Literatura
Noves aportacions a l’estudi de l’escriptora en els 40 anys de la seva mort
Els anys més foscos de Mercè Rodoreda
A punt de commemorar els 40 anys de la mort de l’escriptora, el 13 d’abril, rebrota l’interès per l’etapa de la guerra i de l’exili, la més dolorosa i, també, la més creativa
La destinació del seu company, Armand Obiols, en una organització nazi a la França ocupada, ha encès un debat moral sobre el seu hipotètic col·laboracionisme
Quan en alguna entrevista algú li demanava per detalls de la seva vida a l’exili, sempre esquivava la pregunta com si apartés una mosca. “No val la pena parlar-ne, va ser molt trist”, deia una mica tallant, però de totes les cartes que va rebre de la seva parella, el crític Armand Obiols, les úniques que no va cremar, fora de les que resseguien la seva trajectòria literària, van ser precisament les d’aquells anys “sense importància”. És l’època més desgraciada de Mercè Rodoreda, la de les guerres, l’expatriació i el neguit sentimental pel fet d’haver-se convertit en l’amant d’un home casat enmig de la urgència per sobreviure, però també la més intensa i, en certa manera, la més productiva: tot el que escriurà a l’hora del retorn ho haurà covat en aquella foscor.
Mercè Ibarz ja apuntava a Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries, 2022), reescriptura dels anteriors que li havia dedicat i que incorporava l’experiència d’haver acabat de trepitjar els escenaris de la seva vida a Rodoreda paisatges (Fundació Rodoreda i IEC, 2021), que “el món negre” de l’escriptora venia d’aquell drama europeu, i també de les derrotes de després, de l’“ordre salvatge” que arriba amb la postguerra, de l’obsessió per recompondre alguna cosa de les pelleringues que s’haguessin salvat. Els primers anys d’exili, de fet, va escriure poc i amb llargs parèntesis. No s’escriu de la mateixa manera quan el cos se’t trenca. A ella se li va paralitzar un braç i li van haver d’extirpar un ovari mentre Obiols era lluny, destinat a un camp de treball a Bordeus, i se’n refiava perquè li enviés paquets de mongetes, ous i carn, un luxe a la França ocupada. La seva obra de l’exili “és tota ella un esforç despietat per evitar falses il·lusions sobre la innocència, sobre la impunitat si es vol, de la modernitat i els seus miratges”, dirà Ibarz, que hi reconeix l’impuls de l’existencialisme francès; és a dir, que “la innocència pot estar molt a prop del mal”.
El mal està començant a aflorar, en el quarantè aniversari de la mort de l’escriptora, amb la revisió d’aquells anys dels quals, un cop tornada a Barcelona, preferia no parlar gaire. “La meva vida íntima és meva”, havia dit. Tenia massa feina a tornar a escriure i a oblidar que l’home que més havia estimat havia caigut en el tòpic vodevilesc de substituir-la per una altra de més jove, encara que ho descobrís força tard, quan ell ja es moria a Viena i ella començava a ser una escriptora famosa gràcies a La plaça del Diamant. Les aproximacions precipitades a Rodoreda segueixen sempre el mateix patró: una lectura freudiana dels orígens, la caiguda en el pecat i una redempció tardana, més que a través del penediment, de la jardineria i un cert deliri. De l’etapa d’exili, poqueta cosa més enllà del castell de Roissy-en-Brie, just per reforçar la idea que per a alguns el desterrament devien ser unes colònies d’adolescents esvalotats.
