Dels fets, la Justícia i l’Audiència

Entre el tea­tre docu­men­tal i la rea­li­tat fic­ci­o­nada, La Dramática Errante fa una lec­tura valenta dels fets d’Alt­sasu. Hi inclou el con­text de la festa en què es va pro­duir la bara­lla, les pro­ves del judici i les veus de les mares dels impli­cats (tant Guàrdia Civil com acu­sats). El que hau­ria estat sen­ten­ciat amb una pena de desor­dre es va con­ver­tir en mediàtic quan hi va entrar l’Audiència accep­tant la hipòtesi que es trac­tava de ter­ro­risme.

La dra­matúrgia ense­nya les ten­si­ons evi­dents entre els mili­tars del des­ta­ca­ment i el veïnat que pre­fe­reix que mar­xin del muni­cipi: hi ha una des­con­fiança mútua tei­xida en anys de ter­ro­risme, que es manté latent tot i que hagi des­a­pa­re­gut la banda ter­ro­rista. Però és una ombra que ser­veix per atiar l’odi i una ven­jança ins­ti­tu­ci­o­nal. El mun­tatge recull les pro­ves no tin­gu­des en compte en la sentència (els agents no pre­sen­ta­ven cops en les parts del cos que s’uti­lit­zen per pro­te­gir-se dels cops). Hi havia decla­ra­ci­ons no fir­ma­des que s’havien ter­gi­ver­sat... Però també és cert que la xicota que va pro­var de pro­te­gir-lo es va sen­tir aïllada de la festa dels seus amics d’infància. I que els pares sem­pre volen pro­te­gir els seus fills, tin­guin la ide­o­lo­gia que tin­guin.

És evi­dent que el zel de l’Audiència a Alt­sasu amb les cau­ses dels CDR són simi­lars, encara que a Cata­lu­nya no s’hau­ria produït ni tan sols aquesta bara­lla. L’obra exi­geix un tre­ball inter­pre­ta­tiu generós dels actors, en una core­o­gra­fia cons­tant. Pot­ser el que aporta nove­tats al cas mediàtic (sovint amb les tin­tes car­re­ga­des per la premsa espa­nyola) és la referència a un folk­lore que banya els joves amb sang per garan­tir pros­pe­ri­tat per viure en pau.