Una exposició bestial

La gent de l’edat mitjana es pensava que harpies, mantícores i sirenes eren tan reals com un gos, un porc i una formiga. Però no a tots els veien amb els mateixos ulls. Perquè sí, de veure’ls els veien tots, en capitells, pintures i teixits creats amb una missió adoctrinadora que s’imposava a la decorativa. En totes aquestes obres que tenien el valor de document de veritat, els animals transmetien l’essència de la moral cristiana: la lluita del bé contra el mal. L’anyell de Déu i el drac de Satanàs són la punta de l’iceberg d’un imaginari complexíssim.

Entre mil i cinc-cents anys després, no és tan fàcil descodificar els significats de la fauna, tant la comuna com la fabulosa, que poblava l’art dels nostres avantpassats, però per a això tenim un museu medieval de capçalera, l’Episcopal de Vic (MEV), que ja ens té acostumats a sorprendre’ns amb exposicions que van més enllà dels relats previsibles. La darrera, Bèsties (fins al 17 de desembre), comissariada pels conservadors de la casa Judit Verdaguer i Marc Sureda, és una demostració lluminosa que la recerca rigorosa no necessàriament ha de ser incompatible amb la divulgació atractiva, fins i tot divertida, per a un públic ampli. I que tampoc no cal anar a buscar res a fora per construir un discurs museístic potent. La vuitantena de peces que integren l’exposició procedeixen totes de les col·leccions pròpies del MEV, dirigit per Oriol Picas.

Els artistes medievals tenien una imaginació tan desbordant que riu-te dels guionistes de Hollywood. Ells van ser una eina clau de la maquinària propagandística de l’Església. En el cas del simbolisme dels animals, no van pouar de la Bíblia, on apareixen tímidament i amb interpretacions imprecises, sinó dels bestiaris, els best-sellers de l’època que es van popularitzar a través dels sermons dels predicadors. A Catalunya se’n conserven molt pocs, d’aquests llibres (a Espanya, cap); un a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, que també s’ha afegit a la mostra.

Amb quina lògica dividien les bèsties en bones i dolentes? Per què apreciaven els unicorns (que sí que surten a la Bíblia) i detestaven els centaures? Per què el castor s’associava amb els homes virtuosos i la hiena amb els pecadors? “L’animal mai és el que és sinó el que representa”, exclamen els comissaris. L’unicorn era molt estimat perquè a la seva banya (en realitat, un ullal de narval; els alts dignataris en col·leccionaven a cabassos) se li atribuïen poders màgics per detectar el verí. Per caçar-lo, feia falta una dona verge que l’amanyagués a la seva falda. El centaure, per contra, era la viva imatge de la luxúria masculina (la sirena ho era de la femenina). El castor no estava per brocs i abans de lliurar-se als vicis del cos es tallava els testicles, que s’utilitzaven per fer medicaments. Ah, però en canvi la hiena preferia canviar de sexe cada any per tenir tots els plaers carnals possibles. Vivia als cementiris i s’alimentava dels cadàvers.

Per fer-ho simple (que no ho és perquè hi ha contradiccions a dojo), com més arran de terra es movia una criatura, més números tenia per entrar a la llista negra; com més a prop del cel (i, per tant, de Déu), més pura era. Però ens trobem amb animals ambivalents com el lleó, que tant podia encarnar Crist com Satanàs. O la formiga, que com a treballadora incansable que era ningú hauria entès que podia estar connotada negativament. A l’estruç li tenien una tírria tremenda perquè sent un ocell no podia volar i, llavors, volia dir que era enganyós. Sort en va tenir Sant Vicenç dels corbs que el van rescatar del femer on l’havien llançat per ser engolit per feres enrabiades! I que bé que va pintar l’escena Pere Vall a la cimera del retaule de Sant Vicenç de Cardona.

El mal podia adoptar qualsevol forma. De totes, la més terrorífica era la de drac, que es considerava la serp més gran del planeta, la força destructora de la qual residia en la cua. Al diable se li posava bé el vestit de drac, però hi havia un truc per estripar-lo: fer-li el senyal de la creu. Ho devien captar ràpid les monges del convent de Santa Margarida de Vila-seca en veure el frontal d’altar en què la màrtir aconsegueix sortir, sense ni una trista esgarrapada, de la panxa de la bèstia malèfica que se l’havia empassat. Per això a Santa Margarida la van fer patrona de les parteres.

Aquell alleugeriment que hem sentit tots al cinema quan Godzilla és derrotat devia ser el mateix que sentien els nostres predecessors davant de la taula central del retaule de Sant Miquel de Verdú. Compte amb aquest dimoni: és una barreja de lleó i au amb pits caiguts (un clàssic per evocar les bruixes) i dues cares, una de les quals, humanoide, incrustada al ventre. El sant li travessa la llengua amb la llança i li trepitja els genitals.

Per si no quedava clar que dins dels temples sagrats no es corria cap perill, era habitual esculpir gàrgoles amb la forma de drac a les cornises d’esglésies i monestirs per espantar els mals esperits. Clara advertència que a l’exterior el mal campava al seu aire. Però de veritat es creien que existien aquests monstres? Doncs sí, i a més sabien d’on procedien: d’Orient. Les terres llunyanes i desconegudes eren uns límits que no calia traspassar mai: Hic sunt dracones (“Aquí hi ha dracs”), alertaven els mapes. Aquest lema llatí dona nom a un impressionant audiovisual que ha produït el MEV sobre el fantasiós regne animal que habitava en les ments d’aquella gent. Com el cinocèfal, que era caníbal. Als confins del món els animals més extravagants convivien amb els elefants, que ja llavors eren valorats per la seva memòria i ridiculitzats per la seva por als ratolins, i els cocodrils, les llàgrimes dels quals també eren hipòcrites. “Les feres exòtiques les representaven deformades perquè no les havien vist mai. L’art medieval no és naturalista, tendeix a ser conceptual per expressar les realitats invisibles”, raonen Verdaguer i Sureda. I així és com una mica, o molt, hem arribat al segle XXI convençuts que hem descobert la sopa d’all.