Un castell a la Pampa
Martín Benchimol ha guanyat el premi Horizontes Latinos del recent festival de Sant Sebastià amb ‘El castillo’, una “faula fallida” entre el documental i la ficció
Un castell enmig de la Pampa humida, a unes tres hores al sud-oest de Buenos Aires, habitat per Justina i Alexia, una mare i la filla. Martín Benchimol (Buenos Aires, 1985) va descobrir aquest lloc durant el rodatge del seu documental anterior. Ho va explicar a El Punt Avui en una entrevista en el recent Festival de Sant Sebastià, en què la seva pel·lícula El castillo , que avui s’estrena als cinemes, va guanyar el premi Horizontes Latinos. “Fa uns sis anys, estava filmant El espanto per aquella zona, i em vaig trobar aquest castell enmig del camp. M’hi vaig acostar i hi vaig trobar Justina treballant. Em va dir que era la propietària i em va explicar tota la seva vida.” Des de llavors ha anant visitant-la, creant un vincle: “Es va forjar el que va ser la dinàmica del rodatge, que és força inusual en el gènere: vaig començar-lo com un documental d’observació, però sentia que hi havia moltes capes que no apareixien, una història molt gran en el passat, així que vam començar a jugar, a representar escenes que havien succeït en el passat, i a imaginar escenes del futur.”
De criada a propietària
Justina treballava en el servei domèstic de la propietària i va acabar heretant aquesta mansió, que està envoltada de camps on pasturen encara algunes vaques, i té una torre en una cantonada amb una teulada cònica, a l’estil de les torres de Carcassona. “La pel·lícula no es proposa només representar la realitat d’elles dues –explica el director–, sinó també el seu vincle, i vol generar un espai en què puguin fer una versió lliure de la seva pròpia vida.”
El castillo parla del passat i “del deliri del sistema de classes i el seu caràcter hereditari”, però ho fa des del present: “És com un conte de fades, una faula fallida. És una pel·lícula sobre un món que s’acaba i un altre que comença. Les dues protagonistes s’estan alliberant d’alguna cosa. La pregunta que planteja la pel·lícula és si la pertinença a una classe es pot adquirir o no. També parla de la separació d’aquesta mare i filla. La possible emancipació de la filla significa marxar d’allà, allunyar-se.”
Martín Benchimol concep el documental com una eina per descobrir mons nous. “El que vaig aprendre fent la pel·lícula –diu– és com elles s’apropien d’aquest espai, tenen una forma de vida en diàleg constant amb la casa: viuen allà i omplen la casa d’animals, s’inventen un circuit de curses de cotxe... Allò que veiem com a excentricitat és una lliçó de vida. Triar la manera en què es vol viure és una forma d’emancipar-se.”El cineasta subratlla que El castillo és un film de personatges femenins: “El lloc és un personatge, són tres dones interactuant, Justina, Alexia i l’antiga propietària, que en aquest cas pren forma d’espai, de castell.” Hi ha volgut incloure un element màgic: “Molta gent hereta propietats, però no castells. A més, a l’Argentina és encara més inusual, i em semblava important incloure la idea d’allò màgic perquè sembla que a Sud-amèrica només es pot canviar de classe a través de la màgia. El castell forma part d’aquest univers màgic.”
