L’esclat còmic i patètic de la companyia Solitària

Des del 2012, la companyia Solitària pujava a escena els textos o adaptacions d’Aleix Aguilà amb relats episòdics que servien per aprofundir en aspectes socials o familiars. Ara, amb la complicitat de Szpunberg i Jiménez, el dolor (i la joia com a sacrifici purificador) de santa Teresa és l’embrió d’aquest Mal de coraçon en què han tensat la comicitat fins al límit. La cambrera actriu (Júlia Barceló) quasi levita com a santa en un musical delirant (cosí germà de La llamada). Pau Vinyals i Pol López són els dos clients d’aquest karaoke que ofeguen les penes en alcohol. Com el local de Pares normals, és un espai d’alliberament com un confessionari ho és per als devots. El seu distanciament de la realitat pren forma de baralla etílica, de vomitada al lavabo, de ballaruga amb el Like a prayer de Madonna... Els tres actors s’ho passen d’allò més bé en aquest patetisme i l’audiència hi combreguen de grat. I aquell dolor, que espanta a la humanitat, queda oblidat, de seguida.

Una tempesta converteix l’estança en un refugi. És un racó per plorar un trencament amorós; és un amagatall al linxament públic dels que porten al límit la relació de catedràtics i alumnes; és un escenari per assajar el càsting d’aquest personatge de Santa Teresa. Els micros del karaoke són llavors, microfons d’un sermó evangèlic o la veu profunda del productor fustigant les actrius que necessiten aquell paper per enaltir la seva carrera. El dolor és sequera. Que li diguin a Yerma. Aquest patiment místic (pinyol del muntatge) es queda en una simpàtica excusa per construir un eficaç dispositiu, una tempesta delirant, en mesos que cal netejar els fons dels pantans.