Totes unides fan força

És cone­gut l’ego dels artis­tes de qual­se­vol dis­ci­plina, per això sol ser com­plex crear una obra col·lec­tiva. Un exem­ple recur­rent són les ban­des de rock, en què, tot i que hi hagi un o dos líders, tots ple­gats poden cons­tar com a autors dels temes que inter­pre­ten. Altra cosa és que aguan­tin prou i no cedei­xin a les ten­si­ons. En tea­tre i cinema, guió i direcció tenen més pro­ta­go­nisme, però hi ha molts més actius que que­den a l’ombra. En art se solen fer expo­si­ci­ons col·lec­ti­ves, de vega­des amb alguna con­nexió intel·lec­tual, altres com a sim­ple mesura per estal­viar recur­sos.

Tot i aquesta pre­missa i cen­trats en l’àmbit lite­rari, s’han escrit molts reculls de relats col·lec­tius. Fa anys, els autors sovint esta­ven camu­flats sota un sol pseudònim i actu­al­ment és més comú fer cons­tar el nom en cada relat. El més sen­zill és plan­te­jar un tema o un gènere i que, poc o molt, els par­ti­ci­pants se cenyei­xin a uns límits com ara la llar­gada màxima i mínima i poca cosa més.

Sem­pre cal anar més enllà, o inten­tar-ho, si més no, i han apa­re­gut tres reculls que apor­ten alguna cosa més que reu­nir uns quants autors en un mateix lli­bre amb una excusa no gaire com­pli­cada.

Vapor negre. Bar­ce­lona ste­am­punk 1911 (Crims.​cat), amb edició de Jordi de Manuel i Àlex Martín Escribà, pre­senta onze relats inde­pen­dents amb situ­a­ci­ons, per­so­nat­ges, invents, esce­na­ris, etcètera, que junts for­men una història més gran i com­plexa.

Un gintònic amb na Lònia Guiu (Xan­dri), amb edició de Sebastià Ben­na­sar, pro­posa un home­natge en deu glops a Maria Antònia Oli­ver i el seu per­so­natge Lònia Guiu. Una carac­terística més és que només són auto­res.

També són cinc auto­res les que sig­nen els deu relats d’Autòcto­nes. Deu con­tes bes­ti­als (Coma­ne­gra), en què s’han impo­sat ins­pi­rar-se, cadas­cuna, en una au i un peix autòctons cata­lans.

A la Bar­ce­lona del 1911, el desen­vo­lu­pa­ment tec­nològic pro­pi­ciat per l’aigua hiper­calòrica, que genera vapor a mil graus centígrads, ha situat la ciu­tat i Cata­lu­nya com a punta de llança d’una nova revo­lució indus­trial. L’Estat espa­nyol i algu­nes potències estran­ge­res, però, volen apo­de­rar-se d’aquesta aigua pro­di­gi­osa, i no dub­ten a recórrer a l’espi­o­natge i el crim per acon­se­guir-la, en una Bar­ce­lona sac­se­jada per l’anar­quisme. Men­tres­tant, al barri del Poble­nou, la jove inven­tora Emma Bro­tons ha creat una màquina per viat­jar en el temps que és uti­lit­zada per come­tre assas­si­nats. El detec­tiu pri­vat Edgar Perot i el seu aju­dant, l’anar­quista Mateu Ban­dera, seran els encar­re­gats de seguir les pis­tes per esbri­nar qui hi ha dar­rere dels crims.

Els autors són: Jordi Font-Agustí, Teresa Solana, Antoni Munné-Jordà, Empar Fernández, Andreu Martín, Mar­ga­rida Arit­zeta (que va ser mem­bre d’Ofèlia Dracs i que par­ti­cipa en un altre dels reculls de què par­lem), Sal­va­dor Macip, Susana Hernández (també fa doblet), Inés Macp­her­son, Carme Tor­ras i Jordi de Manuel. Par­lem amb De Manuel, com a ins­ti­ga­dor del pro­jecte, a més d’autor.

