L’art de caçar obres d’art amb suor i llàgrimes

L’historiador de l’art i medievalista Albert Velasco (Lleida, 1976) tenia una primera idea de títol per al llibre més personal que ha escrit mai: Exorcistes de l’oblit. Potser comercialment no té tant ganxo com el que li ha acabat posant, A la recerca de l’obra perduda (Pòrtic), però és un lema fabulós de la seva entusiasta tasca per rescabalar la memòria esborrada d’un exèrcit d’objectes històrics separats dels seus llocs d’origen, sovint, a més, dispersats en fragments. Un gegantí trencaclosques que Velasco anhela reconstruir i, sempre que sigui possible, tornar cap a casa. I si és a un museu, casa de tots, encara millor.

A la recerca de l’obra perduda trenca el tòpic de l’erudit reclòs i aïllat en el seu món d’estudi que publica totxos indigeribles per a la gent corrent. Que Velasco la té, aquesta ànima de savi (barba inclosa), i molt respectada per la comunitat científica nacional i internacional, però ha sabut compaginar-la amb un altre estil de comunicar-se amè i divulgatiu que connecta amb un públic divers al qual poden no dir res termes com ara sleeper (fa referència a aquelles obres que apareixen al mercat amb l’autoria camuflada i, per tant, a un preu llaminer), però trempar amb periples que han evitat de miracle que capolavoros de l’art català hagin anat a parar a la mansió d’un ianqui ric. De miracle, cap. Picant pedra, posant-hi passió i dedicant-hi hores de treball que no paga ningú.

“Els historiadors de l’art també hem d’entretenir, enfangar-nos i tocar la fibra de la gent”, exclama Velasco, entrenat a les xarxes socials, on és influencer de capçalera del patrimoni artístic. Amb el mateix enginy que hi anuncia el naixement de la seva filla en català medieval (“Lo jorn de dimecres, fo nascuda Arlet Velasco Piñol en l’hospital apellat Arnau de Vilanova, dit així a honor de qui fonch conseller del rei Jacme II e mestre a l’Estudi General de Leyda”), encén l’alarma quan detecta qualsevol amenaça, com ara falsificacions, una de les seves especialitats. Fa poc, va alertar d’un capitell pseudoromànic del claustre del monestir de Sant Cugat que oferia una casa de subhastes. Al cap de res ja l’havien tret del catàleg.

Més maldecaps li va portar una pintura d’un sant Miquel gòtic fake creat (o fet crear, potser fins i tot al pare de Picasso, José Ruiz) pels germans antiquaris Carles i Sebastià Junyer Vidal, “mestres a tunejar suports originals d’obres mediocres o mal conservades”. Pel cap baix, van fabricar-ne mig centenar, de còpies, algunes de les quals van anar a parar a museus de prestigi, com ara el Metropolitan de Nova York. Però Velasco no va picar amb aquest sant Miquel, “una falsificació meravellosa que havia passat per autèntica durant gairebé cent anys”. I, compte, perquè, tot i la difusió que n’ha fet, encara va circulant al mercat com a bo.

Al llibre, difícil de classificar, l’etiqueta que més li encaixa és el d’aventures. Amb tot el que comporten les aventures: misteris per esbrinar, trames delictives, informes confidencials, perills, trampes i personatges sinistres que sempre fan la guitza. I en escenaris que semblen sorgits d’un guió de Hollywood, d’un passadís secret de l’església de Sant Joan de Lleida a un castell irlandès marcat per la tragèdia d’un amor impossible, passant per un poble, Abella de la Conca, on durant 30 anys es va imposar una omertà per protegir un retaule trossejat que els veïns amagaven a les seves cases.

¿I que no és de pel·lícula trobar quan menys s’ho esperava una ampolleta de vidre persa de mil anys d’antiguitat dins d’una base d’altar de Santa Maria de Cap d’Aran, confosa per algú altre amb una rampoina d’un basar xinès? “És un llibre del revers de les meves investigacions. Les batalletes que no s’expliquen en un congrés sinó als dinars familiars i tothom et mira amb els ulls com unes taronges. És que m’han passat coses increïbles...”, diu Velasco.

