Arqueologia
L’activitat volcànica a La Garrotxa, ‘rejovenida’
Erupcions, no fa tant
Les erupcions volcàniques més recents de la península Ibèrica van tenir lloc a la comarca de la Garrotxa, fa només 8.300 anys, i no pas més de 13.000 com es creia
Així ho ha determinat un estudi sobre l’evolució paleoclimàtica en què ha participat l’IPHES, que investiga com van poder afectar aquells canvis abruptes la humanitat
Fins fa poc, arran de l’erupció del volcà de l’illa de La Palma encara es recordava que a la península Ibèrica les últimes erupcions volcàniques havien tingut lloc feia més de 13.000 anys. Un estudi recent, publicat a revistes científiques especialitzades i prestigioses com The Holocene i Scientific Reports, ha revolucionat aquest supòsit, i arran d’un sondeig realitzat a 14 metres de profunditat a la Vall d’en Bas s’han revelat dades molt interessants i inèdites sobre l’evolució paleoclimàtica i paleoambiental del camp volcànic de la Garrotxa: la seva activitat volcànica es va estendre fins fa només 8.300 anys.
Cinc mil anys de diferència que suposen un salt estratosfèric pel que fa al seu rejoveniment: passar de creure que les últimes erupcions volcàniques van tenir lloc en l’últim període glacial per establir que n’hi ha hagut a la nostra era, l’holocè (interglacial). Un fet, a més, que permet establir l’activitat volcànica de la Garrotxa com la més recent de tota la Península.
I es veu que no pas poca. Com explica Jordi Revelles, un dels autors d’aquest estudi, realitzat per un equip d’investigadors de diferents centres nacionals i internacionals (l’IPHES-Cerca, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat de Burgos, l’Idaea-CSIC, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de València i la Universitat de Montpeller), no només s’ha rejovenit el vulcanisme sinó que s’ha detectat –“amb un major grau d’exactitud que en estudis anteriors”– que hi ha hagut erupcions amb recurrència, la més antiga fa 8.300, però també en períodes recents com fa uns 10.000 anys, que no es coneixien, posterior a les erupcions del Croscat de fa 13.000 anys. El següent pas, com explica l’arqueòleg de l’IPHES, serà investigar quin volcà en va ser el causant. Actualment a la Garrotxa es tenen detectats una quarantena de volcans.
Va ser aquella intensa activitat i les consegüents colades volcàniques, per exemple, el que va provocar que s’obturés el pas del riu Fluvià a prop d’Olot i es formés un gran llac a la plana que avui dia es coneix com Pla de les Preses. “Els sediments que es van dipositar en aquest antic llac envoltat de volcans, han estat estudiats per diferents especialistes, i s’han analitzat diferents indicadors sedimentaris, paleoclimàtics i biològics”, detalla l’investigador de l’IPHES. D’aquí a que s’hagin pogut relacionar amb les principals tendències climàtiques de l’holocè i finals del plistocè, inclosos diversos canvis climàtics abruptes que ofereixen pistes sobre els processos que es podrien desencadenar en el context de l’escalfament global actual.
A l’àrea més propera a la zona d’activitat volcànica (fins a 50 km) i durant els esdeveniments d’erupció volcànica, diferents processos com els fluxos de lava, dipòsit de materials volcànics, pluja de cendra, emanació de gasos, aerosols, fluxos piroclàstics i terratrèmols, van afectar la flora i la fauna, així com la qualitat de l’aire i de l’aigua, i van constituir un perill per a les poblacions humanes. En aquest sentit, i a partir de l’estudi de jaciments arqueològics propers, s’observa que les poblacions de caçadors-recol·lectors més properes van abandonar l’àrea temporalment durant els períodes d’alta activitat volcànica, per tornar-hi després en èpoques de quietud, demostrant una alta capacitat de reorganització i adaptació.
Canvis en la fauna i el paisatge
Com aprofundeix l’arqueòleg i palinòleg, si bé a la Vall d’en Bas, Olot i Santa Pau no es tenen evidències arqueològiques, sí a l’Alta Garrotxa, que és relativament a prop (a uns 15 km d’un volcà), on hi ha un jaciment amb ocupacions contemporànies a les erupcions volcàniques registrades en aquest estudi, com la Bauma del Serrat del Pont a Tortellà. “Allà l’emanació de gasos i la caiguda de cendra segur que els devia afectar. Coincidint amb erupcions, hi ha registres d’abandonament, però sempre acabaven tornant i de forma recurrent. Com diem a l’article: tenien una alta capacitat de reorganització. En el seu circuit nòmada acabaven tornant a Tortellà, i alguna vegada van resistir aquestes condicions gens fàcils”, afegeix Revelles.
Pel que fa als canvis de la fauna i el paisatge, recorda que, pel que fa a la orografia, la Vall d’en Bas va canviar molt. “Aquesta plana que tenim és producte del fet que aquí va haver-hi un llac, arran de la colada volcànica que barrava el pas del riu fluvià. És un tret paisatgístic molt característic de la Garrotxa, i el de la Vall d’en Bas és el llac de barrera més gran de la Península. En el període del desglaç, aquí dominaven les estepes i els boscos de pi, molt diferent del que tenim actualment. Va ser amb l’arribada d’un clima més càlid i precipitacions pluvials més grans que s’expandeixen els boscos amb rouredes, avellaners i, quan apareixerà, el faig, tan emblemàtic de la zona. Tot fruit de l’impacte del vulcanisme.” Els treballs publicats són innovadors perquè tenen com a objectiu posar al mapa internacional de la recerca la zona volcànica de la Garrotxa i la relació establerta entre els humans i el vulcanisme. A més, posen de manifest l’interès de desenvolupar investigacions paleoecològiques interdisciplinàries, que analitzin tots els processos involucrats en les transformacions del paisatge causades pel vulcanisme.