Llibres

IRENE SOLÀ

ESCRIPTORA

“Jugo amb el passat però parlo del present”

El grup de dones permet pensar sobre com estan construïts els personatges femenins, com els narrem en la història i en la ficció
És una novel·la que es mira la foscor, però hi ha moltíssima llum, i de fet no podríem entendre l’una sense l’altra

S’ha pres el seu temps després del feno­men tri­om­fal de Canto jo i la mun­ta­nya balla (2019), però no perquè l’acla­parés el blo­queig de l’èxit, sinó perquè vol “escol­tar” el ritme de cada un dels seus lli­bres. Irene Solà (Malla, 1990) entén l’escrip­tura com un procés de recerca orgànic, des d’Els dics (2017), el seu debut, fins al recent Et vaig donar els ulls i vas mirar les tene­bres (Ana­grama), que comença amb un pacte amb el dimoni.

Amb l’èxit del segon lli­bre, no va cos­tar molt afron­tar el ter­cer?
És que jo no acabo un lli­bre i em poso a pen­sar què més faré. Per mi són pro­ces­sos d’inves­ti­gació i d’apre­nen­tatge, i arriba un moment en què nous pro­jec­tes tre­uen el cap. Dedico a cada lli­bre el temps i l’ener­gia que neces­sita per tan­car-se, però hi ha un moment en què empe­nyen les ganes d’inves­ti­gar coses noves, de seguir esti­re­ga­nyant i fer pre­gun­tes a la nar­ra­tiva, al fet mateix d’escriure. I així és com va pas­sar: vaig donar per tan­cat el Canto jo just abans de fer una residència als Estats Units perquè vaig veure que em pas­sa­ria tot el mes movent-ne comes i can­vi­ant peti­tes coses, però el que volia dir ja ho havia dit. I vaig deci­dir mar­xar amb el pro­jecte nou d’Et vaig donar els ulls, molt abans que s’hagués mogut abso­lu­ta­ment res del Canto jo.
Per tant cada lli­bre neix en certa manera de l’ante­rior?
És un procés molt orgànic. Aquest lli­bre l’he escrit des del mateix lloc on vaig escriure Els dics i el Canto jo, des d’un espai de lli­ber­tat i de gaudi. És veri­tat que, men­tre ja escri­via Et vaig donar els ulls, el Canto jo va començar a fer un senyor camí, que m’ha ocu­pat temps, perquè m’agrada acom­pa­nyar les tra­duc­ci­ons. De tota manera, hi ha coses que només pots apren­dre sola, escri­vint.
És curiós que una novel·lista parli tant de recerca i apre­nen­tatge.
La meva manera de tre­ba­llar té molt a veure amb meto­do­lo­gies de l’art con­tem­po­rani i amb la meva for­mació com a artista. He après a desen­vo­lu­par pro­jec­tes cre­a­tius, i d’aquí ve aquesta explo­ració, les ganes de fer-se pre­gun­tes i d’inves­ti­gar, a molts nivells, inclosa la lec­tura i la con­sulta d’arxius i bibli­o­te­ques, però també del par­lar amb la gent, de tre­pit­jar ter­ri­to­ris, d’acu­mu­lar imat­ges.
Com en el cas del ‘Canto jo’, no hi ha un cen­tre nar­ra­tiu, ni tan sols dis­tin­ci­ons jeràrqui­ques entre els per­so­nat­ges.
Quan em poso a escriure una novel·la, no tinc pas deci­dit de quina classe serà, que tant hi fa, sinó que intento enten­dre i afi­nar els interes­sos que em mouen a escriure-la. A Et vaig donar els ulls explico un seguit d’històries d’una nis­saga fami­liar des de sub­jec­ti­vi­tats diver­ses, i sovint fins i tot con­tra­dictòries, que és una manera de refle­xi­o­nar sobre el fet que la nos­tra per­cepció del món és sub­jec­tiva i que, per tant, l’expli­quem d’acord amb aquest prisma. La teva història fami­liar la vas apre­nent i cons­truint a base de molts anys de viure, d’anar arre­ple­gant-ne tros­sets que t’arri­ben a través de mira­des dife­rents i que vas col·locant a lloc. I al final no és sinó la teva versió.
Aquesta és una novel·la d’una comu­ni­tat de dones, que són les que guar­den la memòria, men­tre que els homes mar­xen.