Una de les contribucions més recents per desfer aquesta imatge tèrbola és el petit volum Ells no saben res (Club Editor), una tria de les cartes que va escriure a Carles Riba entre 1940 i 1942, quan Rodoreda es desvivia des de Llemotges per trobar una sortida a la situació d’Armand Obiols, detingut en un camp de treball, i de tres contes que elaboren literàriament la seva experiència a la França ocupada, els extraordinaris ‘Cop de lluna’, ‘Nocturn’ i ‘Nit i boira’. El més interessant, però, perquè constitueix una recerca inèdita, és l’epíleg dels historiadors Enric Gil, Antonio Muñoz, Agustín Castellano i Heike M. Martínez en què reconstrueixen les tasques encomanades a Obiols al Camp Lindemann de Bordeus mentre segueixen les petjades de l’esquiu Otto Warncke, un alemany que havia lluitat al costat dels republicans i que es troba, al final de la guerra, entre la marea de refugiats que arriben a França el 1939, amb la diferència que acabarà dirigint l’organització Todt encarregada de construir, amb la mà d’obra forçosa dels refugiats, sobretot espanyols, les bases per a submarins dels ocupants nazis. Obiols serà un dels seus col·laboradors més estrets, pel seu domini de la llengua alemanya, i de fet li encomanarà, a partir del juny de 1942, la gestió administrativa del Camp Lindemann de Bordeus. En un moment que Europa era un formiguer de refugiats, tenir la missió de fitxar les entrades i sortides d’un camp nazi no sembla una ocupació innòcua, i fa la impressió que els anys foscos de Rodoreda venen més aviat de l’ombra que hi projecta l’enigmàtic Obiols. L’editora Maria Bohigas, curadora del volum, admet que Obiols es va beneficiar d’un tracte més amable que la resta de presos gràcies a la confiança que hi va dipositar Otto Warncke, però remarca que tant l’un com l’altre van contribuir, des dels llocs de responsabilitat que ocupaven, a mitigar la duresa del camp per als refugiats espanyols. El preu va ser “pactar amb l’enemic”, que d’altra banda pagava prou bé els serveis, molt més del que ho faria l’administració francesa després de la guerra, però Bohigas rebutja rotundament el qualificatiu de “col·laboracionista”: “És un terme equivocat. Els col·laboracionistes no eren estrangers que s’havien adaptat a les circumstàncies, sinó gent que, sense estar en risc, havia propiciat l’arrest, tortura i assassinat dels enemics de l’ocupant.” Més que determinar la implicació d’Obiols en l’engranatge nazi, Maria Bohigas considera rellevant adonar-se com Rodoreda, la gran escriptora de la subtilesa, va donar forma literària al que estava veient servint-se d’una “matèria que era brasa calenta, amb un peu encara dins dels fets”, i que permet entrar molt més a fons en la seva obra posterior. “Si tornes a Jardí vora el mar després d’aquest volum, et prometo que no el llegiràs igual”, assegura l’editora, que veu en la conducta dels personatges rodoredians “un conflicte permanent entre la bellesa i la supervivència, entre flexibilitat i sensibilitat”.
La publicació d’Ells no saben res ha coincidit amb el nou treball de Carme Arnau, una de les principals estudioses de l’obra de Rodoreda, ara centrada justament en l’etapa de la guerra i l’exili. Anys de barbàrie (Empúries) és de fet un llarg comentari a Quanta, quanta guerra..., que “no ha estat considerada ni valorada com indiscutiblement es mereix” i que veu com un colofó i un testament literari d’aquells anys en què “va baixar al fons del mal, al pou de la mort, gairebé”. En la seva anàlisi, Arnau se serveix d’abundants referents tant literaris com visuals: Goya, Picasso, Miró... i Remedios Varo, l’Accidentalitat de la dona-Violència de la qual, un quadre avui al MNAC, Mercè Ibarz observa, en la seva aproximació més recent, Rodoreda, un mapa (Barcino, 2022), com una escenificació del destí de Cecília Ce a El carrer de les Camèlies. Encara faltarà per descobrir el que té per dir-ne Marina Porras en la biografia Al mig de la vida, jo (Bruguera), que surt el dia 13, però ja es pot començar a pensar en una lectura de Rodoreda que l’allunyi, com diu Maria Bohigas, del motllo fulletonesc on l’havíem deixada perquè ens anava bé per imprimir-hi les nostres incerteses, no les seves.