El clon del panteó dels comtes d’Urgell

Els sepul­cres dels com­tes d’Urgell, obra mes­tra del gòtic català que pos­se­eix el museu Metro­po­li­tan de Nova York, estan a punt de rea­parèixer al seu lloc d’ori­gen: el mones­tir de Santa Maria de Bell­puig de les Ave­lla­nes, a Os de Bala­guer. No pas, malau­ra­da­ment, els autèntics, però sí unes còpies tan fide­dig­nes que no es podran dis­tin­gir dels ori­gi­nals. El pro­jecte s’està duent a terme amb la tec­no­lo­gia més cap­da­van­tera i serà un gest de repa­ració del mal que va fer la cobdícia humana fa 117 anys, quan aquest impo­nent panteó dinàstic va ser venut i tras­lla­dat fora de Cata­lu­nya.

El retorn es farà en dife­rents fases, tomba a tomba. La pri­mera repro­ducció s’ins­tal·larà a l’església del cenobi de la Noguera a la tar­dor. És la que per­tany a Àlvar, ves­comte d’Àger, que va morir a Sicília el 1299 llui­tant per la corona d’Aragó. El sepul­cre d’aquest sol­dat és un dels tres (de fet qua­tre, perquè n’hi ha un de doble) que for­men el con­junt fune­rari que va fer cons­truir a prin­cipi del segle XIV Ermen­gol X (germà d’Àlvar) i que el 1906 va aga­far el camí de l’exili per aca­bar lluint, a par­tir del 1948, al Metro­po­li­tan.

El pres­su­post dels clons dels sarcòfags expa­tri­ats puja a 100.000 euros, finançats per la Dipu­tació de Lleida (23.000 per al del ves­comte d’Àger, el més petit i sen­zill de repro­duir). El Metro­po­li­tan ha auto­rit­zat la rea­lit­zació de les còpies exac­tes, en dimen­si­ons i fins i tot en pes, que sor­gi­ran d’unes imat­ges digi­ta­lit­za­des que, a petició dels res­pon­sa­bles del mones­tir i de la Dipu­tació, van fer el 2018 els tècnics del museu nova­iorquès amb escàner 3D i foto­gra­me­tria.

Les tra­duc­ci­ons físiques les està engen­drant l’empresa 3dtec­nics d’Olot, amb molta experiència en el món de les rèpli­ques escultòriques i en la fabri­cació d’obres monu­men­tals d’artis­tes famo­sos com Jaume Plensa i Lorenzo Quinn. Aquest taller té la patent d’un sis­tema per crear grans escul­tu­res amb Macryl, un mate­rial sintètic que és “el més apro­xi­mat a la pedra natu­ral”, explica el pro­pi­e­tari de 3dtec­nics Fran­cesc Mon­tero. I, a més, molt resis­tent. “No es veurà cap diferència amb els sepul­cres autèntics.” Ni els espe­ci­a­lis­tes? “Mol­tes vega­des ni ells són capaços de dis­tin­gir aques­tes rèpli­ques dels ori­gi­nals”, asse­gura Mon­tero, que cap a finals de maig ja pre­veu tenir molt avançada la tomba d’Àlvar.

“Mai renun­ci­a­rem a recu­pe­rar els ori­gi­nals però, men­tres­tant, hem aga­fat una ter­cera via, la de la col·labo­ració amb el Metro­po­li­tan”, remarca Robert Porta, el direc­tor del mones­tir de les Ave­lla­nes. Un cenobi ama­gat enmig dels bos­cos del Mont­sec trac­tant de tu a tu una ins­ti­tució museística de pres­tigi inter­na­ci­o­nal trenca els esque­mes. Porta, el pri­mer res­pon­sa­ble laic d’aquest monu­ment habi­tat actu­al­ment per deu mon­jos maris­tes amb gran sen­si­bi­li­tat patri­mo­nial, és l’última baula de la llarga gene­a­lo­gia de per­so­nes obs­ti­na­des a reha­bi­li­tar la dig­ni­tat del mones­tir, que va patir amb una cru­el­tat extrema les des­tros­ses de les guer­res i la rema­tada defi­ni­tiva, la llei de la desa­mor­tit­zació dels béns eclesiàstics del 1835, que va des­en­ca­de­nar pèrdues artísti­ques sag­nants.

