‘Movida’ posada al dia

Fan­go­ria, el duo que la mítica Alaska i el seu pro­duc­tor Nacho Canut van bas­tir als noranta, retor­nava dime­cres al Porta Fer­rada de Sant Feliu de Guíxols, sis anys després de la dar­rera visita, ales­ho­res amb La Unión i a l’Espai Port. Enguany, la cita era al Guíxols Arena, i ho va fer amb una altra com­bi­nació tan explo­siva com mediàtica, tot com­par­tint esce­nari amb la for­mació Nancys Rubias, que comanda com a veu el marit de la diva, Mario Vaque­rizo, i que va obrir el foc sense renun­ciar al seu tros­set de divo del glam, amb la inter­pre­tació de Reacción en cadena enfi­lat en un podi gira­tori auto­ma­tit­zat i enllaçant altres temes mítics d’un reper­tori pro­miscu que Alaska i Canut sem­pre han posat a dis­po­sició dels com­panys de la movida madri­le­nya dels vui­tanta, el Rey del Glam.

Vaque­rizo i les altres tres Nancys van con­ti­nuar amb Causa y efecto i altres temes balla­bles i tan engan­xi­fo­sos per al públic com la xafo­gor. “La humi­tat no ens podrà vèncer”, pro­me­tia el can­tant, que tot i triar un ves­tit eteri de tul negre amb llu­en­tons, pur­pu­rina i el tors a l’aire, va haver de recórrer a l’avi­tu­a­lla­ment de cer­vesa fresca, igual que el públic, amb un reper­tori que no va des­cui­dar l’Alfa­beto Nancy, una bona com­pi­lació de refe­rents com­par­tits de la música del dar­rer mig segle, i algu­nes de les seves cele­bra­des ver­si­ons de temes cover com ara Yo sí bailo –ins­pi­rada en Bac­cara–, Call me –en Blon­die– o l’apo­te­osi final de Me encanta –d’Iconna Pop.

I pas­sats cin­quanta minuts de temes per­fec­tes per posar a to l’audiència i rei­vin­di­car la comunió de les fes­tes a l’equa­dor d’agost, la irrupció de Fan­go­ria, amb un espec­ta­cle que rei­vin­dica els dar­rers temes, però que ine­vi­ta­ble­ment ha de tirar de clàssics i amb l’auto­e­xigència d’haver-los posat al dia en qüestió de rit­mes –amb per­cus­si­ons tri­bals i l’elec­tro que s’ha impo­sat en la dar­rera dècada– i l’espe­rit digi­tal en les pro­jec­ci­ons i els làsers sense renun­ciar mai a la core­o­gra­fia. Els temes van tenir bona aco­llida, però els clàssics més recents, com ara Dra­mas y come­dias, No sé qué me das, o Espec­ta­cu­lar; amb les remes­cles de Bai­lando, Ni tú ni nadie i A quién le importa, aquesta dar­rera prèvia a l’apo­te­osi final i els dos grups en comunió ento­nant Rumore, de la Carrà.