El fet que siguin un grup de dones soles m’ha permès refle­xi­o­nar sobre la cons­trucció de l’amor romàntic i com afecta les dones, i sobre la violència con­tra elles, i sobre la mater­ni­tat. I sobre com estan cons­truïts els per­so­nat­ges feme­nins, com els nar­rem tant en con­tex­tos històrics com en la ficció. M’interessa molt qui explica les històries, des d’on s’expli­quen, amb qui­nes inten­ci­ons, i qui tria quins són els esde­ve­ni­ments que merei­xen ser con­ver­tits en història en majúscula, i qui els pro­ta­go­nitza i qui en queda fora. Això porta a una novel·la pro­ta­go­nit­zada per dones, i unes que són encara més als mar­ges, perquè són velles, supo­sa­da­ment llet­ges o abjec­tes o fora dels cànons, mor­tes fins i tot. Per això ens que­dem a casa, on s’ha rele­gat històrica­ment les dones, amb les que es que­den enrere, amb les que espe­ren.
L’acció, la història, és per als homes?
Compte! Qui­nes acci­ons? Elles en fan mol­tes, el que passa és que pot­ser han que­dat fora de certs dis­cur­sos o de cer­tes mane­res d’expli­car, i per això aquí fem el con­trari: ens mirem aquesta casa i expli­quem les coses que hi pas­sen des de la pers­pec­tiva d’aques­tes dones, i els esde­ve­ni­ments de la història en majúscula són el soroll de fons, igual que les pas­ses dels vius, perquè ho mirem tot des de la pers­pec­tiva d’unes dones mor­tes.
En començar a lle­gir-la, vaig pen­sar que era una novel·la sobre el mal, pot­ser pel pacte amb el dimoni i el fet que tots els per­so­nat­ges tenen una manca.
Entenc que la teva pri­mera impressió pot­ser ha can­viat en el procés de lec­tura, perquè jo no penso que sigui una novel·la sobre el mal. De fet, no l’hi veig enlloc! Sí que és una novel·la que es mira la fos­cor, però pre­ci­sa­ment parla d’una fos­cor amb moltíssima llum, trobo jo. Hi ha molts con­tras­tos i dua­li­tats. No entendríem la fos­cor sense la llum. Hi ha mort, però també moltíssima vida, i l’una no es podria enten­dre sense l’altra. El lli­bre és ple de nai­xe­ments i de plaer, i de ria­lla­des i d’acu­dits. Hi ha moments de tris­tesa, però també d’ale­gria, una alter­nança del dia i la nit, d’una manera cíclica gai­rebé, com si els dos extrems, llum i fos­cor, per­me­tes­sin tots els colors d’entre­mig. Com diu la Mar­ga­rida quan una de les dones està parint, “perquè surti el nen pri­mer s’ha de tor­tu­rar la mare”.
És cert que hi ha un afar­ta­ment de vida, perquè tot hi és amb des­me­sura.
Hi ha un joc també, perquè un altre dels temes de la novel·la és el record i l’oblit, sobre què recor­dem i què obli­dem, tant de manera indi­vi­dual com col·lec­tiva, de manera voluntària o invo­luntària. És una novel·la que pensa molt sobre la memòria. En un moment deter­mi­nat, em vaig ado­nar que la majo­ria de per­so­nat­ges esta­ven expli­cant les coses des de l’altra banda i que era una novel·la plena de fan­tas­mes. I el fan­tasma és una figura clàssica del record. És un ésser incor­pori, que no veus ni pots tocar, però en canvi, jugant amb els con­tras­tos que et comen­tava, hi ha una presència cons­tant del cos i la cor­poreïtat, i no només de les dones, sinó del pai­satge, de la casa, fins i tot de la fos­cor, amb aques­tes ganes de pal­par-la, d’objec­ti­var-la. Per això és tot ple de des­crip­ci­ons de parts, de tor­tu­res, de plaer, de com es pre­para el men­jar, de com es cacen llops. Hi ha una presència cons­tant de les pudors i les olors, de les tex­tu­res i els colors.
La veu nar­ra­tiva és un altre fan­tasma?
L’entenc com una presència fan­tas­magòrica més. Me l’ima­gi­nava com un cop de vent que es pas­seja per la casa i va entrant a les habi­ta­ci­ons. A vega­des s’apropa tant a les dones, que se’ls posa a l’espat­lla per par­lar des de la seva pers­pec­tiva. Com que s’hi acosta tant, enva­eix la seva mirada i ens pot par­lar de la seva manera de per­ce­bre el món i d’expli­car-lo, ara de l’una, ara de l’altra. Per això a vega­des el que expli­quen és con­tra­dic­tori, perquè són dones que es rela­ci­o­nen amb el record de manera molt dife­rent.
Tem que es pugui lle­gir com una novel·la més sobre la soro­ri­tat?