El panteó de la casa com­tal d’Urgell n’era la joia majúscula. Cobe­jat pels comer­ci­ants de l’art que a prin­cipi del segle XX van pen­ti­nar el Piri­neu a la recerca dels capo­la­vo­ros medi­e­vals cata­lans, el lla­vors pro­pi­e­tari del mones­tir, el ban­quer llei­datà Agustí San­tes­ma­ses, va tan­car el tracte per 15.000 pes­se­tes. La indig­nació va ser enorme quan es va fer pública la venda, ver­go­nyosa però mal­grat tot legal. Hi va haver intents per fre­nar la sor­tida fins al dar­rer moment, entre d’altres de Fran­cesc Macià, en aquells moments dipu­tat a les Corts espa­nyo­les. No van ser­vir de res: el con­junt fune­rari va pas­sar a mans de l’anti­quari basc Luis Ruiz i després va tra­ves­sar l’Atlàntic. El va com­prar la família Rocke­fe­ller, que en va fer donació al Metro­po­li­tan.

A The Clois­ters, la secció d’art medi­e­val del popu­lar­ment cone­gut museu Met, l’art català té una alta con­si­de­ració: allà hi són també la mei­tat del claus­tre de Sant Miquel de Cuixà i les pin­tu­res murals romàniques de l’absis de Santa Maria de Cap d’Aran. Els museus ame­ri­cans, amb men­ta­li­tat pri­vada, no tenen pre­ju­di­cis a l’hora de ven­dre’s obres dels seus fons, com per exem­ple va fer el Met mateix el 2007 amb un Sant Antoni Abad de l’escola de Lleida d’escul­tura del segle XIV que va adqui­rir el museu dio­cesà de la capi­tal del Segrià. Però amb els sepul­cres dels com­tes urge­lle­sos sem­pre ha estat infle­xi­ble, al·legant que és una peça impres­cin­di­ble de les seves col·lec­ci­ons. I aquesta va ser la res­posta que va donar al Par­la­ment català quan el 2010 va son­de­jar-lo amb una oferta.

És arran d’aquesta frus­tració que es va ges­tar la ini­ci­a­tiva de les recre­a­ci­ons. “L’entesa i el tre­ball en xarxa ens bene­fi­cien a tots per fer recerca i difusió d’aques­tes obres”, sosté el direc­tor del mones­tir, que el 2018 va con­vi­dar la con­ser­va­dora del Met Lucre­tia Kargère a les jor­na­des d’història que s’orga­nit­zen cada estiu. Porta té molt clar el sen­tit de l’ope­ració: “Les tec­no­lo­gies del segle XXI per­me­ten revi­far el pas­sat. No tenim les peces ori­gi­nals, però tenim la història, i la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat és divul­gar-la.”

La volun­tat política per tirar enda­vant el pro­jecte hi és, per con­vicció i per neces­si­tat: el des­po­bla­ment de la Cata­lu­nya inte­rior avança impa­ra­ble. “Estem llui­tant con­tra la des­a­pa­rició del ter­ri­tori i l’aposta per recu­pe­rar el patri­moni que un dia fou nos­tre és un camí espe­rançador obert”, sosté la vice­pre­si­denta segona de la Dipu­tació de Lleida i alcal­dessa d’Os de Bala­guer, Este­fa­nia Rufach, que hi suma el nivell d’importància “de país” en la res­ti­tució dels sepul­cres. No ens par­len d’una història local sinó de la història en majúscu­les i més glo­ri­osa de Cata­lu­nya.

El mones­tir de les Ave­lla­nes rep cada any 35.000 visi­tants i és un motor poderós del sec­tor turístic de la zona. De la irrupció dels mau­so­leus clònics, se n’espera un efecte dina­mit­za­dor simi­lar al que ha tin­gut a la Vall de Boí el map­ping de les pin­tu­res murals romàniques de Sant Cli­ment de Taüll.

La història és la d’una dinas­tia, els Urgell, que en rang només va tenir per sobre els reis. I el mones­tir de les Ave­lla­nes va ser el seu cen­tre religiós de referència. Fun­dat per Ermen­gol VII i la seva esposa Dolça de Foix el 1166, va ser la pri­mera aba­dia a Cata­lu­nya de canon­ges pre­mons­tra­te­sos que seguien la regla de sant Agustí. En temps d’Ermen­gol X es van afron­tar unes ambi­ci­o­ses refor­mes arqui­tectòniques que van que­dar incon­clu­ses en morir, el 1314. La seva sen­si­bi­li­tat artística va trans­cen­dir gràcies al sumptuós panteó, fet a imatge del panteó reial de San­tes Creus.