“Ha estat com­pli­cat. Vam plan­te­jar fer un fix-up: un con­junt de relats que pen­ges­sin d’un mateix con­text, com­par­tint per­so­nat­ges i esce­na­ris. Això podia espan­tar alguns autors perquè es podrien sen­tir lli­gats de mans, però vam donar lli­ber­tat cre­a­tiva sem­pre que es res­pectés el con­text i els ele­ments com­par­tits. Cada autor podia anar lle­gint què escri­vien els altres i fins i tot opi­nar. Va ser un tre­ball col·lec­tiu intens. Jo em vaig com­pro­me­tre a escriure el relat final que lligués tots els caps.”

La tria de l’època venia manada pel fet de jugar amb el gènere ste­am­punk. “Bar­ce­lona acaba d’estar sac­se­jada per la Set­mana Tràgica, la bur­ge­sia emer­geix en llocs com el Casino de la Rabas­sada i el món indus­trial té una gran presència. L’ele­ment de ciència-ficció és l’aigua hiper­calòrica –una idea de La febre del vapor, novel·la de Jordi Font-Agustí–. Aquesta segona revo­lució indus­trial genera intri­gues, espi­o­natge i crims per acon­se­guir l’aigua pro­di­gi­osa.”

El lli­bre, a més de la part cre­a­tiva, està molt cui­dat estètica­ment, amb les il·lus­tra­ci­ons de Car­los Acedo i els detalls de la pagi­nació i les capi­tu­lars d’inici de cada conte.

Els reculls de relats tenen més d’enri­qui­dor o de dis­persió? “Crec que és més enri­qui­dor. És cert que es publi­quen molts reculls, sobre­tot en lite­ra­tura de gènere. Les edi­to­ri­als hi apos­ten i molts autors ho fan des­in­te­res­sa­da­ment, de vega­des perquè els entu­si­asma el pro­jecte o en saber quins són els com­panys de viatge”, diu De Manuel.

A mit­jans de la dècada del 1980 l’escrip­tora mana­co­rina Maria Antònia Oli­ver va crear el per­so­natge de Lònia Guiu, la pri­mera detec­tiu feme­nina i femi­nista de la novel·la negra con­tem­porània en català. Un any després de la mort de l’escrip­tora, deu auto­res s’han unit per retre-li home­natge explícit: Marta Alòs, Mar­ga­rida Arit­zeta, Núria Cade­nas, Espe­rança Camps, Raquel Gàmez-Ser­rano, Susana Hernández, Dora Muñoz, Montse San­juan, Irene Sola­nich-San­glas i Anna Maria Villa­longa.

Les matei­xes auto­res ja havien par­ti­ci­pat fa dos anys en un recull simi­lar, La cer­vesa de la Highs­mith, però hi ha dues incor­po­ra­ci­ons, Dora Muñoz i la jove Irene Sola­nich-San­glas. Par­lem amb aquesta última.

“Cadas­cuna ha creat un relat des de dins, des d’allò que volíem o neces­sitàvem expli­car, des de cada fília o fòbia i des de cada pers­pec­tiva. Algu­nes s’han cen­trat més en na Lònia, en altres casos només hi fa un cameo. El nexe és que totes admi­rem Maria Antònia Oli­ver, com a dona i com a autora, i això ha mogut tot el pro­jecte”, afirma, i hi afe­geix que ha fet una tesi doc­to­ral sobre La Negra de La Magrana, que va ser la col·lecció que va publi­car la tri­lo­gia pro­ta­go­nit­zada per Lònia Guiu, i que va entre­vis­tar uns quants cops Oli­ver, així que la pro­posta de par­ti­ci­par en aquest recull “va ser un regal”.

Per ella, Lònia Guiu “és una pio­nera”. “Oli­ver la va crear des d’una consciència femi­nista, per tren­car mot­lles, però sobre­tot per tren­car este­re­o­tips. Repre­senta un arque­tip lite­rari que en el gènere negre en català encara no exis­tia, no és ni la femme fatale ni la víctima”, asse­gura Sola­nich-San­glas que, a més, publica també a Xan­dri un recull en soli­tari, Eixa­vui­ros.

