Antònia Carré: “L’‘Espill’, de Jaume Roig, és una conya”

Vaig començar a llegir l’Espill, a estudiar-lo, a pensar-lo i a publicar-ne articles fa una eternitat, és cert. Vaig dedicar-li la meva tesi doctoral l’any 1992, l’any olímpic. I ha plogut molt des de llavors. Però és que és un text que ofereix tantes lectures polièdriques, és tan ric i tan divertit, que no me n’he cansat, no. Aquesta edició de Cal Carré és la baula de la cadena que faltava.

En les darreres dècades hi ha hagut molts estudis sobre Espill, i diverses edicions, per sort. Hi ha una edició crítica publicada per Barcino el 2011. Una edició amb la traducció del text al català modern i amb uns comentaris exhaustius, publicada per Quaderns Crema el 2006. També una altra edició crítica publicada a València per Anna Isabel Peirats, el 2010. Però són edicions destinades al públic universitari. La de Quaderns Crema, que és la que podria anar destinada a un públic més ampli, té més de 800 pàgines i, és clar, això n’allunya el gran públic. L’edició de Cal Carré conté només la traducció al català modern de la part més divertida del text de Roig i un breu postfaci, tot plegat no arriba a les 180 pàgines. Espill es pot llegir com una novel·la acabada d’escriure i aquesta és la gràcia de l’edició. El Tirant el pot llegir tothom en la traducció de Màrius Serra, publicada a Proa. Ara, per sort, també es podrà fer amb l’Espill.

Això té gràcia! Avui en dia cap editorial no hauria gosat publicar un text així perquè és políticament incorrecte. És una animalada contracultural, si vols. El narrador és un home vell, que passa dels noranta, que escriu en primera persona i que explica a un nebot fictici la seva vida desgraciada al costat de les dones. Primer, amb la mare, que el va foragitar de casa. I després amb les tres dones amb qui es va casar (una donzella, una viuda i una novícia) i l’intent fracassat de casar-se amb una beguina. I la conclusió d’aquest fals Roig, com el va anomenar amb molt d’encert Joan Fuster, és que l’home ha de viure allunyat de les dones: “¡Bullir enmig de l’oli, menjar-me les mans, morir-me abans, primer els peus estendre que muller prendre, primer soterrat que no pas casat!”. De perles com aquestes, l’Espill n’és ple!

Hi surten tots els tòpics misògins: que si les dones som mentideres, que si som brutes –sobretot quan tenim la menstruació–, que si no se’ns pot confiar un secret, que si som traïdores, luxurioses, lladres, perverses, etcètera. A mi n’hi ha una, de perla d’aquestes, que m’agrada molt. Perquè és fastuosa i ofensiva i grollera. Tracta de la insaciabilitat sexual femenina. Les dones són més golafres que el mar i això s’exemplifica amb alguna altra comparació que culmina així: “Xúquer llurs clots / no els ompliria / ni hi bastaria / Ebro tampoc.” Ho trobo esplèndid! És tan bèstia! L’Espill està escrit en vers i la rima ajuda a donar comicitat a l’exabrupte. La traducció de Cal Carré és en prosa, és clar.

Home! Literalment no! L’Espill és una conya, aquesta és la clau! L’Espill és una obra misògina, sí. La més misògina de la literatura catalana. Però també és una conya. Per entendre-la correctament, no l’hem de llegir des del feminisme reivindicatiu del segle XXI, sinó amb la mentalitat del segle XV. L’obra va ser escrita en el context del debat que sobre la condició femenina existia a la literatura: hi havia una allau d’autors i obres que es posicionaven a favor de les dones i una altra allau que s’hi posicionava en contra. Qui hi triomfava era qui la deia més grossa. I Jaume Roig excel·leix en l’exabrupte.

