Dones que guareixen papers

Se suposa que el 2008, l’any u de la gran catàstrofe de l’economia mundial, va ser el pitjor per començar un negoci, i ja no diguem d’allò que només els ignorants associen amb les coses secundàries de la vida, les d’essència cultural. Però vet aquí que amb una enorme valentia Berta Blasi va obrir un taller de restauració de patrimoni documental, obra gràfica i fotografia i, per a més inri, fora de Barcelona (“la rentadora de Catalunya”, com en diu el sempre lúcid Francesc Canosa), a Tiana, el seu poble.

Quinze anys després, continua al peu del canó al capdavant d’un espai, ara ja de referència, que tracta tres tipus de malalts: paper, pell i pergamí. La nostra memòria, individual o col·lectiva, entra per la porta del taller de Blasi sovint en fase terminal i en surt guarida per viure una pila d’anys més (sempre que no ens despreocupem de cuidar-la; per saber-ne els consells bàsics, seguir llegint...).

“Hi ha molt poques coses insalvables. La gent no s’imagina el que podem arribar a recuperar”, exclama Blasi, al timó d’un equip integrat exclusivament per dones, que són majoria en la professió: Marta Dot, Sílvia Villà, Raquel García, Núria Berenguer i Glòria Burjons. Per les mans d’aquestes metgesses del patrimoni més fràgil, hi passen tota classe de peces: d’uns guants de boxa del Museu Olímpic de Barcelona a un gravat de Keith Haring; d’un cal·ligrafia japonesa a un fris de paper pintat del Palau Moxó. Els principals clients són les institucions públiques (museus, biblioteques i, sobretot, arxius). Però les seves portes s’obren igualment per atendre els particulars que els porten malalts amb valors emocionals molt poderosos per ells. La recepta de cuina d’una besàvia? És clar que sí. 

O una insòlita estampa de mitjan XIX procedent d’una casa pairal andorrana. Quan els va arribar estava tan ennegrida de brutícia, excrements de coloms inclosos, que no s’intuïa cap imatge. Un cop intervinguda, en col·laboració amb l'empresa Retoc d'Andorra, va aparèixer una Mare de Déu dels Àngels. Hi ha abans i després que posen la pell de gallina. Al book del taller de la Berta and co n’hi ha a cabassos. Com el de la biblioteca del monestir de Sant Tomàs de Riudeperes, que van haver de netejar i desinfectar protegides d’EPI, sota la direcció tècnica del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. “La humitat era tan extrema que els fongs havien proliferat. A alguns llibres, els ratolins els havien arrencat les pàgines per fer-ne nius i criar.”

És possible ressuscitar morts d’aquestes característiques. També ho van aconseguir quan van tractar un fons de 13 cartells modernistes del MNAC plens de plecs, estrips i arrugues. “Tots els materials i les tècniques que fem servir són reversibles”, remarca Blasi, que mentre l’entrevistem ens fa adonar d’un detall: el taller no fa olor de productes químics perquè estan contraindicats. Una taca d’humitat mai es blanquejarà amb lleixiu o aigua oxigenada perquè cremen el paper. Un retoc cromàtic es fa amb llapis de colors, al qual només cal passar-li la goma d’esborrar per eliminar-lo. Una pèrdua de suport es reintegra amb paper japonès de gramatge molt fi que es desenganxa amb aigua.

De fet un dels grans maldecaps per a les restauradores de documents és trobar solucions a reparacions maldestres anteriors. “Les coles sintètiques, les cintes adhesives i els cel·los ens fan la vida impossible.” El criteri de la mínima intervenció i el màxim respecte a l’original és el dogma dels professionals. I això implica assumir que no sempre es pot tornar a l’estat primigeni de l’obra. “El més important no és l’estètica sinó aturar la degradació i poder manipular la peça sense riscos. Tots els accidents que ha patit deixen cicatrius. Hem d’aprendre a conviure-hi.”

Un veí del Masnou els va demanar ajuda per una carta del 1931 del seu avi que l’exonerava de fer el servei militar. Sempre la duia a sobre i quan va esclatar la guerra va quedar tacada de la sang d’un company seu ferit. Si més no aquesta era la història que el net havia sentit explicar a la família. La carta era il·legible. Hi havia l’opció d’aplicar un reactiu químic que hauria restituït la lletra, però aquest procediment amb el pas del temps ho entinta tot de color negre. Descartat totalment, l’escrit es va recuperar digitalment. I les anàlisis van confirmar que, efectivament, els esquitxos eren de sang.

La carta afronta la fase final abans de tornar a les mans del seu propietari: ara s’ha d’emmarcar. I, si han arribat fins al final de l’article, aquí van els consells. Un bon marc o una carpeta fets de material de conservació (memoritzin: ISO 9706) són fonamentals per allargar la vida dels nostres documents. “I, com els medicaments, els hem de tenir en llocs frescos, secs i nets”, rebla Blasi, molt activa a les xarxes socials fent pedagogia del seu món apassionant.