Tot i que no tot han sigut flors i violes. “El dia més trist de la meva vida? L’11 de desembre del 2017, quan la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida per endur-se les obres del monestir de Sixena. Vaig plorar de ràbia i impotència.” Velasco, avui freelance amb clientela a tot el món des d’Albatàrrec estant, era llavors conservador del museu i d’entre les imatges que encara li fan bullir la sang hi ha la dels agents de la Benemèrita fent-se selfies amb les peces espoliades.

No tots els mals esperits del patrimoni són fàcils d’exorcitzar, no. Però també hi ha, i molts, àngels de la guarda que acompanyen Velasco en les seves missions. Si mira enrere veu una llarga fila d’historiadors que l’han precedit i que li han deixat “senyals” per entomar les recerques detectivesques. Sent una estima especial per l’escola que va aflorar al segle XVIII al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, “els pares de la Il·lustració a Catalunya” que l’han guiat en la descoberta d’obres perdudes procedents d’aquest cenobi de la Noguera fundat pels comtes d’Urgell, com ara l’arqueta que havia contingut una sandàlia de la Mare de Déu. Avisada per Velasco, la va comprar la Generalitat.

El monestir de les Avellanes és un punt zero de les enormes pèrdues patrimonials de què va ser víctima el país a principi del segle XX, en ple auge del comerç de l’art i una coincidència infeliç: hàbils antiquaris que tenien una gran demanda principalment als Estats Units i capellans de poblets del Pirineu que amb la venda d’un retaule podien fer front a unes reformes d’urgència a les empobrides esglésies.

“El dia més feliç de la meva vida? Quan vam retornar la marededeu de Bellpuig de les Avellanes al monestir. Les campanes repicant, les sardanes sonant i les emocions surant. Ja em podia morir. A casa només s’hi va estar deu dies, però la van visitar milers de persones.” També la va adquirir la Generalitat i avui és una de les joies de les col·leccions del Museu de Lleida.

Els rastres de les motlles de pa existeixen, i “qui busca, troba”. Una pista que custodiava un arxiu era el croquis que va dibuixar Josep Pijoan, puntal de les polítiques culturals de la Mancomunitat, del retaule de Peralta de la Sal quan encara era al seu emplaçament. Aquells 25 metres quadrats de superfície pintada acabarien sent esquarterats i venuts per separat. Cent anys després, Velasco, armat del “mapa del tresor” de Pijoan, va iniciar les investigacions que el van conduir fins a un personatge que no s’hauria pogut imaginar mai: un antic agent de la Gestapo, Ludwig Losbichler, que després de la Segona Guerra Mundial va viure, i no pas clandestinament, a Barcelona, el centre de les seves operacions per traficar amb art espoliat a jueus, com per exemple un parell de taules del dit retaule de Peralta de la Sal que enigmàticament va dipositar als anys seixanta en un museu de Ginebra.

Peralta de la Sal és un poble de la Franja. Velasco ha fet grans contribucions al coneixement dels pintors que en temps medievals creaven amb tota normalitat per a esglésies catalanes i aragoneses sense saber que segles després els polítics aixecarien un mur ideològic en aquestes terres. Velasco va treballar catorze anys al Museu de Lleida, “l’únic museu que explica la Franja”, i la seva feina consistia a enriquir els fons amb noves adquisicions. Sempre amb les antenes posades, dedica part del seu temps a rastrejar les subhastes nacionals i internacionals per mirar d’identificar peces exiliades que potser només ha vist en fotografies antigues borroses i de la mida d’un segell. “Al mercat hi ha centenars d’obres a preus irrisoris, però el govern d’Aragó només està interessat en aquelles que volem comprar nosaltres. Abans prefereixen que les compri un privat que un museu públic català”, es dol Velasco, que s’ha endut més d’un disgust amb peces que ja tenia al sac i ben lligat, però que amb el beneplàcit de la justícia espanyola s’ha acabat quedant la comunitat veïna.

Després del desastre de Sixena, se li va presentar una oportunitat d’or per venjar-se (amb totes les lletres i sense remordiments) gràcies a la generositat del col·leccionista Tatxo Benet. Tots dos van maquinar una jugada mestra per adquirir un retaule originari de Capella seguint escrupolosament els passos legals però sense fer cap soroll ni ensenyar les cartes (que la peça s’acabaria dipositant al Museu de Lleida), el gran error que s’havia comès fins llavors. A Aragó encara s’estiren els cabells.