El fals Roig és un adversari furibund del gènere femení. Però això no vol dir que l’autor també ho sigui: Jaume Roig és tan misogin com els seus companys de generació, no pas més. En la vida real, es va casar i va tenir sis fills i no va maltractar la seva dona, que se sàpiga. Al contrari, l’elogia molt a l’Espill, perquè és una dona bona, amable, educada... Jaume Roig escriu l’Espill en forma de comèdia i amb el model de la sàtira de Juvenal a la memòria. Busca el somriure i la rialla del públic contemporani i la sap fer esclatar. La seva diatriba és tan exagerada que ni al segle XXI no es pot prendre al peu de la lletra. Jaume Roig és un geni de la hipèrbole i l’exabrupte, per això el salvem de la picota.

No en tinc cap dubte! Ara, aviso. Cal saber-s’hi divertir. El riure de l’Espill de vegades és innocent i refrescant, però més sovint prové d’una voluntat denigradora i s’obté mitjançant un exercici hiperbòlic que topa frontalment amb els llocs comuns del segle XXI, per als quals determinats enginys a propòsit de la maldat femenina resulten insultants. Per llegir correctament l’Espill al segle XXI cal recuperar l’entesa tàcita entre l’autor i el públic, objectivar els referents culturals i comprendre el sentit exacte de les paraules, tal com s’entenien en el lloc i en el moment que van ser escrites.

Martí de Riquer no el va entendre. I que consti que això no fa disminuir la meva admiració pel mestre. A la seva Història de la Literatura Catalana diu que l’Espill és una sàtira ferotge i que el seu autor sent un odi furibund contra el gènere femení. Es va equivocar. Errare humanum est. Als volums medievals de la nova Història de la Literatura Catalana, dirigits per Lola Badia, ja ho esmenem, això. En el capítol dedicat a l’Espill donem rellevància a la comèdia i a la sàtira de Juvenal. El vam escriure en Jaume Torró i jo mateixa, aquest capítol. Dona una nova dimensió a l’obra de Roig.

Sí. L’Espill es pot llegir com un mirall de la realitat del segle XV: fa un retrat fantàstic de la societat urbana, especialment de València, perquè l’autor era un metge valencià que tenim ben documentat. Hi surten els carrers de València, els oficis que es podien trobar al mercat, personatges reals ben coneguts, com sant Vicent Ferrer. També aporta molta informació mèdica, com és lògic. I el podem llegir des de la misogínia furibunda i des de la sàtira i la comèdia. Les formes de la comicitat que Roig hi fa servir són magnífiques: els personatges i els episodis còmics i, sobretot, l’estil còmic. Provoca el riure per les coses que passen i també per com les explica. L’estil còmic busca la sorpresa lingüística i quan captem la picada d’ullet, riem o somriem. Per exemple, hi surt una monja poca-solta i apòstata que ha voltat molt, ha voltat “la Seca i la Meca, la Vila-seca i la Vall d’Andorra, la Volta d’en Torra i la Santa Creu, ha anat pertot arreu fins al Pont Trencat”. El públic medieval, que sabia que la Volta d’en Torra era un dels prostíbuls de Barcelona i que a prop del Pont Trencat hi havia el prostíbul d’Avinyó, per força havia de riure en captar la malèvola insinuació del fals Roig. Jaume Roig és un geni!!! I un escriptoràs!! Ho té tot calculat! [riu]

Sí. I em fa una il·lusió especial perquè és el llibre de la meva vida! Primer vam fer La ciutat de les dames, de Cristina de Pizan, que per cert s’hauria enfadat molt si hagués llegit l’Espill. Potser no li hauria fet tanta gràcia com a mi. Després vam publicar una novel·la artúrica deliciosa, Galvany i el cavaller verd, traduït per Lola Badia. I ara, l’Espill. Que resulta que és la segona obra clàssica catalana que publiquem. La primera va ser el recull de contes de Jesús Moncada, que vam titular Cinc vells. Sorneguer i intel·ligent, com era el Moncada, estic segura que ell també s’hauria fet un tip de riure amb l’Espill.