La refundació de Les Bernardes

Una bona banda sonora és aquella que no fa subratllats a les pel·lícules, que a vegades fins i tot passa desapercebuda. És una discreció que no sempre es valora en les obres de rehabilitació d’edificis històrics, amb els gestors més preocupats de fer lluir l’espectacularitat del canvi que l’adequació als usos als quals es destina. A Les Bernardes, que va reobrir el 31 de març passat després de quatre mesos i mig d’obres, s’ha respectat l’equilibri entre la modernització necessària i la preservació de la identitat de l’edifici, datat de 1869. De fet, més aviat es potencia amb la transformació més vistosa que ha experimentat amb la reforma, coincidint amb el 40è aniversari de la seva conversió en casa de cultura: l’accés per la façana lateral porticada, amb les voltes que ja servien d’imatge de la casa en l’anterior logotip, en lloc de la porta principal que dona al carrer Major i que, amb l’estretor de la vorera i el trànsit intens, feia l’entrada poc agraïda. Amb el nou accés, aquesta incomoditat no només desapareix, sinó que es connecta l’edifici amb el passeig que enllaça el carrer Major amb la zona escolar de les Deveses, travessant el casal d’avis i la ludoteca. És una millora substancial que la nova il·luminació exterior que perfila les voltes i el rètol identificatiu de la façana contribueixen a reforçar sense gaires estridències però sí amb esperit juganer, amb la coloració nocturna dels llums Led i les pintures impreses a la vidriera que anuncien que les noves Bernardes són, sobretot, un centre de promoció de les arts visuals.

Aquesta orientació, que ja s’havia fet present en la programació expositiva dels últims anys, sota la direcció de Robert Fàbregas, adopta ara una forma visible des del vestíbul mateix, creat de cap i de nou just traspassades les voltes de l’entrada oest amb una estètica càlida, espaiosa i funcional que s’emmiralla en els grans centres culturals del país. Emplafonat tot de fusta i amb una moto Narcla cedida per Núria Clarà, la filla del seu inventor, Narcís Clarà, presidint l’espai, per no perdre la referència a la creativitat i el dinamisme saltencs, hi ha la zona de recepció, amb taulell, bancs i taquilles, separada de la primera sala d’exposicions per una porta d’arc des de la qual s’obté una perspectiva en profunditat de tota la planta, fins a l’absis de la capella del fons, incorporada al circuit expositiu amb l’enderroc del mur que l’aïllava. També s’ha encegat des de dins la porta del carrer Major, que està catalogada i era intocable, per tal de crear una sala expositiva diàfana, protegida de la llum solar, sense mobiliari que destorbi (era aquí on hi havia fins ara el discret taulell de recepció) i equipada amb un sistema d’il·luminació adequat per fer ressaltar les obres que es presentin i evitar els incòmodes reflexos. “Estic segur que és una de les millors sales d’exposicions de tot Girona”, afirma el director de la casa des de fa dotze anys, Robert Fàbregas, que explica la inversió que ha destinat la Diputació als treballs de reforma, uns 150.000 euros, en el fet que “han vist al darrere un projecte consistent”. En una segona fase, pendent d’aprovar i pressupostar (les eleccions del maig ho deixen tot en suspens), s’habilitaria en un espai ja reservat al costat de la capella un cafè llibreria on es poguessin adquirir des de les publicacions generades pels mateixos cicles expositius de Les Bernardes com títols de fons relacionats amb l’art i la literatura. “Encara és un projecte, però la idea és que l’espai disposi de butaques perquè el visitant es pugui asseure tranquil·lament a llegir mentre pren alguna cosa i conversa, quasi com en un pub”, explica Fàbregas, que apunta l’oportunitat de donar vida al solar enjardinat que comparteixen amb la ludoteca per mitjà d’una zona destinada a terrassa.

El canvi d’accés, el flamant vestíbul i les sales renovades són, de tota manera, només la cara visible de la profunda transformació que ha experimentat Les Bernardes, que a més ha incorporat un sistema de climatització modern i connexió wifi a tot l’edifici. La més substancial, però, té a veure amb el canvi de denominació, que l’allunya definitivament no només del seu origen com a convent de monges, sinó també de la seva condició de calaix de sastre on trobaven allotjament des dels cursets de ioga fins a les classes de la Universitat Oberta de Catalunya. A partir d’ara, ja no serà la Casa de Cultura de Salt, sinó un Espai de Cultura Contemporània, la denominació que consta al nou logotip i que vol potenciar la seva funció com a promotor de coneixement.

La programació del nou curs, inaugurada el mateix dia de la presentació d’aquestes Bernardes refundades, insisteix en el desplegament de cicles expositius al voltant d’un tema monogràfic. El primer, que es pot visitar fins al juliol, porta per títol Paisatges de melodies i perfums i gira al voltant dels cítrics com a representació culta i alhora sensual de la cultura mediterrània. Inspirada en el llibre El país donde florece el limonero (Acantilado), de l’escriptora anglesa Helena Attlee, que no va poder assistir a la inauguració per malaltia, l’exposició central desplega tot l’imaginari que ha engendrat el cultiu de cítrics a Itàlia, des del culte que li retien els poderosos Mèdici, col·leccionistes de més d’un centenar de varietats de les formes més extravagants, de les quals s’exposen uns quants motllos elaborats a partir dels conservats als museus de la Toscana, fins a les disputes pel poder que van donar origen a la màfia de Palerm, quan el negoci dels cítrics sicilians proporcionava més diners que qualsevol altre producte agrícola a Europa, passant per tota una indústria relacionada amb els refrescos italians típics a base de cítrics i fins i tot la famosa aigua de colònia, en realitat obtinguda amb essència de bergamota italiana. A través d’aquests fruits bulbosos, sovint de sabor més dolcenc que els nostres llimoners, força més àcids, es pot resseguir, de fet, la història mateixa d’Itàlia i les transformacions del seu paisatge, assegura Robert Fàbregas. Aquest muntatge es complementa amb les fotos de gran format de Cristina Navarro, que reinterpreta l’herència paisatgística i cultural de l’Horta valenciana, associada més aviat a un pintoresquisme folklòric, seguint les traces, molt més estimulants, dels ready made de Duchamp, i amb els dibuixos de Xavi Ramiro, a la sala La Talaia, inspirats en les cançons que l’han commogut.

A partir del setembre, el cicle expositiu estarà dedicat al Deliri místic, amb una cinquantena d’obres de gran format de Jordi Díaz Alamà que homenatgen La Divina Comèdia del Dant; recreacions fotogràfiques d’Aida Burgos sobre l’univers romàntic de Friedrich, i una joia: les fotografies de boscos del japonès Takeshi Shikama.