Quan estic escri­vint no em plan­tejo gens la nar­ració des d’aques­tes altres ban­des. Volia escriure al vol­tant de la sub­jec­ti­vi­tat de les històries fami­li­ars a través del conte d’una dona que fa un pacte amb el dimoni i que és capaç de tren­car-lo. A par­tir d’aquí, les peces es van posant a lloc i començo a pen­sar en les con­seqüències d’aquest pacte. Què pas­sa­ria si, com que al marit li falta un dit del peu, la supo­sada con­seqüència d’aquest pacte fallit fos­sin les man­can­ces que tin­dran tots els que vin­dran després. I dic supo­sada perquè hi ha un joc amb la creença. La Joana creu enten­dre que a tots els seus des­cen­dents els fal­tarà alguna cosa, però podríem par­lar-ne, si el fet que a Bar­to­meu li falti l’amor per la seva mare (segons la seva pròpia mare) és o no és una man­cança. O que la Dolça no neixi amb una cua de cabra. O que en Gui­lla no tin­gui nom. Par­lem-ne, si això són man­can­ces. Depe­nent de com et miris el món, de com et miris a tu mateix i els altres, sem­pre tro­baràs que falta alguna cosa. La gene­a­lo­gia va més cap aquí.
Doncs vaig estar a punt de dibui­xar l’arbre d’aques­tes dones.
Sem­pre m’han emo­ci­o­nat les novel·les amb arbres genealògics. Fins al punt que em vaig plan­te­jar d’incloure el d’aquests per­so­nat­ges al lli­bre, perquè evi­dent­ment jo el vaig dibui­xar, l’arbre. Però era molt clar que no havia de ser-hi. No només pel fet que t’aixa­fa­ria algu­nes sor­pre­ses, que em sem­bla greu però tam­poc tant, sinó sobre­tot perquè si pre­ci­sa­ment estem refle­xi­o­nant sobre el fet que no hi ha una història fami­liar objec­tiva, sinó que es cons­tru­eix a par­tir de dife­rents sub­jec­ti­vi­tats, pre­sen­tar-te d’entrada un arbre genealògic és com donar-te el dibuix d’una veri­tat. De tota manera, m’agrada molt quan alguns lec­tors m’ense­nyen l’arbre que han anat com­po­nent men­tre lle­gien. És preciós, com si a mesura que es van sub­mer­gint en el lli­bre, a mesura que van acos­tu­mant els ulls a la fos­cor, anes­sin col·locant a lloc les peces igual que farien amb la seva pròpia història fami­liar.
Això que si et mires a tu mateix tro­baràs que et falta alguna cosa...
No, no: “segons com et miris”.
És que jo crec que, si et mires a fons, sem­pre et tro­baràs a fal­tar alguna cosa.
I jo et diria que no, que no et falta res!
Almenys l’anhel de nar­rar, com l’Àngela, que tot i saber cada detall de la mort atroç de l’home i els fills, insis­teix a la Ber­na­deta: “i què més?, i què més?”
El que li passa a l’Àngela és que no sent el dolor i el vol expe­ri­men­tar d’alguna manera. En aquesta escena, intenta fer-se tant de mal, dema­nant més detalls de la mort dels seus a la Ber­na­deta, per enten­dre què se sent quan t’han matat massa coses. De fet, es morirà de la pena, però no la sen­tirà. Per això et deia si és una sort o no, tenir una manca. Pre­gunta-li a l’Àngela, o a la Ber­na­deta, que men­tre parla és cons­ci­ent que l’altra no sobre­viurà a la pena d’escol­tar-la.
Com ha abor­dat el tre­ball de pros­pecció de la ron­da­lla i alhora la invenció?
Quan m’adono que aquest lli­bre estarà expli­cat des de la pers­pec­tiva d’unes dones nas­cu­des fa molt de temps, apa­rei­xen jocs de llen­guatge com el del mira­llet (pel mòbil) o el carro sense cavalls (pel cotxe), que em per­me­ten intro­duir refle­xi­ons sobre la con­tem­po­raneïtat, sobre les dinàmiques d’avui dia. Aquesta és una novel·la que juga amb el pas­sat, amb la història, amb el folk­lore, però que passa tota en el pre­sent, i per tant hi pro­jecta una mirada con­tem­porània, crítica i femi­nista. Hi va haver un moment que vaig veure que havia de pas­sar en un sol dia, i des del pre­sent, és clar, i amb una divisió per capítols que serien parts d’aquest dia, i un sol dia que és de fet tots els dies. I lla­vors entra en joc tot allò que cap dins d’una casa, totes les històries, totes les vides, i tots els anys que caben dins d’un sol dia. I això em porta a refle­xi­o­nar sobre el temps, i de com és trac­tat en el folk­lore: la bella dor­ment fa una mig­di­ada de cent anys! I de cop agafo aques­tes mane­res de fer, aquest tre­ba­llar el temps des de la ron­dallística, per poder escriure aquest lli­bre.

