Crítica
teatre
Agermanar-se o perdre’s en la violència
La violència brolla freda, com si un arbre caigués d’un sol cop de destral
Carmelo Gómez interpreta Pacífico Pérez, un personatge que retrata la cosmovisió de pobles de l’Espanya profunda al final de la dictadura. La peripècia permet veure fins a quin grau viu el protagonista en l’equívoc que ha propiciat la seva família: li fan entendre que la violència és un element indispensable per fer homes. D’entrada, pot semblar un plantejament caduc, avui, però quan es coneix l’atac homòfob a la Barcelona del segle XXI per algú que se sent superior als que reivindiquen una sexualitat diferent (la denúncia de Roberto G Alonso aquest dijous com a paradigma) demostra que hi ha molt camí per recórrer en una civilització tolerant i lliure.
La forma del relat utilitza l’entrevista que un metge (Miguel Hermoso, amb el repte d’escoltar a l’escena) realitza al condemnat, per anar descabdellant una troca d’equívocs i males interpretacions. El públic veu nítida la situació del protagonista a què el mateix reu renuncia, com si no tingués temps a canviar-la.
Delibes va escriure aquesta novel·la el 1975, anys polítics convulsos en què a les presons hi sovintejaven adversaris polítics (com explica Buero Vallejo a La Fundación). Aquest reu, però, és comú, fruit del seu temps. La mirada que proposa el director argentí (també dramaturg i actor) Claudio Tolcachir és austera. Sense recursos audiovisuals, amb un espai sonor subtil de sons naturals (que evoca el record del protagonista) i una escenografia conceptual. Es treballa des de la representació de la situació realista, amb un assassí que es revela ingenu, sensible, honest i que, en tot cas, reconeix, que els seus avantpassats van rebre felicitacions per haver matat en una guerra i ell, en canvi, n’ha patit la condemna. Un xoc que li costa entendre: la guerra legitima els assassinats a les trinxeres; la pau condemna els crims, a vegades amb la pena de mort.
La ficció és cronològica i aprofundeix en les imatges d’un home perdedor i desorientat: confia que tothom ha de ser honest i responsable dels seus actes. La violència brolla freda, impulsada per terceres persones que no rebran cap càstig, i executa vides com si un arbre caigués d’un sol cop de destral. La interpretació, tot i la generositat dels actors, sona fictícia perquè es queda en la narració i abandona el símbol que podia identificar la situació. Es refugia en l’exemple i no el dota de valor de categoria; mira el dit i no la lluna a què està assenyalant.