Jordi Porta, filòsof, activista i renovador d’Òmnium Cultural

Dimecres passat moria a Barcelona Jordi Porta i Ribalta (Barcelona, 1-VII-1936 – 14-VI-2023) a l’edat de 86 anys. Durant molts anys ha estat una persona punt de referència del país i de més d’una generació amb la seva presència a entitats, fundacions i tota mena d’institucions que n’ha format part i a través de les múltiples iniciatives que ha impulsat. Podríem definir Porta com un filòsof pràctic en el sentit que els seus ideals socials, nacionals i cristians els va posar en pràctica de manera coherent mitjançant la seva influència en el ric teixit associatiu català. Perquè recordem que es llicencià en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1963-1967) i que amplià els seus estudis a la Nanterre, a França, entre 1967 i 1970, on va viure la revolució del Maig del 1968.

El 1969 Porta va conèixer el matrimoni format per Josep Maria Vilaseca i Marcet –el conegut jurista catalanista– i Teresa Roca, hereva de l’empresa Roca, constructora de productes pel bany, la ceràmica i els paviments. El matrimoni Vilaseca-Roca va crear, el 1969, la Fundació Jaume Bofill, que tenia un caràcter educatiu, formatiu i de recerca i suport social. Així que, tot rellevant Fèlix Martí, Porta assumeix la direcció de la Fundació Bofill durant 30 anys (1971-2001), fins a la seva jubilació.

De fet, Porta sempre ha estat considerat un activista per a molts, i així ho testifiquen els seus dos volums de memòries: “Anys de referència” (Columna, 1997) i “He tingut sort amb la gent que he conegut”. Una petita crònica personal (Grup Enciclopèdia, 2019). Per exemple, vers els 1964-1965 ja estableix contacte amb Jordi Pujol i s’inicia l’“Operació París”, en què es començà a treballar en una formació no franquista de joves en els camps de la sociologia i la ciència política mitjançant un sistema de beques, i a partir de 1969 ajuda a la distribució dels llibres clandestins publicats per les Edicions Catalanes de París.

Els meus primers contactes amb Jordi Porta comencen vers 1996-1997, quan, juntament amb els capitostos de la Plataforma per la Llengua d’aleshores –l’enyorat Martí Gasull, Roger Buch i Xavier Mora, i més endavant Oriol Cisteró, Daniel Mundet, Sònia Llinàs, Rosina Sordé i Òscar i Txell Escuder– ens reuníem regularment a la seu de la Fundació Bofill amb Porta, Miquel Sellarès, Jordi Sànchez, Fèlix Martí, Isidor Marí i alguns altres, tots a l’entorn del que era el grup de l’Opinió Catalana. Eren les trobades del grup Mata de Jonc. Va ser precisament entre les trobades d’aquests dos grups –Plataforma per la Llengua i l’Opinió Catalana– i en paral·lel també amb les reflexions de l’Associació Catalana de Professionals –al capdavant de la qual hi havia Josep Castells– i la Xarxa d’Òmniums Comarcals (la XOC), que es va decidir que calia fer “l’assalt” a Òmnium Cultural, una entitat aleshores molt envellida però que novament podia esdevenir una eina de país important. El cas és que Jordi Porta era el candidat ideal com a nou president d’Òmnium. Porta inicialment no acceptà la proposta, però gràcies a la insistència de Sellarès, al final sucumbí. La història amb polèmica inclosa de la renovació d’Òmnium és pública i coneguda, però el resultat final va valdre la pena. Al costat de Porta, Isidor Marí, Miquel Sellarès, Josep Maria Forné, Ignasi Casadesús, Miquel Esquirol, Oleguer Serra, Joan Badia, Josep Gifreu, Rosa Gimeno, Pere Martí i Montserrat Vergés, vaig formar part de la primera junta renovadora d’Òmnium (2002-2006), i en tinc un gran record. Sobretot per la sapiència i tracte exquisit del filòsof, amb qui, tot i estar d’acord amb ell en pràcticament tot, vaig tenir alguna topada ideològica.

Tan bon punt vam arribar a Òmnium, ens vam adonar que l’entitat tenia una mitjana d’unes 40-50 altes i unes 80-100 baixes mensuals. I la veritat és que amb temps i constància vam remuntar la tendència fins que les altes van començar a superar les baixes, la majoria de les quals eren per defunció. Això sí: cap dels membres de la candidatura renovadora ens hauríem pensat mai que l’entitat arribés als 190.000 associats que té a dia d’avui. No hi ha espai aquí per desgranar totes les altres iniciatives i entitats i institucions en què va estar involucrat Porta, que partien dels àmbits nacional, social, cristià, lingüístic i de l’escoltisme. Tanmateix, n’esmentarem la majoria: la vinculació amb Minyons Escoltes i Guies de Catalunya i de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge; la contribució al Congrés de Cultura Catalana; l’impuls a l’Associació per les Noves Bases de Manresa i a la Coordinadora Catalana de Fundacions; la participació al consell editorial del diari Avui i d’Edicions 62, al Consell Assessor del Patronat Català Pro Europa i al consell assessor de la Fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol; la responsabilitat com a Síndic de Greuges de la Universitat Autònoma de Barcelona; la coordinació d’activitats de l’associació Cristianisme Segle XXI; i la presidència del Centre Unesco de Catalunya, l’Opinió Catalana i la Fundació Enciclopèdia Catalana.

Home preocupat per la salut de la llengua catalana, va publicar el volum “El català, o ara o mai!” (Angle Editorial, 2005), on, sense caure en el pessimisme inoperant, afirmava que “no ens podem adormir”, i va formar part del Consell Consultiu de la Plataforma per la Llengua. Des de feia força anys que formava part del patronat de la Fundació Vincle, i vam coincidir amb ell per darrera vegada el passat mes de febrer.

Home de consens, va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi (2010), el Premi Memorial Francesc Macià (2010), la Medalla d’Honor de Barcelona (2011) i Doctor Honoris Causa per la UAB (2013). Jordi Porta deixa un molt bon record i la certesa que va ser una persona que va reforçar institucions i entitats del nostre país.