La Muriel s’estrena com a espai teatral amb ‘ Bèsties’
El viver cultural i espai gastronòmic de La Muriel, que gestiona la productora teatral Sixto Paz al cor de Gràcia, ha debutat com a espai teatral, a partir del Festival Grec. Marta Marco interpreta Bèsties, un text de l’actriu i dramaturga Monica Dolan. Sota l’aparença d’una conferència d’una psicoterapeuta, es narra un cas ficcionat amb aparença de ser real. L’obra estarà en cartell fins al 13 de juliol i s’intueix una notable gira. Ara, a La Muriel, a les espatlles de les cadires, hi ha dibuixats pits tan diversos com diferent és l’anatomia humana que han dibuixat els espectadors d’ahir. L’obra ja ha exhaurit totes les localitats disponibles a La Muriel. Per això ahir anunciaven que farien temporada al Teatre Akadèmia, del 16 de setembre al 8 d’octubre.Per cert, aquell policia de Múrcia ha tornat a posar els pits a primera línia de la repressió informativa.
Què venen a fer els pits al món?” És la pregunta que acull l’espectador que entra a La Muriel. Superada la lògica biològica d’alletar les criatures, els pits passen a ser un senyal d’identitat inequívoc. Que va per davant com si fos el nas de ganxo, les cames amb pèl o la tofa de cabell de moda juvenil. Si la societat ho té tan integrat (i en certa manera idealitzat), per què ha d’estranyar que la canalla (que s’emmiralla en els pares) també li doni un valor social? Dolan idea una ficció que, per moments, té aire de convertir el clixé perillós en veritat universal.
Marta Marco fa el paper d’una psicoterapeuta que es va involucrant amb la seva pacient, la Carol, una mare separada que no sap frenar una obsessió de la filla des dels tres anys. Fins que als vuit negocia un acord que li sembla raonable. Però que la societat considerarà abominable. Si és divertit que una nena de sis anys imiti les contorsions sexuals d’una coreografia pop, per què se li ha de privar de repetir l’estètica de les ballarines del vídeo? El personatge exposa el cas i, només a través de les trucades als fills i al marit, s’endevina un cas íntim que ressona amb aquest canon de bellesa social.
L’obra demostra que els pits transformen les relacions socials i l’èxit convivencial. O que pinten la por al fracàs de l’individu. Si la sexualitat és el ganxo perfecte per al consumisme, és raonable que les criatures juguin a aspirar a aquest èxit. Amb les mateixes eines que les seves mares, o que les seves models de referència que exposen a la revista. Han confós el cos amb l’èxit. Una negociació social que també incumbeix (i afecta) en el comportament dels homes, sigui per estar cenyits a un cànon de bellesa o per equivocar els rols en una relació, partint de, per exemple, la pornografia. Si tot és a l’abast, tot s’ha de saber gestionar, sembla reflexionar la posada en escena dirigida per Pau Roca.
Sensibilitat Sixto Paz
Sixto Paz furga sempre en les ombres de la intimitat. Ho pot fer per denunciar l’alliberament individual sense reprimir-se del que pensin els altres (Así bailan las putas), per deixar-se emocionar per les petites coses davant de les grans tragèdies (Les coses excepcionals). O abduir-se en un món protosectari que allibera la decisió de prendre decisions per un mateix (Salvació Total Immiment Immediata Terrestre i Col·lectiva). En aquestes esquerdes de la veritat hi edifiquen muntatges que atrapen l’atenció de l’espectador per la radicalitat del discurs, principalment.
Bèsties posa al límit els tabús i aspira que la pregunta angoixant del “Qui soc jo?” es respongui des de la maduresa amb totes les seves conseqüències. A la conferència de coach benintencionada travessa una veritat com un llamp a la psicoterapeuta, que commou els espectadors. I sí, deixa una reflexió que encongeix prejudicis i que escanya, de cop, el cor.