El cinema català premia 'El orfanato'

Desmuntant el tòpic que ningú és profeta a la seva terra, J.A. Bayona i la seva pel·lícula El orfanato es van endur ahir set dels quinze premis Barcelona de Cinema, uns guardons que any rere any (en van sis) agafen volada i que ahir es van posar de llarg ocupant la sala gran del del Liceu. En contra del que pugui semblar, ha estat la professió catalana (són atorgats per associacions de productors, actors, guionistes...) la primera a reconèixer una pel·lícula que, per la trajectòria que porta, sembla que col·leccioni els premis.

Després de rebre el primer premi de la nit, un periodista despistat va preguntar “quants premis porta El orfanato?”, i Bayona va respondre: “Un o cap”, al·ludint a un vell acudit. Acabava de rebre el guardó al millor director novell. Després vindrien els de direcció artística, so, fotografia, muntatge, film i interpretació femenina (Belén Rueda). “Tot el que estem vivint és inaudit –va comentar Bayona–. Però, més que els premis, crec que el gran mèrit d’El orfanato és que ha agradat molt al públic, i això només es pot transmetre pel boca-orella”.

Rosa M. Sardà i Ferran Rañé, els conductors de l’anomenada La Nit del Cinema Català, havien iniciat pocs minuts abans la cereimònia davant d’un Liceu gairebé ple en què estaven presents la majoria de nominats i premiats. Les referències polítiques, ja gairebé inevitables en aquest tipus de cerimònia, van ser escasses. “Hi ha algú que tingui autoritat en alguna cosa en aquest país?”, va dir Rosa M. Sardà, en al·lusió al caos de Renfe.

Jaume Balagueró, Sergi López, Mercè Pons i Constantino Romero, entre d’altres, van anaven repartint els premis. A més d’El orfanato, també van fer pujar quatre vegades l’equip de Ficció: millor director, pel·lícula en V.O. catalana, guió i actor, per a Eduard Fernández. “Em fa molta il·lusió que em donin aquest premi a casa”, va dir l’intèrpret, que no es va estalviar un “Olé!” davant de la premsa quan va sentir pels altaveus que Cesc Gay també rebia el de direcció. El cineasta va destacar el premi al guió, que comparteix amb Tomàs Aragay: “Escriure és el més maco d’una pel·lícula. Dins de la professió és el més important i el més malparat”.

Pactar amb el gat, la sorpresa de l’any amb deu nominacions, i 53 días en invierno, finalista en vuit apartats, van ser les perdedores de la nit i se’n van anar a casa amb les mans buides. Can Tunis, un dur retrat d’aquest barri de Barcelona que amb prou feines s’ha estrenat, es va endur el premi al documental.

Premis especials
Pel que fa als premis especials, el Carles Duran a la trajectòria es va atorgar a títol pòstum a Antoni Ribas, i el nou Premi Internacional, que distingeix personalitats relacionades amb el cinema català, va ser per a Carlos Saura. Pere Portabella, que li va produir la primera pel·lícula, Los golfos (1960), li va donar el premi. “Quan em van seleccionar a Cannes –va dir Saura– i la censura em va retallar el film, vaig pensar que mai més faria cinema. I aquí estic, amb 40 pel·lícules al darrere i amb molts projectes!”.