“Ser nenes famoses té moments dolços i durs”

J.V.: Sí, està clar, perquè com a nena tens unes il·lusi­ons, les vius i de cop et passa el que et passa. Els mit­jans de comu­ni­cació i la gent del teu entorn et posen en un lloc, després pas­sen els anys, por­tes pot­ser un any sense tre­ba­llar, amb molts no, i dub­tes de si t’has equi­vo­cat. Ara ja estic en aquell punt que ja no sé què és el que m’agrada, o què m’agra­da­ria fer si no fos això. En algun moment és com una mena d’atzu­cac.

J.V.: Sí, aquesta il·lusió frus­trada, que també exis­tex com a gene­ració i en altres fei­nes.

M.V.: La Joana i jo teníem ganes també, havent-hi aquest pas­sat de les actrius, de par­lar de dues ger­ma­nes. Aquest tema fa que molta gent que no és del món de la inter­pre­tació pugui con­nec­tar amb la història: per una cosa fami­liar, gene­ra­ci­o­nal, de som­nis que no es com­plei­xen...

J.V.: Neix d’un lloc molt per­so­nal, per això també era impor­tant per a nosal­tres tenir el con­trol de tot el que s’ense­nyava, fins a on se’ns expo­sava o com s’expli­cava la història. Neix després del boom de Pol­se­res ver­me­lles i Herois i de tro­bar-nos soles a casa gra­vant-nos self­ta­pes per fer un mateix per­so­natge, estar com­pe­tint com a actrius, rebent molts no, replan­te­jant-nos una mica el que havia pas­sat, com­pa­rar-nos, auto-gra­var-nos aquests self­ta­pes... [enre­gis­tra­ments que es fa un mateix i s’envien als càstings] Per això sem­pre vam tenir clar que la sèrie es diria Self­tape, venia d’aquí. Hi va haver un moment, al 2015, que vam veure que hi havia una història dar­rera aques­tes dues ger­ma­nes que els passa això. I al 2019 vam deci­dir que si ho volíem fer ens hi havíem de posar. Vam pen­sar el pro­jecte, vam deci­dir de posar-hi els vídeos d’arxiu, ho vam pre­sen­tar a Fil­max i van dir que els interes­sava molt. I va començar el viatge més seriós. Després hi van entrar Fil­min, l’ICEC, TVE de Cata­lu­nya... I fins a dia d’avui!

M.V.: La pandèmia ens va aga­far a mig pro­jecte i va ser quan vam fer un reset, un moment de tor­nar a començar a plan­te­jar-nos des de zero què és el que real­ment volíem fer. Ens va anar molt bé perquè ens vam con­fi­nar jun­tes i vam començar a tre­ba­llar-hi.

M.V.: Hi ha molta ficció i molta rea­li­tat a la sèrie. Per poder escriure i inter­pre­tar els per­so­nat­ges evi­dent­ment hem hagut de pren­dre una mica de distància i enten­dre’ls en tant que per­so­nat­ges de ficció, perquè seria massa difícil inter­pre­tar-los des d’un angle molt real. Ens interes­sava molt fic­ci­o­nar aquests per­so­nat­ges, fer-los més com­ple­xos, amb les sem­blan­ces i diferències entre les dues més evi­dents, perquè ens fun­cionés millor la trama.

J.V.: Hi ha molt també de les dues, hi ha moments de Mireia i de Joana.

J.V.: En rea­li­tat tam­poc volíem par­lar 100% del que és ser nen famós, el que passa és que és ine­vi­ta­ble en el con­text que han vis­cut aques­tes dues ger­ma­nes. Volíem par­lar de com el pas­sat con­di­ci­ona tot­hom. En el nos­tre cas, ens con­di­ci­ona pel que vam viure. Haver estat nenes famo­ses ha tin­gut moments dolços i moments durs. Hem tin­gut la sort de tenir un entorn, una família i uns pares que sem­pre ens han bai­xat molt a la Terra, ens han dit que tre­ba­llem, estu­diem i ens for­mem, que no espe­rem les tru­ca­des de telèfon, perquè de vega­des hi ha un moment que deixa de sonar. Venint d’on veníem, sí que hi va haver un moment que va dei­xar de sonar i t’has d’adap­tar.

M.R.: És veri­tat que mos­trem una cara de la indústria dife­rent, que no s’acos­tuma a mos­trar, i pot­ser genera inco­mo­di­tat. No és que mos­trem a les joves actrius que aquest món és com­pli­cat, és que això també exis­teix i forma part de l’ofici. Però no volem caure en fer una crítica o fer ban­dera de què això és la manera en què les actrius viuen la seva feina. Només inten­tem ser molt hones­tes i cohe­rents amb el que hem anat vivint com a actrius. Tant de bo també animi les joves actrius a seguir llui­tant, estu­di­ant, apre­nent... A no llençar la tova­llola.

M.V.: Sí, sobre­tot el meu per­so­natge. Vam inten­tar que les dues facin de mirall, i que el que no tin­gui una ho tin­gui l’altra, que es com­ple­men­tin i el seu retro­ba­ment sigui encara més potent, perquè veus aquest con­trast. La Mireia és solitària. En aquesta edat sem­bla que hagis de tenir un entorn molt fidel i pròxim, però hi ha molta gent jove que també està molt sola.

J.V.: No, de fet per a nosal­tres era molt impor­tant. Al final, nosal­tres no som polítiques i volíem fer una sèrie sense cap límit lingüístic, perquè a la nos­tra vida no n’hi ha. Per això sem­pre vam tenir al cap Fil­min, perquè és una de les poques pla­ta­for­mes que ens dona­ven aquesta lli­ber­tat. I va ser increïble, des del prin­cipi ens van dir: “Creeu com vul­gueu”. I fent una cosa honesta com la volíem fer, que­dava molt estrany que hi hagués vídeos d’arxiu en què la Mireia i jo par­lem en català i a la ficció de cop parléssim cas­tellà. No tenia sen­tit.

M.V.: Sí, hem tro­bat aquesta fórmula de tre­ball i ens hem ado­nat que pots crear el pro­jecte que vols. És una alter­na­tiva molt bona.

J.V.: Sí, és una manera de no sen­tir-te només com una exe­cu­tora. Mol­tes vega­des, sobre­tot en cinema i sèries, hi ha molt poc temps i com a actriu et sents només com a exe­cu­tant. Hi ha molt poc espai per a la cre­a­ti­vi­tat, per inves­ti­gar... En aquest cas ens sen­tim cre­a­do­res, i lliu­res de poder inves­ti­gar. Tot i això, ara tinc mol­tes ganes de fer una obra de tea­tre i tre­ba­llar només com a actriu, que també és un plaer.

J.V.: Jo crec que tot­hom pot mirar enrere i pen­sar què li hau­ria pas­sat si hagués anat dife­rent. Pen­sar-ho molt no ser­veix de res, perquè no es pot can­viar. El que sí podem fer és crear una sèrie per trans­for­mar-ho. Self­tape parla una mica d’això, de com el pas­sat con­di­ci­ona el pre­sent i com quan ens fem adults tots per­dem una mica el nen que portàvem a dins. Encara ens emo­ci­ona quan mirem aquells vídeos de quan érem nenes, n’hi ha alguns que els mires i dius i veus aque­lles nenes que juga­ven, no pen­sa­ven en res més, i els agra­dava fer tea­tre al men­ja­dor del col·legi... I com han pas­sat els anys i això ha can­viat. Ine­vi­ta­ble­ment.