Després del cataclisme, arriba la calma

Després de la tem­pesta, arriba la calma. Un gra­pat dels mun­tat­ges que es podran veure aquest Grec nei­xen arran de la pandèmia i per això hi ha una certa reflexió al vol­tant de repren­dre la vida amb més pausa. Marina Mas­ca­rell, per exem­ple, qua­li­fica d’“experiència col·lec­tiva espi­ri­tual” el seu Rèquiem de la llum a l’hos­pi­tal de Sant Pau. I Farrés Brot­hers s’ins­pira en el lli­bre L’hor­ri­ble història de la huma­ni­tat per expres­sar, gai­rebé sense parau­les i jugant al clown, l’absurda civi­lit­zació actual (Hohihu). És una pro­posta que con­vida a relle­gir la con­jun­tura dife­rent com Dins el cor del món, que rein­ter­preta el món des de la diver­si­tat de l’autisme. I Pro­jecte Ingenu, que indaga sobre la super­vivència dels pan­des i, per extensió, dels humans. El direc­tor artístic Cesc Casa­desús pro­posa una edició amb molt de circ i espec­ta­cles híbrids en què pre­do­mi­nen els grups corals. Casa­desús, que signa ofi­ci­al­ment la seva dar­rera direcció (es pre­veu un con­curs públic per a nova direcció, pas­sat l’estiu), té el mèrit d’haver pro­gra­mat, tot i les immen­ses difi­cul­tats, l’any de la covid, el 2020 i haver aguan­tat estoi­ca­ment les res­tric­ci­ons de públic de les edi­ci­ons següents. Ara, per fi, hi haurà el 100% d’afo­ra­ment, i el més impor­tant: la sen­sació del públic d’haver superat el tràngol. Les entra­des anti­ci­pa­des estan volant (tot i que sigui pre­ma­tur cele­brar l’èxit). El nom­bre d’entra­des total és de 165.209: 51.767 cor­res­po­nen al Grec Fes­ti­val i 113.442, a la pro­gra­mació del Grec Ciu­tat, unes xifres simi­lars a les d’altres edi­ci­ons. Aquest dijous s’inau­gura ofi­ci­al­ment el Grec amb The pulse, a càrrec de la com­pa­nyia aus­tra­li­ana Gra­vity & Other Myths (que ja va tri­om­far el 2019 amb Back­bone). Avui ja estan exhau­ri­des les fun­ci­ons pre­vis­tes del circ, que esta­ran acom­pa­nya­des, per cert, amb el Cor de Noies de l’Orfeó Català.

Dels 88 espec­ta­cles pro­gra­mats en el Grec, en una dot­zena hi inter­vin­dran corals. També hi par­ti­ci­pa­ran l’orques­tra Simfònica del Liceu i l’OBC a l’amfi­te­a­tre en dos espec­ta­cles dife­rents. El 40% dels mun­tat­ges són copro­duc­ci­ons, fet que acla­reix l’aposta del Grec per bona part del car­tell. Com ja és habi­tual, el Grec per­met conèixer el tre­ball de coreògrafs i direc­ci­ons inter­na­ci­o­nals: és el cas d’Ivo van Hove (un acci­dent de l’actor de Who killed my fat­her obliga a fer una versió fílmica del mun­tatge), de Declan Done­llan (amb la Compañía de Tea­tro Clásico sig­nen La vida es sueño, que ja es va veure al Muni­ci­pal de Girona pel Tem­po­rada Alta), de Robert Wil­son (amb un Ubu que recu­pera dis­senys de Joan Miró en la posada en escena), però també de Sasha Waltz (que alterna el so electrònic de Diego Noguera amb l’Orques­tra del Liceu i la 7a sim­fo­nia de Beet­ho­ven, en la segona part; les entra­des ja estan exhau­ri­des), Dimi­tris Papa­io­annu (Ink, és la ter­cera visita; totes les ha pro­gra­ma­des per Casa­desús) i Yoann Bour­ge­ois (que també va entu­si­as­mar el Grec 2018 amb Minuit).

