja amb el seu adeu com a grup

Fidels a la seva manera de fer i idi­o­sincràsia, que els fa fugir com espe­ri­tats dels con­ven­ci­o­na­lis­mes per ser els més sin­gu­lars entre els pecu­li­ars, Manel va voler dir ahir que plega. O no ben bé. A través d’una notícia esbom­bada a Cata­lu­nya Ràdio, i que no es van voler esforçar ni a con­fir­mar ofi­ci­al­ment ni tam­poc a des­men­tir, el quar­tet anun­ci­ava que “suspèn la seva acti­vi­tat de manera inde­fi­nida”, que és tant com dir que d’aquí a uns mesos ja podrien tor­nar a estar en dansa o com que això ja està dat i beneït. El temps ho dirà, però el que ja és inqüesti­o­na­ble és el lle­gat tem­po­ral, en forma de cinc dis­cos i incomp­ta­bles con­certs, que deixa un grup que ha estat –o encara és, hauríem de dir?– trans­cen­den­tal en la història més recent de la música en català, cons­truint un recor­re­gut d’èxit a par­tir de la mix­tura del pop-rock-folk i la millor tra­dició oral que pugui tenir aquest país. Perquè de les mol­tes coses que es poden arri­bar a dir de Manel, una és que han estat, o són, uns mera­ve­llo­sos con­ta­dors de peti­tes i grans històries que ja són part d’un ima­gi­nari col·lec­tiu.

La publi­cació, el 2008, d’Els millors pro­fes­sors euro­peus és el gran fac­tor dis­rup­tiu en l’evo­lució d’aquests qua­tre nois d’aspecte mal­gir­bat i posat tímid. Del pràcti­ca­ment no res pas­sen a ser un feno­men, cata­pul­tats per una tria de cançons pròpies –Al mar, Ai Dolors, etc.– o ver­si­ons –el Com­mon peo­ple de Pulp– i una desim­bol­tura pel directe impròpies per a uns debu­tants. D’ençà, però, d’aquest inici ful­gu­rant, Manel ha fet la sen­sació de ser un grup entes­tat a pro­ta­go­nit­zar una cursa amb si matei­xos per no que­dar enca­se­llats amb Nit freda per ser abril ni res que s’hi assem­bli. D’aquesta manera, en el seu segon tre­ball 10 milles per veure una bona arma­dura (2011) ja es detecta una evo­lució estilística per tran­si­tar més enllà del pop-folk –Boo­me­rang n’és l’exem­ple més nítid– que fa un pas més amb Atle­tes, bai­xin de l’esce­nari (2013), on aban­do­nen l’uke­lele com a ins­tru­ment, una de les imat­ges que més els han iden­ti­fi­cat com a grup, almenys en la seva pri­mera etapa. Els grans fes­ti­vals, com el Pri­ma­vera Sound, ja se’ls rifen, men­tre que en l’inte­rior de Gui­llem Gis­bert, Martí Maymó, Roger Padi­lla i Arnau Vallvé es fa més pro­funda aquesta volun­tat per seguir evo­lu­ci­o­nant com a pro­jecte.

Aquest no parar qui­ets asso­lirà la seva con­su­mació amb Jo com­pe­teixo (2016), on ja abra­cen sense cap mena de com­plex els rit­mes electrònics –BBVA– sense renun­ciar, tam­poc, a les gui­tar­res més afi­la­des –Les cosi­nes–. Per la bona gent (2019) haurà estat, fins ara, el seu dar­rer disc com a tal, on ja es van atre­vir amb una versió de la cançó de Maria del Mar Bonet uti­lit­zant la veu de l’artista mallor­quina. I fins aquí és on arriba el recor­re­gut de Manel com a pro­jecte, abans d’aquesta parada sobre la qual ja s’espe­cu­lava i que obre tants inter­ro­gants en clau de futur. I en l’espera, no queda sinó fabu­lar si en Mar­cel, algun dia, superarà aque­lles pors que tants es van fer seves i farà el pas pel qual la Maria tant es deleix des del 2008.