Deu mil anys de retrats humans

Als anys cinquanta del segle passat, es va desenterrar a l’antic assentament de Jericó, a l’actual Cisjordània, el retrat humà més antic de la història. És un crani en part fet de guix que recrea els trets facials i du incrustades conquilles a manera d’ulls a les òrbites. Va pertànyer a un home adult que va viure fa a la vora de 10.000 anys. Ens rep només entrar al CaixaForum de Barcelona, on amb la col·laboració del British Museum s’acaba d’obrir una d’aquelles exposicions que fan salivar de principi a fi: La imatge humana. Art, identitats i simbolisme (fins al 22 d’octubre; avís important: ja ha fet tota la gira que havia de fer per la xarxa de centres CaixaForum i després de la capital catalana es desmuntarà).

La tesi de la mostra, comissariada per Brendan Moore i Thomas Cummins, tots dos vinculats al departament d’exposicions internacionals del British, no és, diguem-ne, gota original. Tots sabem que l’ésser humà va néixer amb una obsessió malaltissa que hem anat heretant de generació en generació fins a arribar a la follia actual pels selfies: veure’s reflectit en el que avui en diem obres d’art. El que meravella d’aquest projecte és la qualitat de l’exèrcit de peces que s’han reunit, 150, d’èpoques i cultures diverses; les més antigues, dels fons del prestigiós museu londinenc (com ara el crani modelat de Jericó), i, les més contemporànies, de la Fundació La Caixa.

El més emocionant és descobrir allò nou en allò vell. Per exemple, en una estatueta esquemàtica en marbre d’una figura de dona originària de les illes Cíclades, al centre del mar Egeu, del tercer mil·lenni aC, amb un triangle que representa el nas, sense cap més element facial, i que tant recorda les escultures de Brancusi i les pintures de Modigliani.

L’abstracció no va ser un invent de les avantguardes del segle XX. Històricament hi ha hagut tantes formes d’esculpir i de pintar com formes de veure i d’entendre el món i, dins d’aquest, l’aspecte de les persones. Vertader o idealitzat. Un dels àmbits de l’exposició de CaixaForum més potent és el que explora els diferents, i tan diferents!, cànons de bellesa que van construir les societats de la Grècia clàssica, l’Índia medieval o el Japó de començaments de l’era moderna, per posar tres exemples que s’assemblen com un ou a una castanya. A l’antic Mèxic, en regions de l’oest, el model perfecte eren les dones amb els caps allargassats, una fantasia que feien real amb una pràctica de modificació cranial: per alterar-ne la forma, des d’una edat primerenca s’aplicava una cinta cenyida al cap. A la mostra de CaixaForum llueix una espectacular estatueta femenina de ceràmica amb aquesta deformació que denotava distinció social. Vaja, que el cos de la dona sempre ha estat víctima d’experiments maquiavèl·lics per satisfer el plaer dels mascles. I no ha estat fins a temps molt recents que l’art, en lloc de seguir-los la corda, ho ha convertit en matèria de denúncia. A l’exposició hi ha un treball fotogràfic de Christopher Williams molt crític amb les imatges sexualitzades i glamuroses de la dona que propaguen els mass media.

Art i poder (masculí) sempre han caminat de bracet. Les sales de CaixaForum són plenes de peces amb la imatge de governants, guerrers i tot tipus de líders amb ànsies de legitimar el seu estatus i de passar a la posteritat. Un probable sacerdot de la cultura mochica, que va prosperar a la costa nord del Perú entre el 100 aC i el 700dC, el cap del qual pren la forma d’un vas de terrissa, amb tots els detalls: faccions marcades, coll gruixut, pòmuls prominents i cec. Isabel la Catòlica en un llenç de gran format de Luis de Madrazo (aquest, procedent del Museu del Prado). Barack Obama i Donald Trump en els populars pins de les campanyes electorals a la presidència dels Estats Units: el primer, en un disseny pop i amb un posat d’heroi que fa joc amb un bust romà que al seu torn emula l’estil instaurat per Alexandre el Gran, un pioner d’això de fer servir la pròpia imatge com a eina de propaganda política; el segon, amb l’eslògan Make America great again estampat a la gorra de beisbol que mig tapa la seva cara de fals bon jan.

I amb aquestes que quan anem acabant el recorregut de l’exposició ens trobem un retrat xocant, el de Charles d’Éon de Beaumont, conegut com el Chevalier d’Éon, diplomàtic, soldat i espia del rei Lluís XV, que va acabar adoptant una personalitat femenina quan es va exiliar a Anglaterra. El pintor George Dance li va fer un retrat de perfil en el seu moment de màxim esplendor i reconeixement social, vestida de dona i amb la medalla al pit que li concediren per les seves gestes polítiques i militars. Fascinant.