A escala cata­lana, mol­tes de les pro­duc­ci­ons del Grec tenen aire inter­na­ci­o­nal, com La Vero­nal, Mal Pelo, la tri­lo­gia Cle­mente-Valente, l’experiència immer­siva amb el Cor Jove del Tea­tre Prin­ci­pal de Palma, que pro­po­sen Aurora Bauzà i Pere Jou al dipòsit del rei Martí, el Tita­nas impul­sat per Sol Picó, o l’Agru­pación Señor Ser­rano. Per a Cabo­San­Ro­que, el Grec per­metrà gau­dir de les seves tres dar­re­res ins­tal·laci­ons sono­res (vin­cu­la­des a escrip­tors com Joan Brossa: No em va fer Joan Brossa; Jacint Ver­da­guer: Dimo­nis, i Mercè Rodo­reda: Flors i viat­ges). Ocu­pa­ran dues sales del CCCB tot el juliol. A canvi, la pro­ducció que habi­tual ment es munta a l’antic tea­tre de l’equi­pa­ment es tras­llada pun­tu­al­ment a la Villar­roel. La con­questa del pol sud indaga sobre el canvi climàtic i la neces­si­tat d’escol­tar la natura a través del tes­ti­moni d’un mem­bre d’una comu­ni­tat de l’Amazònia bra­si­lera, els Huni Kuin a l’escena (que alterna la seva vida entre Ham­burg i l’Amazònia). Pel que fa a música, hi ha un nota­ble des­ple­ga­ment de cors acom­pa­nyant un gra­pat de pro­duc­ci­ons inter­na­ci­o­nals i també es bus­quen els con­certs únics, com ara la cele­bració del desè ani­ver­sari del Jo mai mai de Joan Dausà, una nova tro­bada d’artis­tes lide­rada per Sílvia Pérez Cruz i el fla­menc per­so­nalíssim de Mayte Martín.

Casa­desús ha anat este­nent la pro­gra­mació per tots els dis­tric­tes gràcies al Grec Ciu­tat, però també als museus (Cre­ació i Museus és una interes­sant aposta que està pro­gra­mada aquest cap de set­mana). El Grec ha aug­men­tat molt el nom­bre de copro­duc­ci­ons, en part com a reacció a les beques Bar­ce­lona Crea (fun­da­des l’any del tan­ca­ment dels tea­tres, el 2020, per reduir un pano­rama d’abso­luta pre­ca­ri­e­tat del sec­tor). Una altra de les llui­tes de Casa­desús és man­te­nir activa la plaça Mar­ga­rida Xirgu, com a rovell del Grec. Ja ho va inten­tar Ramon Simó (l’ante­rior direc­tor artístic). Ara, s’hi han pro­gra­mat actu­a­ci­ons i s’ha fet un con­curs perquè els bars del barri hi puguin fer ser­vei de res­tau­ració. Aquest any hi tor­nen amb la pro­gra­mació però havent estu­diat bé la tra­jectòria del Sol, per garan­tir que es puguin seguir els espec­ta­cles a l’ombra i a l’aire lliure.

En tot el mes de pre­sen­ta­ci­ons prèvies al fes­ti­val, només ha escla­tat una crisi: la dis­cussió oberta entre Juana Dolo­res i Antic Tea­tre (que coproduïa l’espec­ta­cle Hit me if I’m pretty). Sem­blava que es guar­da­ven les des­trals per després de la llarga tem­po­rada a l’Antic (un cop han res­cin­dit de la copro­ducció inter­na­ci­o­nal). L’artista Juana Dolo­res va esbom­bar el des­con­ten­ta­ment a la premsa. L’enuig és recíproc (i amb liti­gis judi­ci­als escal­fant-se a la ban­queta). Si volen anar a veure el mun­tatge, val més que espre­min els pri­mers dies de fun­ci­ons; l’actriu ja adver­tia que es podria aga­far la baixa labo­ral per l’esgo­ta­ment de fun­ci­ons en soli­tari. Sí, entre una crisi i una altra crisi, sem­pre hi ha una altra crisi.