Dos dalís republicans?

En acabar la Guerra Civil, els franquistes van ser els amos i senyors del destí del patrimoni artístic salvat per la República. Molts propietaris no van retrobar-se mai més amb els seus béns, per diferents raons que han deixat poc o cap rastre documental, però són fàcils d’intuir: potser ja eren morts, potser la por de les represàlies els va frenar a reclamar-los o potser s’havien exiliat.

Un cas, no desconegut en els cercles d’experts però escassament difós, és el de Josep Puig Pujades (Figueres, 1883-Perpinyà, 1949), un dels homes forts del catalanisme d’esquerres a l’Empordà, que va atresorar una rica col·lecció artística avui parcialment desapareguda. Dos dibuixos de Dalí de mitjan anys vint que molt probablement li van pertànyer es conserven al Museu de Mataró des de fa gairebé 80 anys. Els hi va dipositar el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN) del règim. Són dos retrats, un de seu que li feu el pintor, gran amic, i l’altre, d’aire surrealista, del compositor de sardanes Pep Ventura, que Puig Pujades va publicar en un article a la premsa.

En una carta que li va enviar a Pau Casals des de l’exili, el dirigent republicà es dolia dels saqueigs i dels requisaments que havien patit les seves pertinences. No en donava més detalls i és enormement complicat traçar el recorregut dels dos dalís fins a Mataró. Ni tan sols hi ha proves fefaents que acreditin que encara eren seus durant la guerra, però tots els indicis apunten que sí, tenyits a més de misteris: per què van fer desaparèixer la dedicatòria del seu retrat (“A Puig Pujades”) escrita per Dalí? I per què de l’etiqueta de l’SDPAN que hi ha al dors van esborrar-ne la procedència?

I per què van anar a raure a la capital del Maresme? I no només aquests dalís sinó a la vora d’un miler d’obres aparentment òrfenes de propietari. El Museu de Mataró, inaugurat el 1942, va ser un dels llocs més afavorits, si no el que més, de la política de dipòsits que els franquistes van repartir en diversos museus, esglésies, despatxos, paradors... d’arreu del territori espanyol i català. Un vast conjunt que, hipotèticament, no va reclamar ningú.

En un moment en què estan en curs diverses investigacions sobre els vincles amb l’art, plens d’ombres, dels vencedors de la guerra, el Museu de Ca l’Arenas, dirigit per Anna Capella, ha organitzat una exposició pionera a tot l’Estat, amb una exhaustiva recerca al darrere, que explora els secrets que continuen guardant aquestes 937 obres dels seus fons, i el principal és a qui pertanyien i per què no van tornar a les llars d’on procedien.

La mostra, de muntatge exquisit, Expedient 2619 (fins al 22 d’octubre), es nodreix del treball detectivesc que ha fet l’historiador de l’art Francesc Miralpeix dels dos lots cedits a Mataró l’11 de maig i el 2 d’agost del 1944. “És un exercici de transparència. Però queda molta feina a fer per arribar al fons. Només mostrem la punta de l’iceberg. De cada peça se n’ha de fer una recerca específica”, subratlla Miralpeix.

El primer dipòsit aplegava 57 peces, d’entre les quals pintures de Masriera, Rusiñol i Galwey. La segona remesa en constava de 880, que incloïa 300 monedes i 326 medalles, però també un bon nombre de quadres de firmes importants (Nonell, Brull, Nogués, Vayreda...) i fins i tot de primer nivell, com la de Dalí. I com la de Goya, present amb l’edició especial i molt limitada que es va imprimir en plena guerra de les seves quatre sèries de gravats polítics. Concebuda per difondre al món les perversitats de l’exèrcit de Franco, la gran majoria van acabar en poder dels alts jerarques republicans. Qui posseïa el joc de Mataró? Per què hi manca un dels 218 gravats del conjunt, casualment el que du per títol Se aprovechan? I què se’n va fer del mapa dels bombardeigs nacionals que introduïa el projecte?

En moltes de les obres que van arribar a Mataró, la informació més valuosa per esbrinar què els va ocórrer durant aquells anys de tant moviment la proporcionen els reversos, com hem vist amb Dalí. A l’esquena dels quadres hi ha nombrosos adhesius que permeten resseguir els seus periples. “Són finestres al passat”, diu Miralpeix. Els distintius de la Generalitat republicana demostren que van passar pels dipòsits habilitats quan es va desfermar la revolució del 1936 i que a mesura que avançava la guerra es van anar desplaçant cap a la frontera. En d’altres peces, la marca la va deixar el govern republicà espanyol i desvela la situació rocambolesca de possessions artístiques que ni tan sols eren catalanes i que així i tot es van desar a Mataró. Per exemple, una pintura del flamenc Coffermans que curiosament sí que té inscrit el nom del seu propietari, madrileny: el marquès de Mellan.

De les etiquetes de l’SDPAN, n’hi ha una de cèlebre amb lema propagandístic: “Recuperado del enemigo.” L’enemic, per cert, que li va facilitar tots els minuciosos inventaris del patrimoni que havia salvat de les seves bombes feixistes. “Els franquistes es van aprofitar del treball metòdic de la Generalitat republicana”, exclama Miralpeix. Gràcies a aquestes llistes, la gestió de les devolucions va ser molt menys enrevessada (fàcil no: el caos i les corrupteles van ser el pa de cada dia). El règim també va organitzar exposicions públiques per ajudar la gent a identificar les seves pertinences. Però no es va fer net del tot. No van poder o no van voler retornar-ho tot? D’aquesta història falten molts capítols per escriure. I, com diria aquell, seran de foscor.