Una narrativa emboscada als marges

Per arribar des de Girona a Vic, on quedem per establir un meridià, s’han de travessar el Montseny i les Guilleries per una autovia espectacular, vorejada d’una espessa vegetació fins i tot en aquest temps de sequera catastròfica. És com anar entrant per la via ràpida en el món de cabirols i caçadors de llops d’Irene Solà. Costa imaginar-la fora d’aquest ambient, encara que admet que sempre té un peu a fora i que la casa familiar de Malla (a penes 270 habitants), on para sovint, és el seu recer als marges, l’espai físic i mental on, enfront dels constants viatges i la celebritat que li han donat els llibres, se sent més còmoda. Mentre parlem a la terrassa d’un cafè de Vic, se li acosten tres o quatre persones a felicitar-la, i riu, agraïda i al mateix temps perplexa. No és d’aquells autors que pateixen escrivint (“no m’encallo pas si no trobo una paraula, és més un treball d’anar entenent el projecte, d’escoltar-lo i ficar-m’hi a dins, encara que després mogui coses de lloc, però des del gaudi”), ni dels que es conformen amb la fama conquerida (“els meus llibres tenen moltes capes de lectura, i com més avall llegeixis, més feina hauràs de fer: cada lector ha de triar a quina profunditat s’hi vol submergir, perquè és així com funciona l’art”), però ho diu com si res, com la cosa més natural del món, sempre amb la felicitat als ulls però ni un rastre d’ingenuïtat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.