Debilitats de la condició humana

De jovenet vaig treballar uns quants mesos carregant màquines d’autoservei, bàsicament de cafè. Estaven emplaçades en bancs, cases d’assegurances, laboratoris i, entre d’altres, a TV3, encara al xamfrà de Numància i Diagonal.

En una entitat bancària de la plaça de Catalunya, on ara hi ha el Hard Rock Cafe, el petit armari del material estava al soterrani. Un dia ens vam encreuar a l’escala un subdirector, carregat amb deu o dotze feixos gruixuts de bitllets –que podien ascendir a uns quants milions de pessetes–, i jo, carregat amb cinc o sis paquets de quilo de cafè en gra. Ens vam mirar, aturats enmig de l’escala, mig cedint-nos el pas recíprocament. Ell, suposo que en veure els meus ulls esbatanats, em va proposar amb simpatia: “T’ho canvio.” Jo vaig respondre un previsible “d’acord”. Ens vam somriure, ell va continuar baixant i jo, pujant. Cadascú amb la seva càrrega original. Vaig somiar aquells feixos i com aconseguir-los unes quantes nits. Potser ell va somiar paquets de cafè.

Els humans –com tota generalització, la que ara diré mai serà del tot certa– tenim la tendència d’apropiar-nos del que no és nostre quan ens sembla que no es notarà, fent certa la dita “l’oportunitat fa al lladre”. Una persona llaminera que treballi en una pastisseria segur que, de tant en tant o sovint, es menja algun dolç. Segons algunes estadístiques, el 90% dels furts en els supermercats són obra dels mateixos empleats...

Tot això ve al cas perquè sembla ser que un treballador del Museu Britànic, del qual no ha transcendit el nom, va tenir aquest impuls, però en comptes de menjar-se un bombó o endur-se un sobre de salmó fumat, va anar canviant de lloc, i durant “un temps significatiu”, peces d’or, joies i pedres semiprecioses datades entre el segle XV aC i el XIX dC. Una forquilla cronològica tan extensa fa pensar que potser es basava en barems de brillantor més que en el valor històric.

El Museu Britànic de Londres, amb uns sis milions de visites anuals, és el més important del Regne Unit i un dels més importants del món, pel que fa a història i cultura. La seva col·lecció inclou set milions de peces de tots els continents que il·lustren dos milions d’anys d’història.

Tenint en compte les acusacions d’espoli –de l’arracadeta egípcia a les escultures de marbre del Partenó– que han rebut els museus occidentals, i en especial el Britànic, potser el treballador es va creure la dita, sembla ser que mallorquina, “qui roba a un lladre té deu anys de perdó”, que improbablement podria haver escoltat fa anys, entre boires etíliques, a la zona de s’Arenal.

Abandonant l’especulació i tornant a la realitat, la majoria dels objectes perduts, que tenen un important valor històric i acadèmic, estaven en un magatzem i feia temps que no s’exposaven.

El director del museu, Hartwig Fischer, ha assegurat que “s’invertiran els esforços que calgui a recuperar els objectes” i ha expressat sorpresa per aquests fets: “És un incident molt inusual. Sé que parlo en nom de tots els companys quan dic que ens prenem molt seriosament la custòdia de tots els articles que tenim al nostre càrrec.” A més, ha revelat que encara estan analitzant l’abast de l’espoli: “Treballem amb experts externs per completar un recompte definitiu del que ha desaparegut o està danyat.”

En espera que la policia acabi la investigació, encara no hi ha detinguts, tot i que el museu ha avançat que emprendrà accions legals contra el treballador acomiadat. Els responsables han assegurat que tot plegat “serà una feina minuciosa, amb la participació d’experts interns i externs, però aquesta és una prioritat absoluta, per molt que trigui”, i que estan “agraïts” per l’ajuda que ja han rebut.

La institució ha reforçat els protocols de seguretat i ha encarregat una revisió independent perquè els recomanin com evitar problemes similars en el futur. Ho tenen magre, haurien de canviar la mentalitat d’una majoria d’humans, i, posats a fer-ho, aquests furts no serien el pitjor problema que tenim.