El món poètic de Plensa dialoga amb Gaudí
L’escultor presenta a la Pedrera l’exposició més completa de la seva trajectòria
Jaume Plensa (Barcelona, 1955) conserva el record infantil de passar sovint per davant de la Pedrera. “Mai m’hagués imaginat que formaria part de Gaudí”, ha dit avui, meravellat davant de la seva pròpia exposició a l’edifici del passeig de Gràcia. “Gaudí m’ha anat musicant paraules a la orella. Que bé que hem encaixat”, hi ha afegit. Una ajuda màgica per forjar el desplegament més complet mai fet del seu treball artístic: “en número d’obres (més de 100), per l’amplitud de registres i estils, i cronològicament (la peça més antiga és del 1988 i la més recent, acabada de fer)”, ha remarcat el comissari, Javier Molins, que considera Plensa “l’artista espanyol viu amb més projecció internacional”.
Fa temps l’escultor ja va ser convidat a exposar a la Pedrera, liderada llavors per un altre equip, però no ho va veure tan estimulant. Va prioritzar el Macba, però de la mostra que li va fer el 2018 en va quedar decebut. Ara s’hi ha involucrat al cent per cert i amb unes condicions excepcionals, perquè la mostra s’expandeix molt més enllà de les sales. Tot el monument està trufat d’obres seves. Davant de la façana mateixa, s’hi ha instal·lat un enorme cap blanc, de nom Flora, que pesa dues tones. Els responsables de la Fundació Catalunya La Pedrera confirmen que la peça es desmuntarà tan bon punt es tanqui l’exposició, el 23 de juliol.
També tenen data de caducitat les altres dues escultures que ja fa dies es van col·locar al terrat de l’edifici, i que han provocat un gran debat ciutadà i mediàtic, sobretot a les xarxes socials. “Les crítiques negatives li han sabut greu”, asseguren fonts properes a l’artista.
I així i tot és innegable el poder de seducció que tenen les seves peces en molts seguidors de l’art. Avui mateix els visitants de la Pedrera s’amuntegaven al voltant de les escultures, dues, que llueixen als patis, una de les quals, Together, es va exhibir a la basílica de San Giorgio Maggiore de Venècia, dins de la Biennal. És una mà, la pròpia mà de l’artista, amb el gest de la bendició, feta de lletres.
Lletres i més lletres. El Plensa més conegut i reconegut és el que domina l’exposició de la Pedrera, de títol Poesia del silenci, i que fa una immersió a la seva relació amb la literatura. “Escultors i poetes som fills del mateix concepte”, sosté. El seu autor català de referència, Vicent Andrés Estellés. L’universal de capçalera, Shakespeare, que és justament el que el va motivar fa més de 30 anys a gestar la primera escultura amb lletres de diferents alfabets, un altar d’homenatge a Macbeth, de ferro colat. “Estava a Portugal i l’he recomprat. Tota l’obra que hi ha aquí és meva. L’artista ha de ser el gran col·leccionista de la seva obra”, raona.
A l’exposició s’hi accedeix per una cortina de lletres metàl·liques, “com les de les antigues botigues”, i el festival de lletres continua amb un altre dels prototips que li han donat fama: les figures humanes assegudes, inclosa la primera que va fer, el 2008.
Els seus fans no li perdonarien que hi faltessin els caps de joves boniques demanant silenci i/o amb els ulls clucs. Hi són. Caps, “el palau del coneixement”, de totes mides i materials (uns quants a les golfes de la Pedrera).
Però Plensa també ha volgut anar més enllà dels seus hits i incorporar en el muntatge treballs menys o gota vistos. Interessants com els que va concebre durant el confinament de la pandèmia, uns objectes quotidians, per exemple culleres, deformats. O com les rèpliques en bronze i resina de les tres nines que va heretar de la seva mare, amb les quals juga amb la il·luminació per clonar-les en les ombres.