Mor Josep Navarro Vives, el pintor que sempre innovava

El pintor Josep Navarro Vives ha mort als 91 anys a Barcelona. De pares catalans, va néixer el 1931 a la localitat francesa de Castelsarrasin, on li van retre homenatge amb una exposició el 1994. Als quatre anys es va traslladar a la capital catalana.

Navarro Vives va tenir una infantesa difícil, marcada per la pobresa, però de les seves peripècies existencials no li agradava parlar-ne, almenys als periodistes que l’entrevistaven. Sí que insistia sempre que amb constància i tossuderia s’havia pogut dedicar al que més l’apassionava: l’art.

L’obtenció d’una beca d’estudis, el 1957, per assistir als cursos de l’École des Beaux Arts i de l’Académie de la Grande Chaumière de París li va obrir el camí de la seva carrera internacional, que va acabar de reafirmar-se quan va realitzar la seva primera exposició individual a la O’Hana Gallery de Londres, on va presentar al públic anglès grans teles gairebé monocromes. El 1972, va ser seleccionat per a la realització d’un gran mural per al Rockefeller Center de Nova York. Es dolia sovint que li haguessin fet més cas als EUA, Itàlia o França que al seu país. El 2016 va rebre la Creu de Sant Jordi.

“Canviar sempre és un risc, però un pintor no s’ha de deixar atrapar per la rutina. En conec molts que s’han espatllat per mandra d’evolucionar. Si et sents còmode fent una cosa, vol dir que n’has de fer una altra”, digué en una interviu al diari Avui a l’alba del segle XXI, quan continuava innovant.

“És un dels artistes més interessants del corrent metafísic de l’art català de postguerra. Les seves solucions estètiques són, sempre, sorprenents i úniques: l’abstracció de la sèrie Portes, l’ús del monocrom en l’experimentació òptica i cinètica, les eines que inventava per substituir el pinzell, i fins i tot en una figuració enlluernadora ajustada a tres gèneres: la natura morta de fruites, les barques i el paisatgisme”, explica l’historiador i crític d’art Ricard Mas.

La família fa temps que anhela que una institució catalana li organitzi una retrospectiva que reflecteixi el nervi creatiu que va tenir durant set dècades. De moment, el projecte no troba el lloc i, si s’arriba a fer, el més trist és que ell ja no el veurà.

El 2020 va presentar la que seria la seva última exposició al Castell de Benedormiens de Castell d’Aro, població a la qual estava molt vinculat.