Música

Crítica

Castell de Peralada

Enganxats al telèfon

En un enve­lat ins­tal·lat al mira­dor del recinte del cas­tell de Pera­lada, amb el públic asse­gut en gra­des que cir­cum­da­ven bona part de l’esce­nari, actors i figu­rants amb ves­tu­ari espor­tiu peda­la­ven bici­cle­tes estàtiques, cor­rien en cin­tes o feien exer­ci­cis amb pilo­tes. La direc­tora basca María Goi­ri­ce­laya munta, doncs, un gimnàs per posar-hi en escena The Telep­hone, or l’Amour à trois, una breu òpera còmica de Gian Carlo Menotti, estre­nada l’any 1947 a l’Ethel Barry­more The­a­tre de Man­hat­tan, sobre una jove pare­lla (Lucy i Ben) amb difi­cul­tats per comu­ni­car-se: en Ben, que ha d’aga­far un tren, intenta dir abans de mar­xar una cosa impor­tant a la Lucy, però aquesta està engan­xada al telèfon, rebent o fent tru­ca­des, i la con­versa entre ells s’inter­romp contínua­ment.

A banda de dur l’acció a un gimnàs, per repre­sen­tar-hi l’actual culte al cos men­tre els prac­ti­cants es fan auto­fo­tos pro­pa­ga­des a través de les xar­xes soci­als, Goi­ri­ce­laya (que va estre­nar el mun­tatge, el març pas­sat, a Bil­bao dins del fes­ti­val Musika-Música) en té prou can­vi­ant el telèfon analògic pel mòbil per, sense tocar res del lli­bret, mos­trar la vigència d’aquesta òpera de Menotti i fins el seu caràcter visi­o­nari, tot i que el com­po­si­tor italo-nord-ame­ricà, autor de la música i del text, no podia ima­gi­nar l’abast de la dependència de la tec­no­lo­gia i els seus efec­tes en la (in)comu­ni­cació humana men­tre se suposa que estem con­nec­tats amb el món. El cas és que es fa estrany, sobre­tot d’un temps ençà, que The Telep­hone, or l’Amour à trois sigui una òpera tan poc repre­sen­tada (pot­ser per la durada de només trenta minuts) i per això és un encert que el Fes­ti­val Cas­tell de Pera­lada, col·labo­rant-hi en la pro­ducció, hagi aco­llit aquest mun­tatge. S’hi va repre­sen­tar diven­dres en la versió ori­gi­nal de l’obra en anglès, a diferència de Bil­bao, on va estre­nar-se amb una adap­tació al cas­tellà, de què pot­ser va que­dar-ne una resta. Això perquè, en el moment en què la Lucy demana infor­mació telefònica sobre quin temps farà a Pera­lada, li con­tes­ten en Spa­nish. Tot i que cada cop es fa més difícil que ens con­tes­tin en català, va resul­tar xocant.

La Lucy, inter­pre­tada amb desim­bol­tura i veu lleu­gera per la soprano Ruth González, i en Ben, assu­mit pel baríton Jan Antem, amb una veu potent sàvia­ment modu­lada, es mouen, doncs, pel gimnàs sense arri­bar a comu­ni­car-se. Ell ho vol­dria fer, però també con­tri­bu­eix a impe­dir-ho: no és gratuït que regali a la Lucy un llum cir­cu­lar de la mena que usen els influ­en­ci­a­dors. Estem atra­pats. Pot­ser tot ple­gat és evi­dent i fins una mica super­fi­cial. És una comèdia, però aquesta, a través de la lleu­ge­resa, sem­pre ha estat capaç d’apor­tar una mirada crítica. No és que no n’hi hagi, però no és gaire punyent. En tot cas, en un ambi­ent distès, els músics del Galdós Ensem­ble van aban­do­nar la ves­ti­menta clàssica per dur-ne una d’espor­tiva amb què també podrien haver fet gimnàstica. Afor­tu­na­da­ment, diri­gits amb entu­si­asme per Iván Martín, van con­cen­trar-se en la inter­pre­tació de la par­ti­tura de Menotti, que va pouar de la tra­dició operística ita­li­ana man­te­nint la melo­dia en ple segle XX. Tot va ser agra­da­ble. Massa i tot?

The Telephone, or l’Amour à trois
Autor: Gian Carlo Menotti
Teatre Festival Castell de Peralada, divendres 4 d’agost


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.