La fragilitat de la infantesa

A través de tota mena de famílies, però més aviat de les anomenades disfuncionals, el cinema d’Hirokazu Kore-Eda explora en les relacions humanes i en problemes socials del Japó que poden ser extrapolables. El director de Tal pare, tal fill i Un assumpte de família, entre altres produccions, posa atenció en personatges diversament exclosos (a vegades monstres per a la societat) i en la infantesa més fràgil: als seus films hi ha nens abandonats, orfes, mancats d’afecte. En la seva nova pel·lícula, presentada al darrer festival de Canes, un nen sent que a l’escola és vist com un monstre pels companys que practiquen l’assetjament i la burla als diferents. El nen té un vincle especial amb un altre, orfe de mare, mentre que ell ho és de pare. I manté una relació complicada amb la mare, a la qual li diu que un professor l’ha maltractat. La dona ho denuncia a l’escola, on la directora (persona hermètica amb una motivació profunda pel remordiment) sembla sobretot preocupada per la reputació de la institució. Aquest és un drama coral amb personatges ferits. També hi ha dols, culpes i incomunicació. Amb una estructura narrativa en què se succeeixen diversos punts de vista corresponents a la mare, el professor i l’amic del nen protagonista, el film va revelant la veritat amagada amb l’acusació. Kore-Eda hi posa la seva sensibilitat en mostrar la relació entre els dos nens. Però la pel·lícula peca d’un cert excés dramàtic. I no és propi d’un cineasta que pot ser subtil que inquieti els espectadors amb el possible suïcidi de més d’un personatge. Acumulades les penúries, hi ha una voluntat de lluminositat i d’alliberament representada amb l’esclat d’una tempesta. Això mentre que es comença amb un incendi.