“Eurovisió és una afició intergeneracional”

Sí, tot i que reivindico que d’eurofan se’n pot ser en molts graus, com un aficionat al futbol. Només veure la final amb amics i que t’agradin aquesta mena de cançons, ja és ser eurofan.

Vaig descobrir Eurovisió amb la meva família, com pràcticament tothom, perquè fa molts anys que és una afició intergeneracional. La primera edició que vaig veure sencera va ser la de Sergio Dalma, el 1991. Posteriorment, gràcies a un company de classe, vaig descobrir que no era només un programa de televisió, sinó que té un món apassionant al darrere.

I tant. Els meus amics saben que quan fan Eurovisió hi ha festa a casa meva. Tant per les semifinals com per la final.

Una cinquantena, aproximadament. La meva intenció era que fossin tots catalans, tot i que hi ha alguna excepció, com l’Eva Mora, que va ser la cap de la delegació de RTVE, destituïda fa poques setmanes, per cert... Però m’interessava que hi hagués una perspectiva catalana. Els eurofans catalans no som conscients de fins a quin punt hem aportat a Eurovisió, amb un munt de representants al festival, no només cantants. Durant uns anys, la indústria discogràfica de l’Estat es va concentrar a Barcelona i això, evidentment, va fer qui hi anessin compositors, coristes, directors d’orquestra...

Tinc bona memòria i moltes coses les sabia, però també he buscat molta informació en premsa antiga. Per exemple, la carta de Serrat renunciant al festival, la propaganda franquista, l’intent de neteja d’imatge que es fa aprofitant la victòria de Massiel... O, més cap aquí, Remedios Amaya, que la cançó et podia agradar o no, però la premsa li va fotre unes hòsties tremendes, atacs personals que avui dia serien impublicables.

He intentat fer una tasca periodística, perquè jo em dedico a la producció de ràdio i la meva força és l’agenda, i això m’ha permès parlar amb cantants però també representants, compositors, escenògrafs, periodistes, sociòlegs, eurofans, historiadors experts en el festival...

Si vols saber dades, les pots trobar a la Viquipèdia. He afegit algunes llistes i rànquings diversos al final del llibre, però no és el que volia. Volia anar més enllà i explicar el que no se sap gaire. Per exemple les crisis d’ansietat que va tenir Miki Núñez perquè estava molt implicat en la causa palestina i cantar a Tel Aviv i no poder dir res per contracte, perquè estàs obligat a ser apolític, li va exigir una feina íntima que no se sap.

Les xarxes et poden afectar més o menys, però en el cas del Manel va ser molt més bèstia. El van escopir pel carrer; mentre esperava les votacions, un paio davant seu li mostrava en un iPad la frase “Manel, podreix-te!”; va rebre amenaces de mort...

Entre tota la gent amb qui vaig parlar d’aquest tema, relacionada d’una manera o una altra o que podia tenir una informació fidedigna, ningú em va donar el mateix motiu del perquè de la renúncia de Serrat. És un misteri que ell no me’l va voler aclarir... És evident que hi ha alguna cosa que se’ns amaga.

T’he de confessar que la meva visió ha evolucionat. Jo ho vaig sentir, que hi havia tot de gent de fora del món d’Eurovisió que es fotia del concurs i, sobretot, de la gent a qui sí que ens importa. De fet, aquell any no el vaig ni veure... Però amb el pas dels anys i havent parlat amb ell, és cert que va ser una broma i que la democràcia va manar. Per a ell també va començar sent una broma i va acabar sent una actuació seriosa i professional.

La conversa amb la Nina va ser molt interessant perquè va posar damunt la taula un debat que molts s’han plantejat: has d’interpretar la cançó que et representa o la que et diuen que a tu t’escau? A la Beth li va passar: li va tocar una cançó que no li agradava i va anar a Eurovisió cantant-la a contracor. A Salomé tampoc li agradava la seva i, a sobre, duia un vestit que pesava 14 quilos!

Sí, va aconseguir que Juan Carlos Calderón li fes una cançó que li agradava, Nacida para amar, i a partir d’aquell moment es va sentir còmoda.

Per mi, el fenomen Beth és extraordinàriament interessant. Veient altres casos de candidats espanyols amb què, passat el festival, la cançó va caure en l’oblit, ella va decidir esforçar-se en la gala per després girar pàgina i dir allò de tal dia farà un any. Però Dime, vint anys després, encara és un hit dels més valorats al festival i, a més, associat a ella.

