El debutant Jordi Font narra el món rural des de dins

Jordi Font viu en una granja que ja havia estat del seu avi matern i, almenys des dels divuit anys, treu a pasturar les ovelles, fema els camps, prepara el pinso de les vedelles (anava a dir-ne “vaques” i m’ha corregit amablement) i atén la carnisseria que complementa els pocs ingressos i els enormes sacrificis que procura la vida de ramader i de pagès. Per això, quasi tots els que ens acostem a casa seva, al petit municipi de Sant Andreu Salou (uns 150 habitants), al límit gairebé idíl·lic entre el Gironès i la Selva, a interessar-nos per la seva primera novel·la, L’estiu del gaig blau (Angle), cometem la impertinència de preguntar-li com és que a més a més li agrada escriure. És la pregunta que no faríem ni a un mestre, ni a un advocat, ni a un funcionari, ni a una mestressa de casa. “Els prejudicis a vegades són útils: ajuden a simplificar el món”, diu amb certa resignació, però el cert és que ell en desbarata uns quants, i el més abominable de tots, aquell que pressuposa que un pagès és un tipus inculte, tirant a primari, que no agafa el llapis si no és per fer recompte dels enciams que li broten i dels caps de bestiar que guarda. “La vida a la granja et dona molt de temps per estar abstret i rumiar”, comenta Jordi Font, que sap més bé que ningú que la creació literària neix també quan no estàs escrivint, encara que sovint, quan creu atrapar una idea bona, la dicta al mòbil o l’anota al primer paper que troba, sigui el sac de pinso o la llibreteta on registra els parts de les ovelles. Extravagant? No pas més que prendre apunts en un bitllet d’autobús o al dors d’una factura de la llum.

A L’estiu del gaig blau, que presenta demà, dimecres, a la Llibreria 22 de Girona (19 h), narra la història d’un noi que torna a un poble semblant a Sant Andreu Salou, després d’estar-se uns quants anys a Londres seguint una relació fallida, i el contrast entre aquella vida suposadament cosmopolita i la cascada de records que venen a esperar-lo en el retorn a casa. Hi ha, pel mig, un crim, i també alguna cessió de la veu, en una mena de somieig agònic, a la mare, per tal d’avançar al lector allò que el narrador no podia saber i despertar-li la pulsió més primària de totes, la curiositat per esbrinar què ve després. Si està ambientada en un poble semblant al seu (a Londres, de fet, no hi ha estat mai), diu, és “perquè no em veia amb cor de prolongar una mentida durant dues-centes pàgines sense incórrer en una impostura”. Aquest és el món que coneix, un lloc on una dona, com la seva àvia, podia matar a l’eixida un conill d’un cop de puny, per més que els animalistes se n’escandalitzin. “La relació entre la vida i la mort la portem diferent al camp que a la ciutat; no és pas que siguem uns bàrbars, sinó que hem arribat a conclusions diferents sobre aquesta qüestió”, argumenta l’escriptor, com podria haver dit que no es pregunta pas si déu l’estimarà més o menys cada vegada que sacrifica una ovella o una vedella, sinó més aviat “com faria les metàfores, sense aquest món?”, convençut com està que “tot allò que és a prop de la natura és el que ens hauria de resultar més genuí”.

“Aquestes contradiccions nosaltres les afrontem cada dia”, afegeix Jordi Font, que va treballar el primer esborrany de la novel·la a l’Aula d’Escriptura de Girona, d’on va sorgir una estreta complicitat amb Esteve Miralles, que assegura que li ha fet de “padrí” aconsellant-li l’editorial Angle que ha confiat en el seu debut, i servint-se de l’experiència com a col·laborador en els guions de l’alpinista i documentalista Jordi Cañigueral. “Escriure m’ha agradat sempre, però va ser amb ells que vaig posar-me a prova, perquè si escrius, intentes fer-ho polit, però amb això no n’hi ha prou”, admet, abans d’afegir que l’escriptura consisteix sobretot a reescriure: L’estiu del gaig blau ha arribat a tenir quatre finals diferents abans de trobar el bo. Lector atent, condició primera de qualsevol escriptor seriós, s’ha submergit en els llibres de Víctor Català, Joaquim Ruyra o Narcís Oller, però també en el cançoner de Xesco Boix, que ha retrobat en certes faules d’Irene Solà, per agafar “el so de la llengua” i reconèixer-lo, encara avui, en el parlar de la gent del seu voltant.