És possible, encara, la mirada neutra?

La primera vegada me la deixa passar, però la segona que se m’escapa la paraula poètica en relació amb les ombres i veladures que generen les retícules i les impressions per contacte dels seus quadres, Guillem Rubió m’ho retreu, tot i que amb amabilitat. La poesia no ha estat mai ni al principi ni al final de la seva pintura, segurament perquè la considera un embolcall enganyós que afavoreix les vaguetats especulatives i els somiejos sentimentals, tan allunyats del respecte concret i pesant que professa pels objectes, sigui un blíster de pastilles encapsulat dins una capsa de vidre, un plat de sopa o un tauler de parxís pintats amb morositat obsessionant o una palangana que entinta abans d’envestir contra la tela perquè hi deixi el suc d’una empremta. Durant la seva etapa hiperrealista, a principis dels vuitanta, m’explica que s’aplicava tan minuciosament a pintar cada porció del quadre, com si fos un mapa de píxels més que no pas un conjunt escènic, que no es va adonar que havia reproduït una mosca, amb les seves ales i tot, posada al rivet d’un got fins que un espectador la hi va fer notar amb l’exclamació: “Quina mosca tan ben aconseguida!”

Tot el seu interès es concentra en una espècie d’art combinatòria entre la disposició de certs objectes quotidians (capses de cartró, llaunes de sopa o paté, clips d’oficina, pinces dels cabells, trames metàl·liques) i els experiments amb les diverses maneres de manifestar-los, sovint servint-se de projeccions properes tant al gravat com a la fotografia, dues tècniques que ha explorat a fons fins a rebentar-ne els marcs convencionals. Malgrat tot, potser perquè ni els artistes més experimentals poden prescindir de la mirada dels altres, insisteixo: de debò no hi havia res més que una preocupació per la pintura quan va abordar la sèrie sobre els crims de la màfia siciliana, els assassinats dels narcotraficants de Mèxic o els bombardejos de Beirut? Són uns quadres de mitjan dels anys setanta que transporten a la tela (reproduir seria inexacte) algunes de les nombroses imatges de violència aparegudes a la premsa del moment i amb les quals s’obre l’exposició Abans i després que inaugura demà a la Fundació Valvi de Girona (19 h), en col·laboració amb el marxant Richard Vanderaa, per fer un repàs de la seva trajectòria des de 1973 fins avui. No, ni tan sols aquí no hi havia cap intenció, ja no poètica, sinó crítica, fora de la pura manipulació descriptiva d’una forma, encara que fos la d’un cos mort, i mort de manera abjecta. Ho admet sense recança, perquè allò que busca no és pas una interpretació del món, ni una proposta ètica, sinó una experimentació sobre la pell de les coses des d’una mirada, diu, “neutra”, més atenta al procés que no pas a cap voluntat individual de transformar res, ni tan sols de denunciar ni de proposar.

Ens aturem davant una pintura de gran format d’uns vasos que es desdoblen, ressonen l’un en l’altre i generen transparències imprevisibles: m’explica que els va entintar i estampar repetidament contra la tela, i el procediment pel qual, per mitjà de pigments i gelatina, va obtenir els efectes grisosos de l’esfumat, com un mag ingenu revelant els seus trucs, i en acabat admet per què l’atreuen tant: “No tenen ombra, ni pes, ni gravetat. Només hi ha l’ànima de l’objecte.” Cap missatge, cap cos en realitat.

Guillem Rubió (Barcelona, 1951) ha transitat per quasi tots els corrents de l’avantguarda de l’últim quart de segle, des del tatxisme i el Nou Realisme francès a l’hiperrealisme i el minimalisme, i ell mateix es declara un cul inquiet que pot entusiasmar-se tant amb “la puresa” de Brancusi (extirpat de qualsevol connotació espiritual) com amb la pinzellada plujosa de Nonell (una tia àvia, Lola, n’havia estat model) o amb el grafisme de l’escriptura oriental, i sobretot amb les taques Otto Wols, que homenatja en l’anagrama, en lletres d’impremta, de la seva signatura (“RWO”, per “Rubió-Wols”), contrari com és a aquell recargolament romàntic del jo cal·ligràfic. Hi estem d’acord: “jo” és la forma que, plegada sobre ella mateixa, no projecta res, sinó mera coqueteria. És tot el contrari del que fa Guillem Rubió, que tot i advocant pel grau zero de la mirada, crea una obra oberta als altres. Per això goso dir-li, al final, embadalida davant les seves capses esbudellades, d’un gris esborradís, la rugositat del cartró de les quals forma columnes semblants a la d’una marca tipogràfica: “Són llistes de morts.” No era la seva intenció, però m’ho accepta.