Arts escèniques

Mirador

Del dolor al confort

El circ i la intervenció dels cors i les orquestres de casa, el més celebrat de les produccions internacionals

El Fes­ti­val Grec fa les seves dar­re­res pas­ses aquest cap de set­mana (per bé que el Grec Ciu­tat encara s’allar­garà uns quants dies). Cesc Casa­desús ha cen­trat el fes­ti­val amb el con­fort del cant coral i de les orques­tres prin­ci­pals de la casa casant-les amb pro­pos­tes inter­na­ci­o­nals. En els seus set anys de Grec (el 2024 serà l’últim perquè es con­vo­carà plaça aquesta tar­dor), la copro­ducció inter­na­ci­o­nal s’ha ampliat. Davant d’aquesta bona notícia sobta que el que es recor­darà més d’enguany són obres de monòlegs en què es pro­nun­cien uns crits des­es­pe­rats. És el cas de Cadela força amb un tren­ca­ment del codi tea­tral que va fer fre­gar els ulls a més d’un (“hem vist com la vio­la­ven en directe [men­tre l’actriu estava incons­ci­ent], no?”, deia una dona). O el cas de Juana Dolo­res, que ha aguan­tat tres set­ma­nes a l’Antic Tea­tre amb un solo molt exi­gent física­ment i men­tal­ment (que va anar reduint per la salut pròpia i del mun­tatge). De les dues hores del Tem­po­rada Alta, dime­cres durava 75 minuts. El seu dis­curs que­dava prou dit i expo­sat (ella, també) amb la lec­tura de denúncies de violència de gènere patida en carn pròpia i imat­ges por­nogràfiques d’una vexació femi­nista que ella defensa com a arma per a gua­nyar-se l’esta­tus del seu estat femi­nista par­ti­cu­lar.Déiem que les corals apor­ten una comunió molt cele­brada. Ho van ser el Cor de Noies de l’Orfeó Català a The pulse (tot i la ino­por­tuna pluja a l’estrena) i el so que embol­ca­llava al Dipòsit del rei Martí (un espai que hau­ria de ser fix per pròximes edi­ci­ons) amb Aurora Bauzá i Pere Jou . Ens vam per­dre la core­o­gra­fia de Marina Mas­ca­rell amb l’Orfeó Català a Sant Pau, però diuen que la catarsi va ser simi­lar. I La plaça de Dia­mant de Car­lota Subirós pot­ser no va tenir cor, però sí una cora­li­tat entre totes les intèrprets que fa pen­sar en èxit a la Sala Gran del TNC aquesta arren­cada de tem­po­rada, al setem­bre. Prat i Coll ha posat un cor (Musi­cals’ Choir) i un cos de ball espec­ta­cu­lar en la seva revisió a l’engròs del Rèquiem for Evita. Pot­ser no calia, però ha acon­se­guit fer una missa de cam­pa­nya(dijous, amb llamps amenaçadors) d’alta diversió.

El circ també ha tin­gut un pes específic en aquesta edició del Grec. L’ha tin­gut amb una Lady Panda que inclou equi­li­bri i cançó i un Celui qui tombe màgic. Per cert, Dimi­tris Papa­io­an­nou ( Ink ) va cap­ti­var amb les imat­ges però va dei­xar fred de relat. És clar que no hi ha l’agressió de Caro­lina Bianchi. Ara, el seu pop rebre­gat va pas­sar un tall que Rodrigo García no va acon­se­guir superar amb el seu llamàntol.

Del con­fort al dolor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.