Dels per­so­nat­ges enter­rats a cada tomba hi ha dis­crepàncies que venen de lluny i que encara s’arros­se­guen, tot i que la hipòtesi que més pre­val actu­al­ment és la de la his­to­ri­a­dora de l’art Fran­cesca Espa­nyol. Segons les seves inves­ti­ga­ci­ons, el sepul­cre prin­ci­pal cor­res­pon pre­ci­sa­ment al pro­mo­tor del con­junt fune­rari, Ermen­gol X; el doble, als seus pares, Àlvar I i Cecília de Foix, i l’altre indi­vi­dual, al dit Àlvar. Aquest dar­rer, sense cap mena de dubte de ningú per­tany al sol­dat mort en com­bat a Sicília, ja que al segle XVIII, quan es va obrir la tomba, s’hi va tro­bar a dins un per­gamí (avui per­dut) amb el seu nom.

El debat sobre les iden­ti­fi­ca­ci­ons dels altres sepul­cres dona­ria per a una pel·lícula plena de mis­te­ris. Un dels cadàvers exa­mi­nats al segle XVIII va ser des­crit amb una sageta de ferro que li tra­ves­sava una vèrte­bra, que és com les cròniques deien que Ermen­gol VII havia mort a Requena el 1184 per les feri­des cau­sa­des en una embos­cada. A les car­tel·les i al web del Metro­po­li­tan consta que el fun­da­dor del mones­tir és un dels per­so­nat­ges enter­rats al panteó, però aquesta és una teo­ria que la gran majo­ria d’experts des­car­ten. “Als res­pon­sa­bles del museu se’ls ha dit que la infor­mació que donen està equi­vo­cada, però inex­pli­ca­ble­ment no han rec­ti­fi­cat”, explica l’his­to­ri­a­dor de l’art Alberto Velasco, gran conei­xe­dor de la història del mones­tir i artífex incan­sa­ble de la recu­pe­ració d’algu­nes de les seves obres des­lo­ca­lit­za­des que han pas­sat a inte­grar-se en el patri­moni públic català.

L’anàlisi de les des­pu­lles amb tècni­ques moder­nes pro­ba­ble­ment esvai­ria els dub­tes. Les res­tes mor­tals es con­ser­ven en dues arque­tes a la mateixa església del cenobi nogue­renc. No van anar als Estats Units però tam­poc van tenir la pau que els Urgell desit­ja­ven per al seu repòs etern. Quan els sepul­cres van ser des­mun­tats el 1906, els ossos foren llançats de mala manera. El major­dom del con­vent els va res­ca­tar i se’ls va endur al seu poble, Vila­nova de la Sal, per pro­te­gir-los. I aquí es van estar fins que el 1967 es van rein­te­grar a Bell­puig de les Ave­lla­nes en una cerimònia d’immens ressò, això sí, mono­po­lit­zada pel règim fran­quista.

No és una pel·lícula, sinó la història de Cata­lu­nya, i encara té més capítols intri­gants pen­dents de resol­dre. El Metro­po­li­tan atre­sora la tapa d’una cin­quena tomba de la nis­saga dels Urgell, on es va enter­rar l’infant Ermen­gol IX (oncle d’Ermen­gol X), i que va tenir un recor­re­gut encara més fosc. Pro­ce­deix de l’església de Santa Maria de Cas­telló de Far­fa­nya, un altre espai espi­ri­tual vin­cu­lat als com­tes. Durant la Guerra Civil va ser tras­lla­dada a Lleida per sal­va­guar­dar-la de les ràtzies ico­no­clas­tes, però mai més va tor­nar al seu lloc ori­gi­nari. Es va que­dar a la Seu Vella, i als anys sei­xanta va ser robada. Temps després el Met la va adqui­rir a un anti­quari de París.

“Aquest jacent sí que es pot recla­mar perquè va sor­tir del país il·legal­ment”, subrat­lla Velasco, que des de les xar­xes soci­als ha ins­tat recent­ment les admi­nis­tra­ci­ons a ento­mar el polèmic cas, sobre­tot el Minis­teri de Cul­tura, que en té les com­petències. El retorn supo­sa­ria, a més, la recons­trucció com­pleta de la peça, ja que el Museu de la Noguera en pre­serva les altres parts que no van mar­xar: el vas sepul­cral i el pina­cle.