Tot passa pel cos

Amb el seu segon llargmetratge, O corno (‘la banya’), Jaione Camborda ha guanyat el màxim guardó de la 71a edició del Festival de Cinema que se celebra a la seva ciutat, Sant Sebastià, on va néixer l’any 1983. Tot passa a través dels cossos de les dones en aquesta pel·lícula dirigida per una basca que, produïda i rodada a Galícia, s’ambienta el 1972: comença amb un llarg part dolorós i, per acabar, en mostra un altre de joiós, mentre que un avortament forçosament clandestí (i les seves conseqüències) determina l’esdevenidor de la protagonista (una marisquera a l’illa d’Arousa que fa de llevadora) i el desenvolupament dramàtic de la narració, però també hi ha altres dolors i joies, com pors i desitjos, que passen pels cossos de les dones, fent-s’hi present la seva relació amb la natura.

És possible que O corno hagi interessat a la presidenta del jurat, la directora francesa Claire Denis, perquè el seu cinema, encara que sigui ben diferent del de Camborda, també passa pels cossos. Es podria pensar que ha fet més atenció als masculins: la seva pel·lícula potser més cèlebre és Beau travail, sobre la relació d’uns legionaris en una caserna a Djibouti. Tanmateix, també ha filmat intensament cossos de dones, com ara a Un beau soleil interieur i Avec amour et acharnement, el de Juliette Binoche, una de les protagonistes del final del festival, que va presentar La passion de Dodin Bouffant (A fuego lento), un film culinari de Tran Anh Hung, i que hi va declarar la seva admiració per Albert Serra amb el desig de treballar-hi. En tot cas, sense que hagi pogut ser només de Claire Denis, la decisió pel que fa a la Petxina d’Or a O corno es pot considerar una de les més encertades entre les poques opcions donades per una secció oficial a concurs més que discreta.

També és un encert que el jurat hagi premiat Puan, una brillant comèdia argentina que valora la importància de la filosofia, però amb una dosi necessària d’ironia, amb un professor com a protagonista devastat per la mort del seu mestre i la irrupció d’un col·lega amb una gran capacitat de seducció intel·lectual. Ho ha fet reconeixent el guió de María Alché i Benjamín Naishtat, també directors de la pel·lícula, i la interpretació principal de Marcelo Subiotto. Les decisions del jurat es fan més erràtiques, per no dir-ne errònies, a partir del fet que Subiatti comparteix el premi (que no es desdobla per gènere) amb Tatsuya Fuji. No tant pel treball de l’actor, que interpreta un home maltractador de dones i fills que té una demència senil, sinó perquè a través seu figura en el palmarès Gran absència, film del japonès Kei Chikaura que, amb diferents capes temporals, no fa més que fer voltes sobre si mateix en 150 minuts interminables.

El premi a la millor interpretació de repartiment a Hovik Keuchkerian (escriptor i actor espanyol d’origen armeni) també serveix per reconèixer una pel·lícula tan discutible com Un amor, d’Isabel Coixet. Keuchkerian hi encarna l’home tosc al qual, sense tractar-la gaire bé, s’enganxa la protagonista: l’excusa sempre és una pulsió inexplicable. Un altre film premiat amb una altra mena de maltractador, en aquest cas penedit davant la mort de l’esposa, és Un viaje en primavera, dels vietnamites Peng Tzu-Hui i Ping-Wen Wang, que hi han posat prou cura amb els enquadraments per endur-se la Petxina de Plata a la direcció. El més relativament sorprenent, però, és la gran recompensa a Kalak, de la directora sueca Isabella Eklöf: premi especial del jurat i a la fotografia.

Relativament sorprenent perquè els jurats dels festivals tendeixen a premiar films desagradables (encara que també d’altres de lluminosos) que es recreen en la misèria humana. Així és que, tot i que hi havia altres opcions, va tocar a Kalak, que comença amb l’abús sexual d’un adolescent per part del seu pare. Passats quinze anys, l’abusat és un danès que actua com un colon a Groenlàndia a través de la seva relació amb les dones: l’esposa, una dona que consent, i les desmenjades amants, originàries d’una illa danesa. No se sap si es vol parlar dels efectes d’un trauma o de la colonització. En tot cas, si O corno és alliberadora, Kalak és als antípodes: l’una l’ha dirigit una dona; l’altra, també.