“La vocació de dibuixar l’he tinguda sempre”

El resum és que no en vaig ser conscient. La vocació l’he tinguda sempre. No en el sentit de dedicar-m’hi professionalment, sinó que l’únic que realment m’agradava era dibuixar.

Vaig trigar molt. No ho vaig intentar fins que gairebé tenia trenta anys i ja feia temps que havia acabat la carrera de belles arts. En no ser del sector i no tenir padrins, era complicat accedir a aquest món, encara més quan jo no tenia cap certesa que m’hi pogués dedicar.

Vaig estudiar ja independitzat dels pares i treballant de mil coses. Havia fet algun cartellet per al poble i alguna petita exposició, res més. Fins que, cap als trenta, vaig oferir-me a tot d’editorials i, d’una manera casual, com tot a la vida, vaig començar a treballar per a Barcanova i, sobretot, per a Teide, fent il·lustracions per a llibres de text. Gairebé d’un dia per l’altre, m’estava guanyant la vida fent dibuixos, que no em deien res, perquè tot era molt delimitat, però hi havia molta feina i em passava dotze hores al dia dibuixant. Cobrant poc, però podia anar tirant.

Sí, vaig decidir fer un pas més i em vaig oferir a diaris i revistes. Alguns em van fer encàrrecs puntuals, però a La Vanguardia col·laboro setmanalment fa uns quinze anys.

M’adapto a tècniques i estils, sí, com la majoria d’il·lustradors, per ajustar-me als diferents encàrrecs. Decideixo a quin il·lustrador vull jugar a ser. Però sí que hi ha elements que fan que la gent m’identifiqui. Diria que sobretot és la línia, la porositat i expressivitat de la línia. Una línia gairebé expressionista, molt marcada, una mica grotesca.

Exacte, una cosa m’ha dut a una altra. Picar pedra, i portes, va fer que, un cop ja era dins d’aquest món, comencés a moure’m pertot arreu. Una editora o un director d’art coneixen altres professionals com ells i potser un dia no et donen feina, però et diuen que parlis amb tal i aquest sí que te’n dona. I així es va fent la cadena.

Al principi, aprenia mentre treballava, i això m’exigia molta dedicació. Ara, ja no haig de treballar tantes hores seguides, afortunadament. Això em permet poder fer una feina prèvia de decidir amb quin estil, de quina manera vull afrontar el projecte o la il·lustració que toqui. Busco referents a partir dels quals podré treballar cada encàrrec.

No! [Riu.] Busco referents, em deixo influenciar i, aleshores, prenc consciència d’on estic partint per, al final, acabar fent una obra personal. Com a mostra, Un món d’art brut, en què vaig fer el que vaig voler, però adaptant l’estil, mimetitzant-me amb el pintor que protagonitza cada part de la novel·la gràfica.

Quan vaig ser pare, estava en un moment d’eclosió professional, però, de mica en mica, vaig optar per limitar la feina. No volia ser un pare absent. Això no vol dir que, de tant en tant, per diferents motius, accepti projectes urgents com aquest de Cuixart, que va ser una bogeria: vaig tenir una setmana per dibuixar-lo, però em venia molt de gust.

Tenir més temps fa que la feina sigui millor, més madurada. I també que pugui tastar altres formats, com ara el capítol de Crims. Vaig conèixer Carles Porta fa uns anys i vam parlar de la possibilitat d’incloure-hi il·lustracions. Al final, ho vaig fer, després de moltes hores de conversa amb el Carles, buscant i triant les que ens semblaven les millors opcions. Va estar molt bé, sí, molt diferent.

És curiós, però ja em va bé treballar per a projectes que m’ofereixen i no fer-los jo al cent per cent. Els llibres més personals que estic fent darrerament són propostes d’editors que em coneixen i que saben que el que m’ofereixen m’encaixarà. Després, ho faig a la meva manera, però tot parteix d’un encàrrec. Soc molt caòtic, i encara força insegur, i aquesta manera de treballar em convé: partir d’un encàrrec i no d’un projecte meu. Necessito que em marquin una mica el camí, tenir dates, límits.

Les xarxes socials tenen moltes coses pernicioses, però, en el meu sector, tenen de bo que ja no ets tu qui s’ha d’oferir. Hi ha editors, per exemple, que et segueixen i són ells, si volen, els qui et contacten quan veuen que els encaixa l’estil amb un determinat projecte. I no només pel que fa a l’obra, també per la manera de ser i de comunicar-me que transmeto a través de les xarxes.

Sí, ells van tenir la idea. Sabien que el Jair i jo ens coneixem de fa molts anys i ja havíem col·laborat algun cop. Aleshores, tot va ser fer volar coloms per decidir què és el Grinch o el barrufet Rondinaire o el hater de Sant Jordi, li pots dir com vulguis. I ens vam adonar que el nostre Grinch, per excel·lència, és Quim Monzó, que ho ha deixat escrit en molts articles i n’ha fet molta befa a les xarxes.

És que a les primeres proves ja em sortia el Monzó! Per evitar ensurts, i com que hi tinc una bona relació, li vaig consultar si li sabia greu que el personatge s’assemblés sospitosament a ell. Va riure i va dir que no calia demanar-li permís. Aleshores, fins i tot li vam canviar el nom, perquè, al principi, el personatge es deia Josep Maria, i li vam posar Quim.

Fugint de la rutina tant com puc. Miro de fer projectes molt diferents.

Això lliga amb la pregunta anterior. Un dels motius pels quals m’embarco en projectes així és perquè són mot diferents a tot el que faig, i m’estimulen. A l’Estat francès, per exemple, m’han comprat guions de còmic escrits per mi. No els dibuixaré jo, però m’agraden aquests canvis de rol.

La fàcil. Decidir què convé publicar amb la línia de Comanegra, i això vol dir no-ficció i com més a prop del còmic periodístic, millor. Estem entre publicar gent d’aquí, comprar obres ja fetes a l’estranger i fer encàrrecs, sabent que poden trigar un parell d’anys a estar fets. I rebem força propostes, la veritat. De moment, només en publiquem uns cinc l’any, així que tot és molt fàcil i em suposa poca feina. A més, Joan Sala i Jordi Puig, editors de Comanegra, tenen l’última paraula, perquè són els qui hi posen els calés i els qui tenen l’experiència de saber què pot funcionar o no.

Amb Mandela i el general vam rebre el premi de l’Associació d’Editors Independents dels Estats Units, i em va fer gràcia per ser un premi de fora al qual ni m’hi havia presentat. De fet, només em presento a un premi ja fa tres anys, el World Press Cartoon. Un any, vaig ser finalista de la meva categoria i els altres dos, seleccionat per a l’exposició que volta tot el món i acaba sent un llibre.

Robert Crumb. És qui sempre em ve al cap. El còmic és el que primer em va interessar. Al meu entorn eren més de superherois, d’El Jueves i Mortadelo i, quan va arribar, del manga, i a mi m’agradava més l’underground, mostrar la societat d’una manera satírica i descarnada.

En això he canviat de gust. Abans, sempre citava els expressionistes alemanys, com ara George Grosz i Otto Dix, i ara, després de fer Un món d’art brut, he après a valorar obres que estan fora del corrent principal.

És que ja ho estan. Els expressionistes alemanys que deia, si maquetes les seves obres en format còmic, són còmics. Separar-ho és una gran bestiesa. Una de les coses bones de la societat i la cultura actuals és que tot això s’ha anat desmuntant: els noms ja no tenen tant de pes o, en tot cas, no deïfiquem els quatre mateixos artistes, i també s’ha recuperat la figura de les dones artistes, que mai se’n parlava.