Sir Rod també estima Barbie

Sir Rod Stewart, una altra vella lle­genda del pop i el rock que resis­teix a reti­rar-se als seus 78 anys, va ser el con­vi­dat a encen­dre la metxa diven­dres del Cap Roig Fes­ti­val que, fins al 19 d’agost, ha pro­gra­mat vint-i-dos con­certs més. Més o menys el nom­bre de cançons que ahir va inter­pre­tar el can­tant britànic a un ritme enèrgic i amb la solvència que només tenen lle­gen­des musi­cals com ell mal­grat el des­gast evi­dent.

Sense com­plir amb la cèlebre pun­tu­a­li­tat anglesa –de fet, ell és escocès–, i mitja hora més tard del pre­vist, Sir Rod Stewart va fer l’entrada tri­om­fal a l’esce­nari al so de les gai­tes (pre­gra­va­des) davant un públic entre­gat, per des­ple­gar un show al més pur estil Rod The Mod. És a dir, amb la seva cabe­llera llarga, deco­lo­rada i pun­xe­guda; un movi­ment lleu­ger de malucs i un repar­ti­ment de jaque­tes que ja vol­dria Xavier Sala i Martín. I és clar, fent repàs als seus gre­a­test hits –inclo­ses mol­tes ver­si­ons–, secun­dat per una troupe de músics mixta, de la qual des­ta­ca­ven –i molt– sis coris­tes que també toca­ven el violí, l’arpa i el tam­bor. Aquí és segu­ra­ment on gri­nyola la pro­posta, un espec­ta­cle cer­ta­ment demodé –per no dir algun altre qua­li­fi­ca­tiu més crític– on sis clons de Bar­bie juguen a fer de com­par­ses, amb algun rol pro­ta­go­nista de tant en tant en cançons con­cre­tes, segu­ra­ment amb un vol­gut sar­casme al mite de seduc­tor i fan­farró del Ken en qüestió, popu­lar per temes com Da ya think I’m sexy, que va can­tar al final del con­cert amb el públic dem­peus.

El con­cert, que va durar una hora i mitja i amb l’alleu­ja­ment que l’espe­rit Benny Hill només va fer acte de presència en moments pun­tu­als, va arren­car amb l’Addic­ted to love de Robert Pal­mer, seguit de You wear it well i Ooh La La de la seva etapa amb The Faces, aque­lla banda que va mun­tar a finals del setanta amb Ron Wood. Un pri­mer tram en què també van sonar Some guys have all the luck, Tonight I’m yours i Fore­ver young, amb remi­niscències d’aires de folk cèltic. Però la seva carac­terística veu tren­cada va lluir més amb el reguit­zell de bala­des i temes de com­po­nent amorós amb què Stewart ha robat el cor a tants fans, com Talk about it, First cut i Mag­gie May. Llàstima que un Stay with me més propi de Show­girls va posar un parèntesi abans no ver­sionés l’evo­ca­dora Dow­town train de Tom Waits.

Va des­a­parèixer d’escena per fer canvi de ves­ti­menta amb I’m every woman de Whit­ney Hous­ton i Lady Mar­ma­lade de Labe­lle, ver­si­o­na­des per les coris­tes. I també se’l va tro­bar a fal­tar amb l’home­natge que sol fer a Tina Tur­ner i Chris­tine McVie de Fle­etwood Mac, com sí que va fer a l’enyo­rat Jeff Beck, amb qui va com­par­tir esce­na­ris fa molts anys i a qui va dedi­car una íntima inter­pre­tació de Peo­ple get ready. Asse­guts davant de l’esce­nar amb bona part de la for­mació que l’acom­pa­nya, va fer gala de la seva veu esquinçada ento­nant Peo­ple get ready, You’re in my heart, Tonight’s the night i Have I told you lately. Final­ment can­ta­ria Baby Jane, pre­gun­ta­ria si encara és sexi i xuta­ria pilo­tes de fut­bol a la grada per aco­mi­a­dar-se amb Sai­ling ves­tit amb una gorra de capità de vai­xell d’un Tita­nic que encara flota i té per recórrer algu­nes milles més.