L’escenari d’una meravella

Trenque Lauquen, que té una capital amb el mateix topònim maputxe que significa llacuna rodona, és un dels 135 partits territorials de la província de Buenos Aires. Tal com els mostra el film homònim dirigit per Laura Citarella, ni la ciutat ni el paisatge circumdant, definit com a típic de la planura pampera, són gaire bonics o singulars. Tanmateix, Trenque Lauquen serà per sempre l’escenari d’una meravella: el lloc on transcorre una pel·lícula extraordinària, d’una llibertat exultant, plena de misteris, de línies i meandres narratius que transmeten una imaginació poderosa d’inspiració borgiana per inventar històries que tant són explicades oralment com representades.

La pel·lícula dura 250 minuts, però es divideix en dues parts prou diferenciades (a mesura de la segona es pot tenir la sensació de passar a l’altra costat del mirall) que fan que en alguns països s’exhibeixin de manera separada. No serà així en el cas de les sales atrevides que la programaran a l’Estat espanyol i a les quals s’haurà d’agrair que posin a l’abast aquest bell objecte que neix de l’imaginari i de les formes de creació d’uns argentins reunits a la productora El Pampero (d’on també ha sorgit una altra gran orgia narrativa: els 808 minuts de La flor, de Mariano Llinás), que mantenen vincles amb el món del teatre independent. No és estrany que hi aparegui com a actor un dels grans directors de l’escena de Buenos Aires: Rafael Spregelbund. I tampoc que la seva protagonista (Laura Paredes, coautora del guió amb Citarella) sigui una de les quatre membres del grup Piel de Lava (de les quals també hi actua Elisa Carricajo) que il·luminen La flor.

Concentrant-nos en el prodigi de Trenque Lauquen, consta de 12 capítols començant amb un que s’anomena L’aventura. No és per res. És una picada d’ullet a la pel·lícula homònima d’Antonioni en què una dona desapareix sense deixar rastre i sense que es resolgui el misteri. El cas és que en aquest inici, dos homes busquen una dona (Laura, una biòloga que ha passat un temps a Trenque Lauquen per classificar-hi plantes per a un projecte de la municipalitat) que ha deixat una nota al cotxe d’un d’ells (Ezequiel, que l’ha acompanyat en la recerca de les plantes; l’altre, Rafael, n’és el xicot) amb un missatge: “Adiós, adiós. Me voy, me voy.” A partir d’aquí, s’obre la caixa narrativa, amb reculades en el temps i retorns al present, des de diversos punts de vista o focalitzacions. Tant hi pot sortir la figura de la revolucionària soviètica i feminista Aleksandra Kol·lontai, a través de la seva Autobiografia d’una dona comunista i sexualment emancipada, com les cartes trobades als llibres d’una biblioteca que conviden Laura i Ezequiel a imaginar una història d’amor secreta que en certa manera fa que s’enamorin.

A la segona part, sobretot hi tindrà joc una criatura estranya, mutant i invisible que sobreviu dins de l’aigua. El misteri persevera després de més de quatre hores on la imaginació narrativa es viu com una festa.