Sonoritats inesperades i una veu deliciosa

Amb un nou auditori a l’aire lliure per construir-se, el Festival de Peralada ha limitat el nombre d’espectacles en la present edició i també ha hagut de renunciar a una certa grandeur; però sovint, de les necessitats, en sorgeixen virtuts, com ara la de donar rellevància a propostes que transiten per camins innovadors de la música contemporània amb un compromís moral humanista que, per això, no exclou afrontar-se al dolor i a l’horror. És el cas de l’audaç compositor barcelonès Hèctor Parra i de l’extraordinària pianista Imma Santacreu, que dissabte a la tarda al claustre de Sant Domènec van actuar en un Cos a cos (títol de l’espectacle) amb el piano que ella tocava al teclat mentre que ell fregava o colpejava les cordes amb una diversitat d’objectes creant-se en el diàleg sonoritats inesperades, tan fascinants com inquietants, entre la delicadesa i l’aspror, la subtilesa i la contundència.

Parra i Santacreu són parella des de fa més de vint anys, però cadascun havia desenvolupat la pròpia carrera musical, sense pràcticament compartir-la, fins que va arribar la pandèmia i, en la seva casa de París, van improvisar tenint presents les Constel·lacions que Joan Miró va començar a pintar l’any 1939, exiliat amb la família en un poble de la Normandia, i, entre el 1940 i 1941, va reprendre a Mallorca i Mont-roig després de fugir de l’ocupació nazi: una resposta artística a la barbàrie. A Peralada van oferir una petita mostra d’un treball que, incorporant-hi poemes escrits per Arnau Pons que seran recitats per Pere Arquillué i la participació de la pianista Lluïsa Espigolé, presentaran l’octubre vinent a l’Auditori de Barcelona.

També van fer present una mostra de Les Bienveillantes (2019), òpera d’Hèctor Parra inspirada en la novel·la homònima de Jonathan Litell: una exploració del mal a través de l’autobiografia fictícia d’un exoficial de les SS. D’aquesta òpera, va interpretar-se la Sarabande (que es correspon a un dels capítols de la novel·la que, com tots, tenen com a títol el nom d’una dansa barroca) i després Santacreu va abordar la Sarabanda en Sol M. de la Suite Francesa, peça de Bach que inspira el fragment. Si, malauradament, Les Bienviellantes no s’ha representat a Catalunya havent triomfat en diversos teatres europeus, sí que, l’abril vinent al Liceu, ho farà l’última òpera de Parra, Orgia, estrenada fa un mes a l’Arriaga de Bilbao. Basada en l’obra de Pasolini, que dissecciona una parella desgraciada per la repressió (homo)sexual, aquesta òpera es va tastar amb Reminiscències. Amb les explicacions tan instructives com amenes de Parra, va semblar que ens trobàvem en el taller dels músics. Gran experiència.

Després de Cos a cos, el recital a l’església del Carme de la soprano alemanya Diana Damrau i el baix-baríton Nicolas Testé, acompanyats pel magnífic pianista Helmut Deutch, va resultar una proposta més previsible, però no per això menys estimable i, sens dubte, plena de bellesa. Si Testé és un cantant sòlid, Damrau és una soprano que, amb el temps, continua dominant la coloratura, però cada cop és més refinadament expressiva. Llueix amb els lieds de Richard Strauss i amb el belcantisme de Donizetti (excel·lent amb l’ària Al dolce guidama, d’Anna Bolena) i a la vegada interpreta My fair Lady (I could hace danced all night) amb tanta gràcia que es diria que fa deliciós tot allò que canta.