Sobre la funció dels reculls col·lec­tius, ho té clar: “És enri­qui­dor, sens dubte. Tant si són anto­lo­gies de dife­rents autors com reculls d’un sol autor, els relats ofe­rei­xen un apro­fun­di­ment en l’escrip­tura molt dife­rent a la novel·la. Qui l’escriu sol tenir en compte que cada frase ha de tenir un pes mesu­rat dins l’acció, no hi pot fal­tar ni sobrar res”, con­clou.

A Autòcto­nes hi par­ti­ci­pen cinc pei­xos, cinc ocells i cinc auto­res. Leti­cia Asenjo, Roser Cabré-Ver­di­ell, Gemma Sardà, Eli­senda Sol­sona i Laura Tejada fa deu anys que es van for­mar com a grup cre­a­tiu. Durant aquests anys s’ho han lle­git tot, s’han cor­re­git i, quan calia, s’han dis­cu­tit per fer lluir encara més les obres de les seves com­pa­nyes. No ha estat fins a aquesta anto­lo­gia de con­tes que han deci­dit bate­jar-se públi­ca­ment. A par­tir d’ara són les Autòcto­nes. Quan es van conèixer cap d’elles havia publi­cat i avui acu­mu­len nou lli­bres i un munt de con­tes reco­llits en altres volums col·lec­tius.

Deu con­tes bes­ti­als par­teix d’una juguesca literària: escriure con­tes d’ani­mals, sobre bèsties autòcto­nes del país i com més diver­ses i repre­sen­ta­ti­ves millor. La idea repro­du­eix una de les carac­terísti­ques del grup d’auto­res: la seva com­pli­ci­tat artística es com­pa­ti­ble amb una enorme diver­si­tat d’estils.

Van dema­nar la tria dels deu ani­mals a la biòloga Eva Flo i l’ornitòleg afi­ci­o­nat Octavi Català. I també van dema­nar a Maria Padi­lla les il·lus­tra­ci­ons natu­ra­lis­tes que encapçalen cada conte.

Eli­senda Sol­sona comenta, sobre el fet de par­tir, i per sor­teig, d’un peix i d’un ocell autòctons, que “era molt repre­sen­ta­tiu del moment que es vivia”. “Era en ple con­fi­na­ment i neces­sitàvem ani­mals que pogues­sin volar i nedar lliu­res i ben lluny. Donar una mica d’aire al nos­tre dia a dia.”

Es van con­ce­dir lli­ber­tat abso­luta, i es nota, en les llar­ga­des, estils, l’apa­rició de cada ani­mal... “La pre­missa era sobre­tot res­pec­tar l’estil de cadas­cuna de nosal­tres. Per això tro­bem con­tes amb més diàleg, amb menys, més des­crip­tius o a on impera més l’acció. Inclús, diferències en el gènere.”

No tenen cap pro­blema amb l’inter­canvi de crítiques. “Ens fem mol­tes crítiques i a vega­des de ben for­tes. I ens les pre­nem molt bé. De fet, ens agrada aquesta edició que ens fem entre nosal­tres. Ja hi tenim pràctica. Tot el que escri­vim abans passa pels ulls de les altres. Ens lle­gim i cor­re­gim des de fa molts anys.”

Cadas­cuna ha triat si limi­tar-se a la docu­men­tació d’Eva Flo i Octavi Català o anar més enllà. “El text ini­cial que ens van pas­sar l’Eva i l’Octavi em va ser­vir per fer un pri­mer esbós i saber sobre de què volia par­lar. La carac­terística prin­ci­pal i més pecu­liar del fal­ciot és que no para mai de volar. Ni per dor­mir, ni per repro­duir-se. A par­tir d’aquí vaig idear una pro­ta­go­nista que per una sèrie de trau­mes neces­sita estar sem­pre en un avió en marxa. Un cop ja tenia defi­ni­des les carac­terísti­ques prin­ci­pals, em vaig docu­men­tar més per poder entrar en més detalls. Per exem­ple, vaig des­co­brir que el fal­ciot cada any torna al mateix niu”, deta­lla Sol­sona.

No passa res si són con­cep­tes, estils i equips vari­ats, perquè el que importa és l’enri­qui­ment col·lec­tiu, la força del grup. Per cert, en aquest repor­tatge hem citat 23 auto­res i 6 autors. Pot­ser sí que, molt len­ta­ment, però alguna cosa està can­vi­ant.