Sasha Waltz balla l’esperança amb Beethoven al Grec

La coreògrafa Sasha Waltz, coneguda en programacions puntuals al Mercat de les Flors i al Teatre Lliure, encara no havia presentat mai un espectacle a l’Amfiteatre Grec. Fins avui, que estrena (a les 22 hores) Beethoven 7, una peça que va idear arran de la pandèmia i que, per primer cop, interpretarà amb una orquestra en directe (avui i demà). L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu trenca un parèntesi massa llarg (des del 2008 no figurava en el cartell amb nom propi) en el festival d’estiu de Barcelona. El compositor alemany va escriure aquesta composició el 1811, entre la caiguda de Napoleó i la Restauració, amb la qual es volia preguntar quina era la llibertat real dels individus. Waltz ha construït la peça relacionant la llibertat individual i la col·lectiva, com un cant a l’esperança, després d’un preludi en què es grata en el purgatori de la humanitat. Ahir estava previst un assaig general adreçat als Under35 del Liceu.

La representació té dues parts ben diferenciades. El músic xilè Diego Noguera interpreta una versió ben fosca de la simfonia en música electrònica. És en la segona part que l’Orquestra del Liceu, sota la batuta de Lucas Macías Navarro, executa una música que eleva el moviment a un vessant molt més optimista. La intervenció de Noguera és necessària per imaginar què compondria Beethoven al segle XXI.

El repte de producció és majúscul. Els ballarins actuaran en una tarima per sobre de l’orquestra. Per Víctor García de Gomar, director artístic del Liceu, l’oportunitat que brinda el Grec permet signar una posada en escena diferent a l’orquestra, que va ser fundada el 1847, “només 20 anys després de la mort de Beethoven”. Pel director artístic, en la música de Beethoven es concilia un vessant estètic amb una opció política. Gomar recordava ahir que, sens dubte, “deu ser la simfonia més ballable quan el mateix Beethoven es va posar a ballar-la a l’estudi de Liszt”, que n’estava tocant una versió, segons narren les cròniques de l’època.

Pel director del Grec, Cesc Casadesús, el viatge d’aquesta proposta musical i coreogràfica transita de la repressió a l’alliberament. I ho vinculava a una nova efemèride: els 50 anys del cop d’estat de Pinochet a Xile. Per Waltz, aquesta Simfonia 7 parteix d’un rerefons emocional i es desplaça a celebrar “l’alegria de la vida”.

La primera part de Noguera és indispensable per a la companyia, perquè va ser on es va produir la recerca personal. Es va poder analitzar el concepte de llibertat i plasmar-lo en una composició electrònica i també a la dansa: “La llibertat no existeix sola; sempre la vivim en comunitat. Hem d’acceptar altres propostes amb les quals conviure”, reflexiona la coreògrafa. El Grec (en realitat neix de la imaginació d’un arquitecte francès –Claude Nicolas Forestier– el 1921 en veure el sot de la pedrera) passa a ser un teatre icònic europeu, al costat del de Delfos i el d’Avinyó. Accedir al Grec en un espai obert suposa un risc extra, perquè sovint han representat aquesta coreografia en un espai tancat, controlant el so i també la llum.

La companyia Sasha Waltz celebrarà 30 anys aquesta tardor. Ara prepara una trobada amb un artista visual a Stuttgart i una nova coreografia a partir de la Passió de Bach (per Setmana Santa), que estrenarà a l’Òpera de Dijon. Serà el primer cop que Waltz coreografia música sacra (“fins ara, sentia que no hi estava preparada”). L’episodi de Beethoven li ha donat la confiança d’atacar aquesta composició: “La música sembla que ajuda la gent a viure”, com si fos una eina que redimeix, com ho pot fer la religió.