En el seu cas hi havia una vinculació política. Va ser l’any de l’execució de Puig Antich i la imatge de la dictadura espanyola va quedar en dubte, internacionalment. El règim va decidir enviar Peret com a representant de la rumba catalana, un estil que gràcies al boom del turisme s’havia anat escampant per donar una imatge alegre. Va rebre una trucada en què li deien: “Com que tu no has fet el servei militar, estàs obligat a complir amb el teu país d’aquesta manera”, cosa que era una amenaça... També va rebre amenaces anònimes per evitar que anés a representar una dictadura tan cruel com ho era l’espanyola.

A elles les vinculo amb el documental que va guanyar l’Oscar, A 20 pasos de la fama, perquè demostra el nivell d’algunes artistes que han quedat a l’ombra per haver actuar darrere de grans solistes. I les germanes Ros són el mateix a casa nostra. Dues germanes de Súria –després tres– a les quals els demanen que facin cors més moderns, i agraden tant, que tothom les acaba sol·licitant. I sobretot volia fer una llista de coses en què les hem sentit sense ser-ne conscients. Van acompanyar Demis Roussos, Rudy Ventura, José Guardiola, Llorenç Santamaria, Dyango, Albert Hammond, Tony Ronald, Salomé, Albano i Romina Power, Jaime Morey, La Trinca... Van cantar en espots d’Avecrem, Coca-Cola, torrons El Lobo i Antiu Xixona, el detergent Calgon... I també van cantar el doblatge musical de pel·lícules de Disney, com ara La bella i la bèstia, El geperut de Notre-Dame, Hèrcules... És mereixen un documental, n’estic del tot convençut.

Dels tres, el que més hi ha reflexionat i ho té coll avall és Marcos Llunas. No només em va dir que tornaria a Eurovisió cantant en català, sinó que té la intenció de presentar una candidatura a Andorra per poder tornar al festival en català. Hi ha artistes que no hi volen tornar mai més perquè és una exposició pública que pot acabar sent un risc.

La Núria Llorach, actual secretària general del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, em va comentar que des de RTVE no es volia que Catalunya formés part de la Unió Europea de Radiodifusió, precisament per impedir que mai participi TV3 a Eurovisió, però d’això no n’hi ha proves... Del que sí que n’hi ha és que es va assegurar per escrit que Catalunya mai participaria ni organitzaria el festival d’Eurovisió, i ni així s’ha aixecat el veto.

També van crear l’Eurovisió Júnior per evitar que s’enviés a concursar criatures per entendrir els votants. Betty Missiego, el 1979, duia un cor de nens...

Que la música no la interpreti una orquestra ha facilitat una varietat molt gran d’estils. A més, hi ha un component que cal tenir en compte: és un gran espectacle de televisió que busca la màxima audiència però sense deixar de banda la part de competició musical. Cal un bon tema, però també un intèrpret que el sàpiga defensar en directe. Aquest any, els temes de França i Anglaterra estaven ben valorats fins que van començar els assajos i van caure en picat perquè no aguantaven...

Sí, en això hi ha dos grans grups: els que van viure el festival de la vella escola, podríem dir, que no hi havia ball, era un solista amb orquestra i tot el so en directe, i els més recents, en què el format d’espectacle s’acosta al videoclip, cosa que ha connectat molt més amb el públic actual. No oblidem que no deixa de ser un espectacle de televisió i que cada any se supera pel que fa a la part tècnica. És com una fira de mostres de tecnologia.

Hi ha molts casos. L’any passat el suport a Ucraïna. El Marroc no hi participa perquè hi ha Israel. El 1974, per Itàlia hi anava Gigliola Cinquetti amb la cançó Si, però coincidia amb el referèndum per la llei del divorci i el govern italià va creure que es podria interpretar com a propaganda electoral, així que la RAI va retransmetre el festival una setmana més tard.

No és només un festival LGBTI, però també és un festival LGBTI. Que hi hagi molts eurofans d’aquest col·lectiu genera un efecte crida. És un estil de música popular que ha connectat amb els bars d’ambient. Sobretot és que, de la mateixa manera que el festival té una voluntat apolítica, també en té una de respecte per la diversitat. Van ser pioners en introduir persones no binàries, una trans, una drag queen..., i tants altres que no amaguen la seva condició sexual. És un món en què pots ser com vulguis i no passa res: encara més, ets benvingut.