El llegat de Navarro Vives

La vida de Navarro Vives, mort als 91 anys, mereix un relat a l’altura, que resta pen­dent. La seva obra demana una recu­pe­ració atenta per tal que, més enllà dels ava­tars de la recepció crítica, puguem apre­ciar-la en la seva sin­gu­la­ri­tat i la seva qua­li­tat. Fa uns mesos, el Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya incor­po­rava tres peces impor­tants de l’artista per a la col·lecció d’art con­tem­po­rani històric que el museu està cons­truint de manera paci­ent però con­ti­nu­ada i que, en un futur pro­per, per­metrà reno­var el relat de l’art català de la segona mei­tat del segle XX i mos­trar-lo en la seva esplen­dor.

D’ori­gen humil, la con­so­li­dació de Navarro Vives com a pin­tor era tan irre­me­ia­ble com meritòria: es va deure a unes apti­tuds bri­llants i un tre­ball acar­nis­sat, d’un fer­vor apas­si­o­nat. For­mat pri­mer com a artesà dau­ra­dor, el gir va arri­bar amb una beca que li va per­me­tre estu­diar a l’École des Beaux Arts i l’Académie de la Grande Chaumière a París el 1957. Poste­ri­or­ment va fer una estada de dos anys a Lon­dres, a la Saint Mar­tin’s School of Art. Quan torna a Cata­lu­nya, el 1964, era un altre home i un nou artista, dis­po­sat a sub­mer­gir-se en el repte de la pin­tura com a ter­ri­tori d’expe­ri­men­tació for­mal i lírica. Després d’una breu etapa ini­cial infor­ma­lista amb una ori­gi­nal sèrie de por­tes en relleu, a final dels sei­xanta Navarro Vives es va apro­xi­mar a l’art òptic, del qual va ser un dels pio­ners en l’àmbit català, mal­grat no encai­xar mai del tot en els cena­cles de l’avant­guarda bar­ce­lo­nina. La seva era una abs­tracció basada en la seri­a­li­tat i en la modu­lació de volums i relleus a par­tir d’uni­tats tri­di­men­si­o­nals com peti­tes esfe­res o objec­tes metàl·lics qua­dran­gu­lars. Va pre­fe­rir les com­po­si­ci­ons en un blanc per­fecte, d’una nete­dat platònica. Es trac­tava d’un tre­ball que, cer­ta­ment, encai­xava amb l’estètica d’un món nou, el del futu­risme dels plàstics i la hiper­tec­no­lo­gia dels anys sei­xanta i setanta, però que també tenia una dimensió poètica i de refi­na­ment, que con­vi­dava a la medi­tació.

A la dècada dels setanta, Navarro Vives va ela­bo­rar una abs­tracció molt par­ti­cu­lar basada en la repe­tició de mòduls pun­ti­llis­tes rea­lit­zats amb estris inven­tats per l’artista. Són obres molt interes­sants, que se situen en paral·lel amb altres recer­ques analítiques i mini­ma­lis­tes del moment però que ell for­mula de manera molt per­so­nal, on es veu que no vol per­dre l’alè poètic. Aquesta natu­ra­lesa con­tem­pla­tiva i serena, que es mou entre la sim­pli­ci­tat d’allò con­cret, d’allò real, i l’evo­cació de silen­cis sug­ge­ri­dors i espais sublims, es va anar con­fir­mant al llarg de la seva tra­jectòria, més enllà de la suc­cessió d’eta­pes que en ell va res­pon­dre no a cap vel·lei­tat comer­cial sinó a una genuïna neces­si­tat d’explo­rar les dife­rents pos­si­bi­li­tats que li ofe­ria la pin­tura, des d’un rea­lisme metafísic a un joiós magi­cisme dio­nisíac final.